La generació crisi busca el seu lloc

BarcelonaLa fallida de Lehman Brothers ara fa just deu anys va ser el desencadenant de la crisi de l’euro. Les generacions més joves han hagut de formar-se i introduir-se en el món laboral eclipsats per aquesta recessió econòmica. Com els ha afectat? L’ARA ha parlat amb tres joves que fa una dècada estaven en tres etapes formatives clau: l’inici i l’acabament de l’ESO i el final de la carrera universitària

CLARA MANEU, 23 ANYS

“És injust que tenint una carrera i un màster no cobri ni mil euros”

Quan la Clara va passar de primària a ESO no era conscient que el país s’endinsava en una de les crisis econòmiques més llargues que ha patit. Quatre anys més tard, amb 16 i començant el batxillerat, la situació ja era molt diferent. “Vaig triar batxillerat econòmic perquè creia que tenia més sortides laborals”, admet. Era el boom, explica, en què tothom volia fer administració i direcció d’empreses (ADE) per acabar treballant en una gran companyia que “t’assegurés que mai et quedaries sense feina”.

Però quan va ser el moment d’escollir la carrera, va decidir deixar de banda el boom i optar per estudiar llengües aplicades a la Universitat Pompeu Fabra, mentre els estius treballava de cambrera a Girona, d’on és ella. Volia ser professora d’anglès perquè tenia una “bona base” gràcies a diverses estades als Estats Units per aprendre la llengua. “També vaig fer alemany perquè tothom deia que era la gran potència econòmica europea, però finalment el vaig deixar a mitges perquè era molt difícil”.

Acabat el grau, va canviar el seu plantejament inicial. “La carrera no em va agradar i les sortides laborals tampoc. Vaig comprovar que ensenyar no encaixava amb el meu perfil i que no tenia tanta paciència”, admet. Però a la universitat havia fet una assignatura de periodisme en anglès que la va entusiasmar i, tot ser un dels sectors més afectats per la crisi, va decidir encaminar el seu futur cap a la comunicació.

Va estar fent pràctiques curriculars al departament de premsa d’Esade i paral·lelament va començar un màster de comunicació corporativa a la Universitat Ramon Llull, que va acabar al juny. A Esade hi va estar deu mesos i després va empalmar amb unes pràctiques extracurriculars de tres mesos en una petita agència de comunicació, on li han acabat fent un contracte de formació de sis mesos que finalitza aquest desembre. La Clara té sentiments contradictoris: per una banda, se sent afortunada perquè té feina i, per l’altra, lamenta la precarietat laboral que viu el sector. “És injust que tenint una carrera i un màster no arribi a cobrar mil euros”, lamenta.

No veu el futur amb gaire optimisme: “No sé què és viure sense crisi econòmica i crec que hauran de passar molts anys perquè aconsegueixi un sou digne que em permeti pagar-me la vida a Barcelona”, lamenta. Actualment viu en un pis de lloguer al barri de Sant Antoni de Barcelona amb tres companys més que estan en una situació similar a la seva. Entre tots paguen 1.700 euros al mes i la part que li toca a la Clara, de moment, l’hi financen els pares.

El seu objectiu a mitjà termini és treballar per a una gran farmacèutica perquè està convençuda que li permetrà viure “situacions comunicatives de tot tipus”. De moment, aquest nou curs se centrarà exclusivament en la seva feina; no perquè no vulgui continuar estudiant, sinó perquè no pot pagar-se cap més formació i a seva família li toca ara ajudar la seva germana, que comença la universitat. Mentrestant, creua els dits perquè quan se li acabi el contracte l’hi renovin.

AITOR FUSTÉ, 31 ANYS

“Ens hem acostumat a viure en aquesta situació de crisi permanent”

Just quan va esclatar la crisi econòmica, l’Aitor encarava l’últim curs del grau de ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona. Inicialment volia estudiar alguna carrera relacionada amb la física. “El batxillerat científic, però, no em va agradar i després de fer el treball de recerca sobre el sistema electoral català vaig optar per polítiques”, explica. Durant la carrera aprofitava els estius per treballar en feines de dependent en botigues d’esport però, durant el tercer curs, va trobar-ne una de més estable de monitor de bàsquet a l’Associació Esportiva l’Eixample, una entitat que gestiona les activitats extraescolars de les escoles d’una part de l’Eixample.

Un cop graduat estava “bastant descontent”, perquè el que havia estudiat no li agradava. El que realment li cridava l’atenció era la comunicació. “En lloc de buscar feina de la carrera, doncs, vaig optar per estudiar un postgrau de periodisme esportiu a la Universitat Ramon Llull”, explica.

Durant el postgrau, va crear, amb l’ajuda d’altres companys, un programa de ràdio. Era un podcast setmanal sobre l’actualitat de la NBA en català. Els primers anys el va fer des de la universitat i del 2015 fins al 2017 el va emetre, sense cobrar, per Ona Sants-Montjuïc els diumenges. Actualment segueix amb el programa però des de casa, perquè part de l’equip amb qui el va començar va trobar una feina que era incompatible amb l’horari del programa de ràdio. El combina encara amb les tasques de monitor. Té un contracte que no arriba a les 30 hores, el seu sou és inferior als mil euros i a l’agost no cobra perquè la seva feina es concentra de setembre a juliol.

Després d’acabar el postgrau es va prendre un any de “reflexió personal” i, conscient de l’exigència del món laboral, va decidir treure’s el grau de comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya, que espera acabar aquest mes de febrer.

Aquests sis mesos que li queden combinarà els estudis amb la feina de monitor i unes pràctiques que comença aquest setembre a la Xarxa. “Ara estic en el moment que esperava estar just quan vaig acabar la primera carrera. La crisi m’ha obligat a formar-me més per tenir una oportunitat en un món laboral d’ofertes molt escasses”, explica. De fet, admet que a l’institut no li agradava estudiar i que si li haguessin dit fa una dècada que amb 31 anys seguiria formant-se no s’ho hauria cregut.

Un cop acabades les pràctiques espera trobar una feina de postproducció i, si el món laboral se li resisteix, no descarta muntar alguna cosa pel seu compte. “El que més em preocupa és que ens hem acostumat a viure amb aquesta situació de crisi permanent. Ara bé, és molt més fàcil afrontar-la sabent que tinc el suport de la família, cosa que no tothom té”, admet l’Aitor, que fa un any i mig que viu en un pis compartit amb un company: “Independitzar-me tan tard és, en el meu cas, la conseqüència més visible de la recessió econòmica”.

FERRAN GAY, 26 ANYS

“Molts de la meva generació allò d’«estudia el que tu vulguis» ho han deixat en segon terme”

Fa deu anys el Ferran començava el batxillerat tecnològic. En el seu cas la crisi no va interferir en la seva decisió, ja que des de l’ESO tenia clar que volia estudiar enginyeria informàtica. “Tant als meus companys com a mi, però, ens havien dit en diverses ocasions que els que optaven per les branques d’humanitats o socials tenien a priori menys opcions laborals, i això feia que alguns, tot i no ser la seva vocació, triessin el tecnològic o el científic”, detalla.

La carrera la va estudiar al campus nord de la Universitat Politècnica de Catalunya i la combinava amb una feina de monitor d’extraescolars en una escola de Caldes de Montbui, poble on viu. Les primeres pràctiques, en una gran consultoria de Barcelona, les va fer durant l’últim curs i, a diferència de la majoria de carreres, eren remunerades. “Vaig esperar, perquè les empreses només pagaven quan es tractava d’estudiants de quart de carrera”, explica.

Després de fer nou mesos de pràctiques, la consultoria li va fer un contracte laboral. “A diferència d’altres professions, els informàtics tenim la sort que ens arriben moltes ofertes per LinkedIn, amb sous que molts cops no saps ni d’on surten. Quan vaig decidir que ja era hora de canviar a una empresa més petita tipus start-up vaig veure que tenia una oferta d’Inbenta i m’hi vaig posar en contacte”.

Va haver de passar una prova d’informàtica i matemàtiques i una entrevista perquè li donessin la feina, i actualment hi continua treballant. Les seves condicions salarials -supera amb escreix els mil euros- són bones i això li ha permès independitzar-se el passat març passat. “Sóc conscient que la meva situació laboral és molt diferent de la del meu entorn”, reconeix. Sense anar més lluny, la seva parella, que ha estudiat genètica, té un màster i ha fet diversos cursos online homologats, va haver d’anar a treballar a Alacant durant més d’un any perquè no trobava feina aquí. Actualment n’ha aconseguit una, però amb unes condicions salarials precàries.

“A causa de la crisi, molts de la meva generació trien el seu futur en funció dels sectors que tenen més sortida laboral, i han deixat en un segon terme allò d’«estudia el que tu vulguis»”, assegura. En aquest sentit, té clar que el món tecnològic continuarà sent el que més llocs de treball generarà. “De fet, a la consultoria vaig tenir un company que, fruit de la precarietat en l’àmbit en què s’havia format, va decidir reciclar-se fent un curs de tres o quatre mesos d’informàtica i de seguida va entrar a l’empresa”.

Tot i que professionalment ha esquivat la crisi, sí que la va patir en l’època d’estudiant en el seu nucli més proper. “Durant el grau depenia molt de les beques. De fet, durant tres o quatre anys en vaig tenir una de l’Estat”, concreta. A més, va veure com molts dels seus companys havien d’abandonar la carrera perquè no podien optar a aquestes ajudes perquè havien suspès alguna assignatura.

A diferència dels casos de la Clara o l’Aitor, el Ferran no s’ha plantejat un objectiu de futur: “Ara mateix estic bé on soc”.