La Gran Recessió de les oficines bancàries

BarcelonaUn home amb corbata i la camisa per fora surt d’un gratacel novaiorquès amb una capsa de cartró a les mans. Una dona puja al cotxe per anar al poble del costat. Ha d’anar al caixer. Els separen quinze anys i 6.000 quilòmetres, però formen part de la mateixa història. Ell és banquer i encarna el primer aleteig d’un efecte papallona de conseqüències colossals; ella està jubilada i és l’exponent quotidià d’aquest fet al país de les caixes d’estalvis.

Parlem del 15 de setembre del 2008, quan Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més important dels Estats Units, va fer fallida; també d'un petit poble de Lleida, que avui en dia no té cap oficina bancària. Però, sobretot, parlem de com aquell acomiadament de banquers a Manhattan ha acabat derivant en un altre de més gradual, que ha deixat orfes centenars de locals de planta baixa a casa nostra amb la desaparició d'uns inquilins que sempre havien pagat religiosament: les oficines bancàries.

Des d’aquell dia fatídic, hi ha hagut set legislatures a Espanya i sis a Catalunya, els tipus d’interès a Europa han passat del 4,25% del juliol del 2008 al 4,5% actual després d'anys a nivells històricament baixos i la prima de risc espanyola es va enfilar dels 50 punts d'aleshores als 623 del juliol del 2012 i ara voreja el centenar. El PIB es va desplomar el 2009 i el 2012 un 3,8% i un 3%, respectivament. L'indicador no va superar les xifres del 2008 fins al cap de vuit anys. La taxa de desocupació a Espanya l'any 2013 es va disparar per damunt del 26%, després d'expulsar milers de treballadors del sector de la construcció, que va arribar a tenir un pes del 10% del PIB durant els anys de la bombolla de totxo i el crèdit immobiliari.

I, en aquest periple, tot de frases que han adquirit la categoria d'eslògan. "Això no és un rescat, és suport financer", deia el 9 de juny del 2012 l’aleshores ministre d’Economia espanyol, Luis de Guindos, per presentar el rescat d’Espanya, que va demanar 100.000 milions d’euros –equivalent al 10% de PIB–, i dels quals es van gastar 41.000 milions. O la pronunciada un mes i mig més tard per canviar el curs de la història monetària europea: “Whatever it takes” (“El que calgui”, en català), que va dir Mario Draghi, quan era president del Banc Central Europeu (BCE), sobre la determinació de l'organisme d'ajudar els estats amb problemes. Tres anys més tard, el BCE anunciava que començaria a comprar deute públic de tots els països de la zona euro i hi havia una paraula de moda: austeritat. En aquells anys van fer fallida gegants com Bankia i CatalunyaCaixa i es van estendre les retallades a totes les administracions públiques, en un fenomen que obriria la porta al 15-M.

Les conseqüències del que es va conèixer com la Gran Recessió encara perduren i si ja hi ha segones i terceres derivades, una d'elles és sens dubte l'extinció de les oficines bancàries, disparada amb l'esclat de la pandèmia de coronavirus.

La transformació de tot un sector

"L'any 2008 Espanya era el país que tenia més oficines bancàries per habitant de l'OCDE: és a dir, era el que més en tenia pràcticament del món. Hi havia una oficina bancària per cada 1.000 habitants, per davant de França. Un total de 46.000 oficines. I ara n'hi ha 17.500 aproximadament", explica en declaracions a l'ARA el director dels cursos de banca i finances de la UPF-BCM, Xavier Puig.

El cert és que abans de la crisi hi havia una seixantena d'entitats, un nombre que actualment s'ha reduït dràsticament: queden nou grans bancs i únicament dues petites caixes d'estalvis, Caixa Ontinyent i Caixa Pollença. De fet, a tot l'Estat aquests bancs acumulen el 94% dels actius en gestió. Només hi ha tres països a la Unió Europea amb una concentració més gran: Grècia, Bèlgica i França.

Però aquesta és una imatge d'abans: la crisi va deixar enrere un sector prolífic, amb grans marges d'interessos i un desplegament massiu d'oficines sobre el territori per captar com més nòmines i hipoteques millor. Era el negoci tradicional de la banca.

"A Espanya hi havia un oligopoli fins als anys 90, amb vuit grans bancs: la clau del negoci era posar oficines per captar clients. Donaven l'1% i les lletres del Tresor estaven al 14%. La banca va fer la gran expansió d'oficines que captaven dipòsits", explica Puig. Aquell oligopoli es va acabar de facto amb l'obertura de la competència amb la UE: arrencava la guerra del passiu, amb una oferta més gran per captar nòmines i hipoteques. Les caixes començaven a fer de banc. Una etapa que va arribar fins al 2008, quan els préstecs a constructores i immobiliàries van portar moltes entitats a la fallida. "Van començar a donar crèdits molt malament, competien a la baixa a veure qui en donava més", afegeix Puig.

D'hipoteques a assegurances i electrodomèstics

Amb l'esclat de la Gran Recessió, el sector va entrar en una nova etapa de concentració: el negoci bàsic de la banca, que és comprar diners –a través de la disposició dels dipòsits dels clients– per després vendre'ls va deixar d'aportar rendibilitat. El Banc Central Europeu (BCE) va optar per la via dels tipus baixos i pel camí el sector es va aprimar com mai. Del 2011 al 2012, totes les caixes van desaparèixer del mapa.

Amb aquests canvis també es va esfumar un model de banca comercial, caracteritzat per una atenció personalitzada massiva, sacrificada en mans de dos genets de l'apocalipsi comptable: l'eficiència i la rendibilitat. Tocava reduir costos, les oficines ja no eren rendibles i la relació amb el client va canviar per sempre: lluny queda el sentiment de militància que despertava entre bona part dels seus milers de clients formar part d'una caixa d'estalvis.

En aquesta recerca de l'eficiència hi ha jugat un paper clau la digitalització: les noves tecnologies han canviat el sector, amb l'aparició de nous competidors purament digitals i un canvi d'hàbits del consumidor, que ara ho poden fer tot des del mòbil. La prova més fefaent és a les butxaques de la gran majoria de clients de la banca: l'oficina ha entrat dins el nostre smartphone.

"Amb el diner a tipus zero, la banca ho va passar malament i aleshores va derivar cap a altres negocis: van començar a cobrar pels seus serveis i a vendre fortament fons d'inversió i productes d'assegurança als clients", assenyala Puig. També s'ha girat cap a la venda de productes com electrodomèstics i sistemes d'alarma. De fet, fins fa poc totes aquestes comissions aportaven més al compte de resultats del banc que no pas el que havia estat el negoci tradicional.

Ara el sistema financer ha guanyat solvència: de fregar la fallida tècnica el 2008 a convertir-se, malgrat la pandèmia, en un sector molt sòlid, amb entitats amb molts fons propis i ràtios de solvència altes. "Tenim menys bancs, més sans, menys competitivitat i un cert oligopoli. Ara bé, el BCE està molt capficat amb la concentració de la banca", adverteix Puig.

Les oficines bancàries, sobre el mapa

Aquesta transformació s'ha viscut a cada poble. Segons dades que l'ARA ha sol·licitat al Banc d'Espanya, de les 8.105 oficines que tenia Catalunya el 2008 repartides per tot el país, el 2022 només en quedaven 2.194: una reducció del 73%. No n'han quedat ni 3 de cada 10. Aleshores eren 410 dels 947 municipis catalans els que no tenien oficina bancària i ara la xifra és de 503, és a dir, més de la meitat.

"Abans a l'oficina t'ajudaven amb la declaració de la renda, els jubilats anaven a cobrar la pensió, l'oficina era una mica el confessionari: ajudaven en temes fiscals, era un servei transversal. Com que el marge era tan alt, no passava res. Ara no, el marge és petit i han de vendre assegurances, fons d'inversió i més coses per fer-la rendible. En un poble, la gent important era l'alcalde, el metge, el mossèn i el director de l'oficina bancària", conclou Puig.

Aquesta retirada massiva d'oficines ha posat damunt la taula un nou problema: l'exclusió financera de molts ciutadans, sobretot els més grans. Fins al moment, són múltiples les solucions que s'han plantejat. A Catalunya, la Generalitat ha posat damunt la taula un pla per desplegar oficines itinerants, que ha de licitar-se pròximament, mentre que el sector bancari compta amb un protocol d'actuació per abordar el problema de l'accés a serveis financers bàsics a les zones rurals. De moment, CaixaBank té el compromís de no abandonar cap de les poblacions on és l'única entitat, mentre que el Banc Sabadell ha mantingut el caixer a les poblacions que ha abandonat. El BBVA, com altres entitats, ha firmat recentment un acord per portar efectiu a 2.300 oficines de Correus.

Han estat només quinze anys, però el sector s'ha girat com un mitjó. La banca ha sortit finalment de l'infernal 15 de setembre del 2008 i torna a obtenir beneficis rècord. Queden per resoldre només els viatges d'anada i de tornada, més curts i mundans, per anar a l'oficina bancària més pròxima.