La segona onada de la pandèmia agreuja el futur laboral dels joves

BarcelonaQuan es va decretar l’estat d’alarma, els plans de la Irene Moreno, de 23 anys, eren acabar l’últim curs del grau en turisme i posar-se a treballar al setembre a l’agència de viatges on ja havia fet pràctiques. “Tenia feina assegurada, però la pandèmia ho ha capgirat, el meu sector ha estat un dels més afectats”, explica. Des que va rebre el títol s’ha dedicat a buscar feina en qualsevol àmbit: supermercats, atenció al client, botigues d’electrodomèstics, cadenes de moda… Però només l’han trucada per fer dues entrevistes i no l’han acabat contractant enlloc. “Està molt complicat”, lamenta. Mentre el turisme no remunti, ha decidit apuntar-se a un curs de tripulant de cabina que començarà al gener. “Tinc esperances que l’aviació millori. Abans no m’ho plantejava seriosament, però estudiaré mentre no trobo feina”, diu.

El cas de la Irene no és una excepció, la pandèmia ha accentuat la precarietat laboral juvenil i la segona onada encara l’ha agreujat més. Un de cada quatre joves menors de 30 anys (25,3%) està a l’atur, mentre que entre els que superen aquesta franja d’edat la xifra baixa a un de cada deu, segons les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre. La dada és especialment preocupant si es té en compte que fa un any el percentatge de desocupats juvenils era de sis punts menys. “La desocupació juvenil sempre duplica la del global de la població, tant en èpoques d’expansió com en crisi, però en l’últim cas encara s’eixampla més”, explica Raúl Ramos, professor d’economia aplicada de la UB. El motiu? “Perquè els falta experiència i això dificulta trobar feina”.

La taxa d’atur d’aquest col·lectiu afecta amb al mateixa proporció tant nois com noies, però la bretxa es va ampliant a mesura que baixa l’edat i el nivell d’estudis. De nou les dades són alarmants: quatre de cada deu joves que tenen educació obligatòria estan desocupats, mentre que entre els que assoleixen un nivell d’estudis superior el percentatge baixa al 20%.

La radiografia dels que tenen feina tampoc és gaire optimista. Es troben amb dos grans esculls: l’encadenament de contractes temporals i els salaris baixos. De fet, gairebé la meitat tenen contractes temporals, una dada que se situa en el 14% entre els treballadors de més de 30 anys. “Des que un jove firma el seu primer contracte fins que n’aconsegueix un d’indefinit passen nou anys”, explica Ramos. “És molt habitual que encadeni una desena de contractes l’any, i això el perjudica, perquè no li permet adquirir l’experiència necessària en un sector concret”, afegeix.

Però fins i tot als joves que ja tenen certa experiència laboral la pandèmia els ha estroncat la carrera professional. És el cas de la Marta Rubau (nom fictici), arquitecta tècnica de 27 anys, que es va quedar a l’atur just abans que esclatés el coronavirus, al febrer. La constructora on treballava no va renovar-li el contracte per evitar fer-la indefinida. Tot i així, va aconseguir una entrevista abans de cobrar la liquidació de la seva feina anterior. “Em van dir finalment que sí que em donaven la feina i la mateixa setmana van declarar l’estat d’alarma i ens van confinar”, recorda. La següent trucada que va rebre va ser del departament de recursos humans de l’empresa per dir-li que s’havia congelat la seva contractació.

Des del confinament, la Marta ha fet diverses entrevistes laborals presencials, per Zoom, per telèfon... Totes amb el mateix resultat. “Les vacants són molt limitades. Confio que la situació millori, però no fins l’any que ve”, lamenta. Mentrestant, es planteja cursar estudis fora del seu àmbit per buscar sort en un sector menys tocat per la crisi. “A la construcció li costarà molt reprendre la confiança”, afegeix.

Segons el professor de la UB, en situacions de crisi molts joves deixen de buscar feina perquè saben que no n’hi ha i això fa que la taxa d’atur sigui més baixa de la que realment és. Com en el cas de la Marta o la Irene, “molts troben refugi en la formació” i altres directament ni estudien ni treballen. La taxa d’aquests últims també s’ha disparat al 16% el tercer trimestre de l’any, sis punts més que fa un any.

La complexitat laboral del col·lectiu i l’increment del preu de l’habitatge, a més, també dificulten i molt l’emancipació del col·lectiu. De fet, segons les últimes dades de l’EPA, per primer cop des del 2007 la taxa dels joves que marxen de casa dels pares abans dels 30 se situa per sota del 20%; fa 13 anys arribava al 33%.

Ajuts contraproduents

¿Hi ha alguna solució per sortir d’aquesta situació que la crisi del covid-19 encara ha enquistat més? “Els incentius que es donen a les empreses perquè contractin joves són un error perquè a la companyia, si li interessa el perfil, igualment el contracta, i perquè desplacen altres treballadors més grans”, assegura Ramos.

Per al professor de la UB, la principal solució passa per eliminar els contractes temporals, seguint un model més semblant als països nòrdics, on la temporalitat laboral és molt baixa. “Per fer-ho caldria un canvi legislatiu amb uns costos d’acomiadament més baixos i fer molta pedagogia entre el sector empresarial”. Ara bé, Ramos afegeix que no es poden tocar les indemnitzacions per acomiadament si no s’ajusten les prestacions per atur. En aquest sentit defensa que en èpoques de recessió, com l’actual, aquestes prestacions haurien de ser més llargues que en temps de bonança econòmica. “No té sentit una prestació d’atur de dos anys si hi ha demanda laboral”, aclareix.