La fusió de CaixaBank agreuja la pèrdua de grans directius catalans

BarcelonaLa imminent fusió entre CaixaBank i Bankia serà el punt de partida per a un canvi de peces clau a la cúpula del futur banc. L’operació implicarà que, per primera vegada en la història de l’entitat, el seu president no sigui un català. El càrrec seria per al basc José Ignacio Goirigolzarri -actual president de Bankia-, que agafarà el relleu a Jordi Gual. Com a conseller delegat del banc, es mantindria el madrileny Gonzalo Gortázar, que ja és ara el primer directiu de CaixaBank. Deu anys abans, però, aquest mateix rol l’ocupava l’advocat i economista barceloní Joan Maria Nin. ¿Hi ha menys directius catalans a les principals empreses del país que fa una dècada? La resposta curta és que sí: el 2010 només tres dels disset primers executius de les empreses seleccionades per l’ARA no eren catalans; amb l’arribada de Goirigolzarri seran forans vuit dels divuit presidents o consellers delegats.

El de CaixaBank no és el primer cas. En els últims anys, algunes de les grans corporacions de Catalunya han passat a estar gestionades per directius d’altres zones d’Espanya o països europeus. Entre les mateixes participades del grup La Caixa, la gasista Naturgy ha viscut aquest gir. Després de la curta estada d’Isidre Fainé, la presidència executiva -i també el paper de conseller delegat- va quedar en mans de Francisco Reynés. Alhora, el directiu mallorquí feia lloc al grup d’infraestructures Abertis per al cordovès José Aljaro, actual conseller delegat. L’opa de la constructora de Florentino Pérez ACS i la italiana Atlantia també va facilitar que la presidència d’Abertis -un cop completada l’operació- fos per a l’asturià Marcelino Fernández Verdes, encara conseller delegat de la companyia del president del Reial Madrid.

Firmes com Seat -propietat del consorci alemany Volskwagen- han tingut històricament gestors de nacionalitats molt diverses. Fa una dècada, la responsabilitat de pilotar la marca de cotxes era del britànic James Muir, mentre que (després de la marxa a Renault de l’italià Luca de Meo) la missió és de moment per a l’alemany Carsten Isensee. També la principal aerolínia del Prat compta amb un president estranger des d’aquesta setmana. Després de les interrupcions per la pandèmia, IAG va oficialitzar dimarts l’arribada de l’italià Marco Sansavini a la presidència de Vueling. La low cost va ser fundada per un valencià i un madrileny, però el 2010 el català Josep Piqué n’era president. “S’ha perdut la proximitat perquè hem passat d’empreses locals familiars a supranacionals. Les companyies busquen el talent allà on sigui”, explica el professor de la UOC i coach de directius Manel Fernández Jaria.

Un exemple d’aquesta tendència a sortir dels cercles hereditaris és la farmacèutica Esteve. El 2017 la família propietària va fitxar el suec Staffan Schüberg com a conseller delegat de la companyia, un rol que fins aleshores exercia Albert Esteve, actualment president de l’empresa catalana. “Incorporar professionals d’altres nacionalitats enriqueix el funcionament de qualsevol equip directiu”, afegeix l’expert. De fet, apunta que amb l’auge del teletreball és possible que siguin més les empreses que busquin gestors més enllà de les seves fronteres, ja que la ubicació geogràfica dels treballadors ha perdut importància. “També és un repte per als d’aquí. Si es formen adequadament poden accedir a aquestes posicions en empreses d’altres països. La competència està molt més oberta a partir d’ara”, diu Fernández Jaria.

El pes de l’empresa familiar

Entre les deu principals empreses de Catalunya, les generacions familiars encara pesen alhora de decantar qui ocupa les posicions de més poder. En els últims deu anys, Grifols, el Sabadell, Mango i Colonial han mantingut els mateixos directius -nascuts a Catalunya o que hi van arribar de molt joves- al capdavant de l’operativa. Tàndems com el de Josep Oliu i Jaume Guardiola a l’entitat financera o el de Juan José Brugera i Pere Viñolas al grup immobiliari han resistit el pas del temps.

Al gegant dels derivats de la sang Grifols, els nous càrrecs directius s’han limitat al si de la família fundadora, mentre que el propietari de Mango, Isak Andic, d’origen turc, no ha passat el testimoni al seu fill, sinó al català Toni Ruiz.

El Sabadell explora opcions amb Goldman Sachs

El Banc Sabadell va contractar el banc d’inversions Goldman Sachs per explorar les seves opcions de futur, que inclouen des d’una fusió fins a la compra d’un competidor, segons va publicar ahir Bloomberg.

L’entitat que presideix Josep Oliu ha sabut aquesta mateixa setmana que Bankia, la seva primera opció per reflotar la seva complicada situació a borsa, serà adquirida per CaixaBank.

Fonts del mercat han explicat a l’ARA que la situació ha arribat al punt en què la compra d’un banc petit no seria suficient per a l’entitat catalana, amb la qual cosa tot apunta que serà comprat per un gran banc, possiblement el Santander o BBVA.

L’encàrrec a Goldman Sachs passa per aquestes opcions de mercat, que són per al banc en conjunt però també per a la seva filial britànica, el TSB, per separat. A més, el banc estudia amb Goldman Sachs com adoptar mesures d’estalvi de despesa, a més de reduir la seva exposició als sectors més afectats per l’actual crisi provocada per la pandèmia de coronavirus.

Els problemes de l’entitat d’origen vallesà són en part comuns al sector per l’escenari de tipus d’interès a mínims i per la baixa rendibilitat del sector amb l’economia espanyola a mig gas. Però, a més, el Brexit ha castigat molt la inversió que va fer al Regne Unit amb TSB.