Els guanys del Santander cauen i anuncien la recaiguda de la banca

BarcelonaSant tornem-hi. El castigat sector financer espanyol ja sap que la relativa bonança s’ha acabat i que les vaques magres tornen a ser aquí. El Banco Santander va presentar ahir els resultats del primer trimestre de l’any -tràngol que la resta de bancs travessaran els pròxims dies- i ho va fer donant la benvinguda a un vell enemic del sector: les provisions.

Perquè si bé és cert que l’impacte del coronavirus i del confinament que ha paralitzat el món i l’economia no es va notar fins a mitjans de març, les provisions són l’anotació negativa de pèrdues esperades. I a finals de març ja tothom sabia que ens trobàvem davant una de les pitjors crisis en dècades, una que ja es mira de tu a tu la Gran Recessió o col·lapses com el de la Guerra Civil Espanyola o la Gran Depressió. El Santander ha dotat per aquesta raó 1.600 milions d’euros de futures insolvències que encara no pot concretar però que ja sap que hi seran. Així, el primer banc d’Espanya per presència a tot el món va guanyar 331 milions d’euros en els tres primers mesos, quan ara fa un any la xifra era de 1.840: els beneficis han quedat reduïts a menys d’una cinquena part en només 12 mesos.

Igualment preocupant és un segon indicador: sense aquesta provisió especial derivada de la pandèmia, el banc hauria guanyat només un 1% més que el primer trimestre del 2019. És a dir, que abans de la sobtada apocalipsi que amenaça l’economia de tot el món, el banc d’origen càntabre estava estancat.

Però els mals del Santander seran també els del conjunt dels grans bancs: dijous és el torn dels catalans CaixaBank i Banc Sabadell, que veuran com als seus problemes de cotització s’hi sumen ara problemes reals que afecten el compte de resultats de les que són la segona i la quarta empresa de Catalunya per facturació.

Pronòstic greu

Després d’enfrontar-se a una fallida completa en l’anterior crisi a causa del seu matrimoni amb el totxo, el sector financer va parlar durant anys de tempesta perfecta per explicar els seus problemes. Però el cert és que costa imaginar una situació més difícil que la que haurà de viure en els pròxims mesos. D’entrada, i més important, els bancs comercialitzen amb un producte, el diner, el preu del qual ve marcat pel Banc Central Europeu. I aquest preu mai havia estat tan baix: des de març del 2016 està a zero i durant anys els bancs han fiat la seva subsistència a la profecia de la recuperació, que no ha acabat de quallar.

Si en algun moment els deu principals banquers d’Espanya van pensar que els tipus podrien pujar a curt termini, ara ja saben que allò no eren més que somnis. Els tipus baixos, que serveixen per impulsar l’economia i facilitar un crèdit barat a empreses i famílies, seguiran molt de temps entre nosaltres. I més quan el BCE s’ha erigit en la gran institució europea que sembla tenir més clar tot el que està en joc, amb una presidenta, Christine Lagarde, que sembla disposada a practicar el draghisme després de Draghi. L’obsessió dels bancs és tal que els seus departaments financers han tingut calculat en els últims exercicis l’impacte que tindria en els seus guanys les pujades de tipus més mínimes. Però aquestes pujades no hi seran.

El segon problema dels bancs és que no sembla que la situació actual hagi d’afavorir una onada de crèdits de famílies i empreses. Si bé els crèdits avalats per l’ICO estan literalment volant de les mans dels bancs, la situació actual fa pensar que s’extremarà la prudència de les llars a l’hora d’endeutar-se i de les empreses a l’hora d’atacar noves inversions. La situació, però, no és nova. Al llarg de l’anterior crisi els bancs van anar ajornant l’anhelat moment en què el saldo de crèdit tornaria a créixer per constatar finalment que l’ensurt del 2008 havia convençut les famílies de la necessitat de tornar els deutes i no embarcar-se en aventures. Ara tot fa pensar que aquesta prudència s’extremarà en perjudici de la banca.

La conseqüència lògica de la situació actual seria que la morositat, el gran enemic dels bancs, tornés a créixer. Només a Catalunya hi ha quasi 700.000 afectats per ERTOs i moltes empreses i fins i tot sectors sencers tenen dubtes de com superaran el sotrac actual. La conseqüència directa poden ser els crèdits impagats. Per fer front a tot plegat, la banca té menys marge per obtenir ingressos atípics: ja s’ha venut moltes empreses i negocis no centrals que en penjaven i també enormes carteres de crèdit dubtós.