La gran retallada que s’acosta

Cap d’EconomiaAquesta setmana s’ha confirmat que l’economia espanyola està creixent per sobre del 3%, un registre digne de l’era precrisi, i que l’atur es va reduir l’any passat a un ritme mai registrat abans. Gràcies a dades com aquestes, l’economia ha quedat en un segon pla en el debat sobre la formació d’un govern a Madrid. Però la realitat, encara que tardi una mica, acabarà ressorgint: Espanya té un problema anomenat dèficit. I qui governi es veurà obligat a fer una de les retallades més grans des de l’inici de la crisi si vol complir els objectius marcats per Brussel·les.

Fins ara, la reducció més gran es va realitzar entre 2011 i 2012 quan, excloent els diners rebuts com a rescat europeu a la banca, el dèficit va caure en uns 26.000 milions d’euros (equivalents a 2,6 punts percentuals). La segona retallada més gran va ser la que es va produir el 2010, quan Zapatero va aprovar el seu primer pla d’ajust el mateix mes en què es produïa el rescat a Grècia. Aquell any es va reduir el dèficit en 16.000 milions. Però aquest any Espanya es podria veure obligada a reduir el dèficit en 17.000 milions d’euros. Aquest càlcul es fa partint de la base que Espanya tanca el 2015 amb un dèficit del 4,5%, el que preveu la Comissió Europea.

Un dèficit del 4,5% és històricament alt. Abans de l’actual crisi només hi va haver una desena d’anys en l’últim segle i mig en què el dèficit superés aquest nivell. De totes maneres, és un càlcul conservador. La xifra pot arribar a ser del 4,8%, que és el que preveuen de mitjana les principals cases d’anàlisis, recopilades per Funcas. Si es complís aquesta última previsió, la retallada que hauria d’aplicar el pròxim govern espanyol seria de 20.000 milions.

Els pressupostos del 2016, que Rajoy va presentar a corre-cuita a l’agost ja preveuen una rebaixa del dèficit, però, després de revisar-los, Brussel·les va ordenar a Espanya que els refés i en presentés uns de nous que incloguessin un ajust addicional de 10.000 milions. La proximitat de les eleccions generals, però, va fer que la Comissió acceptés esperar que hi hagués un nou govern a Madrid.

El cas és que el resultat electoral va complicar aquests desitjos. Primer s’ha de veure si hi ha govern. El president d’una influent organització empresarial que s’ha reunit recentment amb Rajoy assegura que el líder del PP prefereix repetir eleccions, cosa que faria virtualment impossible complir els objectius de Brussel·les.

Però, fins i tot si hi hagués govern a Madrid, és difícil preveure què passarà. En absència d’un executiu fort, l’ajust del dèficit es torna automàticament més difícil, ja que el desgast de retallar no l’assumeix un sol partit, sinó tots aquells que li donen suport parlamentari al govern. L’exemple més pròxim el tenim a Catalunya, on el 2013 la Generalitat es va negar a continuar reduint la despesa, sigui perquè CiU considerava que realment ja no es podia retallar més o perquè necessitava el suport parlamentari d’ERC (o totes dues coses alhora). Ningú vol assumir el desgast d’embrutar-se les mans.

Ingressos ‘versus’ despeses

Es podria argumentar que la reducció del dèficit no té per què ser completament dolorosa. En comptes de fer retallades de despesa es poden augmentar els ingressos, sigui apujant els impostos, sigui amb un increment de la recaptació fruit de la millora de l’economia. Però ni hi haurà augment d’impostos (de fet, s’han reduït perquè aquest 2016 s’ha completat l’última fase de la reforma fiscal de Rajoy) ni hi haurà una millora de l’economia. Totes les previsions, incloses les del mateix govern espanyol, preveuen un alentiment del creixement aquest 2016.

La realitat és que Espanya té un problema amb el dèficit (i, de retruc, amb el deute, que està en el nivell més alt dels últims 106 anys). Ningú vol retallar més la despesa i els ingressos difícilment es dispararan si no hi ha un boom demogràfic (via immigració) o es repeteix una bombolla com la que va provocar la crisi.

Tot podria canviar si es reformés el sistema fiscal, que ha demostrat ser dels més ineficients de tot Europa, com confirmen any rere any les estadístiques de la Comissió Europea, en què fins i tot Grècia surt més ben parada que Espanya. Però això no es canvia d’un dia per l’altre i, en tot cas, ningú ha demostrat voluntat real de fer-ho. Mentrestant, l’únic que podem esperar és que els mercats no es posin nerviosos amb qualsevol pretext. Si això passés, amb un deute del 100% del PIB, la sotragada podria ser d’època.