Els gratacels de la City, gegants buits i reclam per a… ocupes?

LondresAl davant del número 33 d’Old Broad Street, a poc menys de cinc minuts a peu de l’estació de Liverpool Street -un dels ports d’arribada natural a la City de Londres per a no menys de 250.000 de les més de 500.000 persones que hi treballen cada dia-, Juan Romero, un mexicà de 43 anys, i el seu company de fatigues, Jason Morgan, un gal·lès de 59, fan un cafè a mig matí. A la vorera, recolzats sobre uns pilons d’alumini. El Jason se’l pren en una tassa i el Juan en un termo. El carrega tot el dia, com els walkie-talkie que tots dos porten penjats del cinturó. “Abans de tot això [el covid-19] -em diu el Juan-, estàvem molt més enfeinats i a aquestes hores d’un dilluns no podíem prendre’ns la vida amb tanta calma”. Ara és diferent, però. La vida ho és.

Ells dos s’encarreguen de vetllar pel manteniment i la seguretat d’un edifici des d’un cor central on hi ha dues persones més. Fins aquí, pràcticament, els pocs detalls que em donen. El carnet de premsa pot ser fals i la seguretat i la discreció els distingeixen com a professionals. “Ho entens, oi?” Que ho entengui o no és el que menys importa. La qüestió és que m’acomiaden amb un somriure educat i un ferm “que tinguis un bon dia”. S’ocupen del que és una seu llogada a Halifax PCL, edifici completat el 1997, durant el boom de l’expansió de la City als Docklands i a Canary Wharf, més a l’est, riu avall, una de les moltes herències urbanístiques del thatcherisme. Divuit mil metres quadrats d’edifici ara buit. Com tants altres.

“El diner no dorm mai”

L’agradable passeig des del vestíbul desert de l’estació de Liverpool Street fins a l’entrada del Banc d’Anglaterra és una bona manera de descobrir una part molt simbòlica de la ciutat. I ho faig com si jo mateix fos un turista, que la visita per primer cop i camina bocadabat davant de tot allò que descobreix. En part és així, perquè mai abans he vist Londres sense gent, buida. Una ciutat desconeguda.

La City és aquests dies territori del teletreball i des de la tarda del 23 de març, quan el premier britànic, Boris Johnson, va donar l’ordre de confinament, la famosa Milla Quadrada és, gairebé, una milla fantasma. Però, com diu Gordon Gekko (Michael Douglas a la saga de pel·lícules Wall Street ), “el diner no dorm mai”, i el capitalisme financer que té a la City la seva illa del tresor no ha fet més que traslladar les oficines als salons, cuines i jardins particulars dels homes de coll blanc.

Amb l’excepció de vigilants com el Juan o el Jason -o el Larry, que trobaré més endavant amunt i avall a les portes de l’edifici de Bloomberg, al número 3 de Queen Victoria Street, també amb un walkie-talkie com a joguina, no pas el mòbil- i dels encarregats de manteniment, els treballadors que sí que han de descansar per força a causa de l’emergència sanitària són els que abasteixen la infanteria de la City en les necessitats quotidianes de dilluns a divendres. Els cambrers dels pubs, bars i restaurants; els estilistes de perruqueries; els monitors de gimnasos; els venedors de moda, camises, vestits i sabates; els empleats de cadenes de menjar per emportar-se, com ara sandvitxos o sushi, recurs del lunch box d’aquest exèrcit més qualificat i més ben pagat, però que tampoc no pot permetre’s cada dia, per exemple, la Brasserie del número 1 de Lombard Street, a 40 metres del Banc d’Anglaterra. L’establiment està tancat, com tots els restaurants de luxe dels voltants, però un rètol informa que al juliol tornaran a fer reserves. Potser.

El palmell de Déu

Només a la City -no a tot Londres- hi ha 22 edificis que superen els cent metres d’altura. Alguns tan majestuosos com característics, obres d’art i d’enginyeria que mereixen tant ser contemplats i admirats com recorreguts: el Gherkin, de 180 metres, semblant a la Torre Agbar de les Glòries, a Barcelona, però més aixafat, resultat d’un cop del palmell de Déu just a la cúpula; la torre Leadenhall, de 225 metres, coneguda com el R atllador de Formatge per la seva forma, o l’Heron Tower, 230 metres, la gran altura de la City, on es pot menjar un sushi a un preu raonable en companyia de vistes excel·lents.

Què se’n farà, de tants gratacels a partir d’ara? El 30 d’abril, en un article al Financial Times sobre el futur de les oficines després del covid-19, Jes Staley, de Barclays, declarava que “la noció de posar 7.000 persones en un edifici pot ser una cosa del passat”. “Potser no necessitem totes les oficines que tenim actualment a tot el món”, afegia el belga Dirk Van de Put, de la companyia Mondelez International. I Sergio Ermotti, director executiu d’UBS, insinuava que el seu banc ja s’estava plantejant abandonar les caríssimes oficines del centre.

¿Tornaran a la vida aquests edificis, doncs? El Larry, el conserge de Bloomberg, hi confia: “És avorrit i estrany treballar així”, em diu, abans que un dels pocs cotxes que hi arriben el reclami.

“Tot i que ocupar edificis o terres no residencials no és per si mateix un delicte, sí que ho és danyar-ne la propietat”, diu la llei anglesa, que consulto més tard. Perquè si el Larry s’equivoca i ni els gratacels ni la City revifen, poden acabar sent restes arqueològiques i, qui sap, si futur territori dels ocupes. Una gran ironia? Però Roger Yount, el banquer d’inversions de la novel·la Capital, deJohn Lanchester, seguirà movent diners, que no dormen mai. És una de les poques certeses d’aquest passeig per la City de Londres.