6.000 grans fortunes es van traslladar a Madrid en quatre anys

MadridDiuen que l’illa de Jersey, la més gran del canal de la Mànega, està plena de grans fortunes que busquen tributar menys que al seu país d’origen i que per això decideixen traslladar-s’hi. De fet, per a la patronal CEOE, Jersey és considerada un paradís fiscal per la seva política d’impostos. Madrid no és Jersey, principalment perquè no té mar. Ara bé, sí que coincideixen en ser un pol d’atracció de grans patrimonis.

A la capital de l’Estat s’hi van traslladar, com a mínim, 6.000 grans fortunes en quatre anys, entre el 2011 i el 2015, fruit de la política de rebaixa fiscal que aplica la regió i que els últims governs autonòmics, tots del Partit Popular, presumeixen d’abanderar des de fa gairebé dues dècades. La xifra es recull a l’estudi Paradisos fiscals, impostos sobre el patrimoni i mobilitat de l’equip d’acadèmics Clara Martínez, David Agrawl i Dirk Foremny.

La investigació, publicada al mes de desembre, conclou que mentre que la capacitat de recaptació de les comunitats que comparteixen un règim fiscal comú (totes menys Navarra i el País Basc) es va començar a debilitar el 2011, la de Madrid augmentava i ho feia precisament de bracet de trasllats de residències fiscals a la capital. En xifres, Madrid va arribar a obtenir un 4% més de mitjana en recaptació de l’IRPF en aquells anys. Per contra, la resta de comunitats van perdre pes i una mitjana de 375 declarants en cadascuna d’elles va marxar, apunta l’estudi.

Els investigadors, però, van anar més enllà: en un escenari en què no hi hagués hagut mobilitat per una qüestió de competència fiscal a la baixa, la recaptació hauria augmentat de mitjana fins a un 5% al conjunt de l’Estat, explica a l’ARA Clara Martínez, investigadora de la Columbia Business School i autora de l’estudi. Ella, juntament amb els seus companys, es van dedicar a recollir a través de l’Agència Tributària les dades de l’impost de patrimoni, creat a finals dels anys 70.

Martínez explica que ho van fer des del 2011 perquè va ser l’any en què, després de la seva suspensió durant el 2008 i fins al 2010, les comunitats el van reintroduir. Totes? No, Madrid va ser l’excepció, i des d’aleshores aquest impost es bonifica al 100%. Un atractiu per a les grans fortunes que va de la mà d’uns trams de l’IRPF i un impost de successions i donacions més reduïts. Les dades completes a les quals han tingut accés arriben fins al 2015; ara bé, en el cas madrileny no hi ha hagut canvis sobre aquest tribut. “No tenim cap dubte que hi haurà hagut mobilitat des d’aleshores”, assegura Martínez.

Trasllats ficticis

Qui encapçala els canvis de domicilis fiscals són les dues Castelles i Andalusia. En el cas de Catalunya, un estudi de Fedea xifrava en 458 els contribuents de rendes altes que es van traslladar a Madrid entre el 2006 i el 2012.

Tanmateix, no totes les persones d’una regió que decideixen declarar a Madrid per pagar menys impostos s’hi desplacen a viure. Un gruix important són els anomenats trasllats ficticis, apunta Martínez, que detalla que “és molt difícil de saber amb exactitud quants són”. Només al País Valencià, l’Agència Tributària investiga 60 falsos trasllats que li costen 74 milions d’euros, mentre que Catalunya té obertes 73 actes d’infracció, segons les últimes dades del mes de desembre.

L’Agència Tributària els rastreja: segueix els comptes bancaris, els moviments de les targetes o revisa el consum de llum i aigua. Un exercici que converteix els treballadors en una espècie de Sherlock Holmes tributaris. Els efectes d’aquests trasllats són múltiples: una caiguda de la recaptació que té un impacte negatiu a la resta de comunitats i un increment de la desigualtat regional, ja que la capital concentra cada vegada més riquesa. Martínez afegeix que una competència a la baixa no canviarà l’actual tendència.