Qui ha de manar al Banc Mundial?

BarcelonaHome, dels Estats Units i de més de 60 anys. Aquests trets són els que dibuixen el perfil mitjà dels dotze directors que ha tingut el Banc Mundial (BM) fins a l’actualitat. La setmana passada una associació de treballadors de la institució, la World Bank Group Staff Association, que representa 9.000 empleats dels més de 15.000 que hi treballen, va dir prou a aquesta tendència. El sindicat va enviar una carta oberta als directors executius oposant-se a la reelecció per a cinc anys més del president, Jim Yong Kim, que ja havia suggerit que es tornaria a presentar el 2017.

Aquest metge d’origen coreà, especialista en la sida a l’Organització Mundial de la Salut i nominat per al càrrec pel president nord-americà, Barack Obama, el 2012, havia de suposar un canvi de rumb del BM cap a un enfocament més social. Però, lluny del consens, les dues últimes enquestes de satisfacció entre la plantilla ja apuntaven una crisi de lideratge. Tan sols un de cada tres treballadors confiava en la gestió del banc, i una proporció encara inferior creia que la institució tenia una cultura interna transparent i democràtica.

Aquesta institució sovint és desconeguda o confosa amb altres organismes financers com el Fons Monetari Internacional (FMI). Fins i tot el famós economista John Maynard Keynes, pare de la doctrina econòmica que porta el seu nom i un dels fundadors de les dues organitzacions, va admetre durant la conferència fundacional de Bretton Woods el 1944 que no tenia clar per a què servia cadascuna.

Qui és qui?

De fet, l’estructura del BM és molt més gran i complicada. Mentre que l’FMI té una plantilla d’uns 2.600 treballadors i tan sols compta amb tres oficines subsidiàries, l’organització que presideix Yong Kim ocupa més de 15.000 persones i té prop de 40 seus repartides arreu del món. Pel que fa a les seves funcions, el BM és un banc d’inversió que recapta diners d’alguns estats membres per prestar-los a d’altres i finançar projectes d’ajuda al desenvolupament i reconstrucció econòmica. Entre els objectius actuals hi ha acabar amb la pobresa extrema al món el 2030. D’altra banda, l’FMI no és un banc, sinó que es dedica a observar el sistema financer global, així com els tipus de canvis, i a oferir recursos en moments concrets, com ara les crisis.

“Són clubs de nacions i, encara que tinguin estatuts més o menys democràtics, no és en el sentit estricte d’un vot per persona. Un país té més o menys poder en funció del que aporta”, explica el professor de polítiques públiques per al desenvolupament de la UOC, Ismael Peña López. Al Banc Mundial, qui té la paella pel mànec és Washington, que n’és el principal accionista.

Porta tancada als emergents

L’exclusió dels països emergents del lideratge del BM és una de les reivindicacions que apunta la carta de la plantilla, que demana un procés d’elecció basat en els mèrits i no en la nacionalitat dels candidats. Amb el nomenament de Jim Yong Kim el 2012 com a president del Banc Mundial, es van frustrar les esperances de diversos països emergents de trobar un candidat alternatiu a l’opció avalada pels EUA.

Aquesta decisió respon a un pacte tàcit entre Washington i Europa, que tradicionalment es reparteixen les presidències dels dos organismes: un americà per al Banc Mundial i un europeu per a l’FMI, que actualment lidera la francesa Christine Lagarde. Tot i així, la cursa del 2012 va arribar a plantejar la possibilitat que es trenqués aquest statu quo. Les candidatures de la ministra de Finances nigeriana, Ngozi Okonjo-Iweala, i l’economista colombià Antonio Ocampo comptaven amb el suport del Brasil i Sud-àfrica -països del BRICS-, però finalment van perdre la batalla contra l’aposta d’Obama.

“D’ençà que es van crear les primeres organitzacions supranacionals després de la Segona Guerra Mundial, s’ha instal·lat la idea que qui rep ajuda no en sap. No se li dóna cap poder ni se l’escolta”, raona Peña López. A més, la carta reprova que el BM suspèn en paritat. En els seus 70 anys d’història, cap dona hi ha estat al capdavant.

Pressions per la reforma

A més de les crítiques sobre el model de governança, hi ha veus en desacord amb el funcionament de la institució i, fins i tot, amb la seva raó d’existir. Una de les més mediàtiques és la del famós economista Joseph Stiglitz, antic economista en cap del BM, que ha criticat en diverses opinions la seva falta de transparència i de retre comptes.

Per a alguns acadèmics la via per a la reforma és centrar els esforços a crear xarxes d’estats alternatives, en lloc d’intentar canviar el BM actual. “No s’entén que hi hagi projectes que surten de Washington cap a realitats tan diferents com Bogotà o Dakar”, explica Peña López. L’acadèmic apunta un problema de sensibilitat territorial, que es comença a resoldre amb l’augment d’acords bilaterals entre regions, com els tractats comercials entre el continent africà i la Xina.