Hem de ser conscients de l’impacte a llarg termini del que votem
És urgent tenir els mecanismes i les institucions que ens permetin prendre les decisions correctes
Què tenen en comú els genolls dels repartidors de Glovo, el canvi climàtic, el coltan i les eleccions a la Comunitat de Madrid? Que cada un amaga una catàstrofe a llarg termini.
"En el llarg termini tots estarem morts", deia Keynes. En el seu obituari, Schumpeter escrivia: "No va tenir fills i la seva filosofia de vida era essencialment una filosofia a curt termini". Si ens preocupa el futur, hem de pensar a més llarg termini: pensar que, amb 40 anys, el repartidor de Glovo té les ròtules d’una persona de setanta; pensar que un increment de la temperatura superior als 2 graus centígrads implica la desaparició de països sencers, i que la producció de metalls com el coltan o el níquel –necessaris per a les bateries– és part de les estratègies geopolítiques. Recordem que ja el 1980 Deng Xiaoping va dissenyar una estratègia geopolítica a llarg termini per controlar l’oferta de terres rares i que la Xina processa avui el 72% del cobalt i el 61% del liti mundials.
I la Comunitat de Madrid? Llegeixo a l’article d’opinió d’Esther Vera "El centre còsmic madrileny" que Madrid té la taxa d’inversió en ensenyament i sanitat més baixa d’Espanya (3,7% del PIB enfront del 5,6% de la mitjana espanyola). Per què la despesa pública per alumne el 2018 va ser de 4.892 euros a Madrid i de 9.298 al País Basc (i de 5.798 a Catalunya), quan el PIB per càpita de Madrid és el més alt d’Espanya?
Cap partit està en contra de l’educació. No obstant, els fruits de l’educació, com els del canvi climàtic, arribaran d’aquí 20 anys, mentre que l’horitzó electoral és de quatre anys. Els nens no voten i els treballadors sí que ho fan, de manera que electoralment només existeixen els segons. Des del punt de vista electoral, el més preferible és reduir els impostos per comprar més ordinadors, invertir en infraestructures tangibles que generen ocupació entre els votants, que millorar l’ensenyament de l’anglès i les matemàtiques a les escoles.
Partits de dretes i esquerres es troben davant d’una mateixa disjuntiva: les eleccions es guanyen centrant-se en el curt termini, però un desenvolupament intel·ligent del país necessita el llarg termini. Tot i així, seria simplista pensar que un sistema democràtic ignora les necessitats de la societat a llarg termini, com seria un error imaginar que un sistema totalitari ho gestiona millor, com ho il·lustra l’anomenat "gran salt endavant" a la Xina de Mao Zedong, que va provocar la mort per inanició d’entre 15 i 55 milions de pagesos.
A la societat espanyola, on l’oposició es legitima per la seva bel·ligerància, la polarització i crispació del discurs polític impedeix acords a llarg termini entre els principals partits. Mesures necessàries pels canvis que vivim al nostre entorn –com, per exemple, la necessitat d’impartir classes d’informàtica a les escoles– no tenen el protagonisme que haurien de tenir en la tria del ciutadà. A la bipolaritat maniquea que vivim s’hi afegeixen, en l’actualitat, les xarxes socials i la utilització del big data, que permeten ajustar el discurs polític a les exigències de l’electorat amb una precisió quirúrgica en les setmanes prèvies a la celebració d’eleccions, amb el suport de hackers russos o sense.
Winston Churchill distingia entre els polítics que se centren en les pròximes eleccions i els homes d’estat que pensen en el seu paper a la història. En absència d’estadístiques, és urgent crear mecanismes i institucions que permetin deixar patent els impactes del llarg termini de les decisions que prenem a curt. Sembla una tasca digna de Sísif, però no ho és.
Dos exemples són la taxació del CO2 com a mecanisme i l’informe PISA com a institució d’experts independents, capaç de difondre informació sobre els efectes a llarg termini de les decisions a curt. Amb tot, necessitaríem també un cert rigor en la transmissió de la informació i aquí el poder dels mitjans de comunicació (Facebook inclòs) és essencial.
Tots sabem, i els guionistes de Netflix en particular, que el conflicte ens commou més i que genera més empatia que la reflexió. El repte és, doncs, tenir menys insults i més informació verificada. Urgeix una institució encarregada d’identificar les fake news i que promogui el periodisme amb un alt nivell de professionalitat.
En el llarg termini estarem tots morts, però els nostres nets sí que hi seran. És urgent tenir els mecanismes i les institucions que ens permetin prendre les decisions correctes en el moment de votar.
