La fusió i Barcelona

EconomistaLa crisi del 2008 va debilitar la banca a tot Europa. També ho ha fet, ja en temps de recuperació, la política monetària d’un BCE que fa poc ha confirmat que els tipus d’interès es mantindrien a nivell zero durant força temps. Afegiu-hi unes plataformes digitals que, per la banda dels costos, premien la dimensió i entendreu per què, amb un gran consens, els analistes, els mercats financers i les autoritats europees han arribat a la conclusió que una dinàmica de consolidació bancària europea, que l’aproximaria a la situació americana, és inevitable i desitjable. Tampoc ha de sorprendre que, per la lògica interna de reducció de costos però també per l’estratègia de preparar el terreny per a operacions transfrontereres que tard o d’hora arribaran, les primeres iniciatives siguin encara dins de l’àmbit d’un estat. Pel que fa a Espanya, que es generi un altre gran banc amb capacitat de competir a Europa no és, en principi, una mala notícia. Estava clar des de feia temps que Bankia era candidata a participar en una operació d’aquest estil, però que ho podia ser amb CaixaBank ho vam saber dijous.

Mentre que amb la crisi tota la banca espanyola es va debilitar, en termes relatius la catalana ho va fer menys. La Caixa i el Sabadell, tots dos ben gestionats, van aguantar bé. Comparat amb èpoques anteriors el pes de les entitats catalanes respecte a la resta va augmentar. Per això no es estrany -ara que ho veiem- que sigui CaixaBank, valorada en borsa el triple que Bankia, la que lidera aquesta iniciativa.

L’operació portarà a una reducció de personal. Cal demanar que aquesta reducció, necessàriament dolorosa, ho sigui com menys millor. Afectarà sucursals -en faran falta menys- i serveis centrals. Aquests són el cervell i el sistema nerviós de les entitats i és també on resideixen els millors sous. Des de l’òptica territorial són el més important. A Catalunya hi haurà la preocupació, genuïnament basada en l’experiència, que els serveis centrals es concentrin a Madrid. La lògica econòmica no hauria de portar cap aquí. En primer lloc perquè CaixaBank absorbeix Bankia i tothom sap que CaixaBank disposa d’excel·lents professionals i d’uns serveis centrals molt competents. I en segon lloc perquè en el món actual, dominat per internet i el teletreball, servei central significa un servei que no s’ha de duplicar, que treballa simultàniament per a tota l’organització.

No vol dir que tots els seus diferents departaments i treballadors hagin d’estar situats al centre de la península Ibèrica. Poden ser a Barcelona, a Madrid, a València o a Lisboa. Al meu entendre el que seria econòmicament sensat per part del lideratge de la nova institució és que la reducció de serveis centrals fos equilibrada, és a dir, proporcional. Si CaixaBank és tres vegades més gran, això s’hauria de reflectir en l’estructura permanent de serveis centrals. No hi ha raó econòmica, repeteixo, perquè no sigui així. ¿Però n’hi poden haver de polítiques, o resultat d’inèrcies culturals? No seré tan càndid de dir que no.

Els instints concentradors a Madrid són molt vius a l’administració de l’Estat. El ministeri d’Economia i el Banc d’Espanya -menys present a Barcelona del que seria natural- tindran una influència cabdal en el desenvolupament del futur banc. De la mateixa manera que han defugit l’opció de fer de Bankia un banc públic, conscients segurament d’on va portar la politització de Caja Madrid, seria desitjable que s’abstinguessin de propiciar, conscientment o inconscientment, la concentració a Madrid. Seria un senyal molt benvingut d’un tarannà nou. Confiem, doncs, que la nova entitat, els seus dirigents i sobretot els seus reguladors seran prou sensibles per no forçar la lògica econòmica. Però caldrà està amatents: si la política hi entra hi haurem de jugar tots.

Hi ha aspectes simbòlics que són importants. Recomanaria, per exemple, que president i conseller delegat es deixin veure per igual a Barcelona i a Madrid. En canvi, no em capficaria amb el simbolisme d’on és l’adreça oficial de l’entitat. La història l’ha portat a València i no seria ni realista ni just tractar de canviar-la. I, francament, em molesta menys que algunes alternatives. Seria un error greu distreure’s i focalitzar-se en aquest punt. Guanyar això i perdre serveis centrals no seria un bon negoci. El crucial i d’importància màxima són els serveis centrals i els bons sous. Si s’afermen a Barcelona, en la proporció que correspon per la dinàmica normal de l’economia, llavors podrem dir, des de Barcelona, que aquest haurà sigut un gran pas en la història llarga, digna i admirable de La Caixa.