La Gran Depressió, el trauma d’una generació
La crisi històrica amb què es compara l’actual es va estendre durant anys i va creuar l’Atlàntic
Barcelona“Molt aviat un negoci molt més atractiu que el teatral va atreure la meva atenció, i la del país. Era un assumptet anomenat mercat de valors. El vaig conèixer per primera vegada cap al 1926. Va constituir una sorpresa agradable descobrir que era un negociant molt astut. O almenys això semblava, perquè tot el que comprava augmentava el seu valor. No tenia assessor financer. Qui el necessitava? Podies tancar els ulls, posar el dit en qualsevol punt de l’enorme tauler mural i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar. Mai no vaig obtenir beneficis. Semblava absurd vendre una acció a trenta quan se sabia que abans de l’any doblaria o triplicaria el seu valor”. Així descrivia Groucho Marx els feliços anys 20, que van acabar l’octubre del 1929 amb el crac de la borsa i la Gran Depressió.
Aquesta etapa és considerada la recessió econòmica més gran i llarga del segle XX. L’enfonsament de la borsa va destruir l’estalvi i va dur a la ruïna milions de grans i petits inversors. El crèdit es va reduir dràsticament, així com el consum i la inversió. La crisi borsària es va traslladar ràpidament al carrer. Els bancs van començar a fer fallida: els inversors retiraven els seus estalvis en massa i la morositat augmentava a ritmes vertiginosos. Prop de 9.000 bancs van tancar i es van esfumar milers de milions.
Qualsevol que havia comprat accions abans del Dijous Negre (24 d’octubre del 1929) va haver d’esperar tota la seva vida adulta per recuperar-ne el valor. El Dow Jones Industrial va tocar el 8 de juliol del 1932 el seu nivell més baix des del 1800 i no va retornar als valors previs del 1929 fins a l’any 1954.
La crisi borsària i financera es va traslladar a l’economia real, on hi havia factors que es van alinear: baix consum, sobreproducció industrial i agrícola, i proteccionisme en el comerç internacional. L’atur als Estats Units es va disparar a un 25% de la població activa, mentre els productors del camp s’endinsaven en la pobresa per la caiguda de preus, tal com reflecteixen moltes pel·lícules del popular Charlot. I la crisi es va encomanar a tot el món.
El PIB dels Estats Units va caure un 28,5% en dos anys, el d’Alemanya un 25%, el de França un 15% i el del Regne Unit un 5,8%. A Espanya també va arribar la depressió, però no és un dels països que més la van patir. Del 1929 al 1931 el PIB va caure un 6,4%. Per a l’economista Albert Carreras, coautor amb Xavier Tafunell del llibre Historia económica de la España contemporánea, “ Espanya no se situa entre els estats que van patir les conseqüències més fortes de la crisi”.
Carreras explica alguns dels factors que van jugar a favor de l’Estat en aquell moment. La Primera Guerra Mundial va permetre a Espanya acumular reserves d’or i divises. “El sistema financer era fort”, explica Carreras. De fet, a Espanya només va suspendre pagaments el Banc de Catalunya l’any 1931, i es podia haver evitat, segons explica Francesc Cabana en el seu llibre Madrid i el centralisme. Un fre a l’economia catalana.
Error monetari
Segons exposa Carreras, la crisi a Espanya no va arribar pel canal financer, sinó pel comercial, a causa del proteccionisme que es va receptar en la majoria de les economies i a la baixada de comandes dels Estats Units. Però el cicle polític a Espanya, amb la caiguda primer de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i la proclamació de la Segona República el 14 d’abril del 1931, va provocar “una retracció de la inversió i fins i tot fugida de capitals”.
En canvi, el govern d’esquerres va millorar els salaris dels treballadors, amb la qual cosa va millorar el consum privat, i el règim republicà també va impulsar la inversió publica. “L’error va ser intentar mantenir la paritat amb el franc francès, que seguia el patró or”, assenyala Carreras. “Va ser un error no ser més keynesians i menys monetaristes”, afegeix.
Malgrat que la crisi va tenir menys impacte a Espanya que en altres països, la sortida va ser diferent. A Espanya la política es va imposar, va arribar la Guerra Civil i després l’autarquia. Als Estats Units, Roosevelt va substituir Hoover a la presidència i el 1933 va proposar el New Deal, una política que seguia les idees de John Maynard Keynes, amb més intervenció de l’estat, fins i tot amb dèficit públic, per reequilibrar oferta i demanda i estimular l’ocupació. I així van deixar enrere la Gran Depressió.