Francisco González: “Bankia no valia res”

MadridEl d’ahir va ser l’interrogatori més ordenat fins ara del judici oral per la sortida a borsa de Bankia. Francisco González, expresident del BBVA, va tallar l’aire a la sala de l’Audiència Nacional de San Fernando de Henares. El tall més gruixut: “Si un inversor internacional no feia una ordre de compra d’accions de Bankia, quedava ben clar: o això no valia res o valia poc”.

I va afegir: “Vam ser implacables veient que hi havia zero inversors internacionals”. Per aquesta raó, va explicar, el BBVA va decidir no posar-hi ni un euro després de fracassar en el seu intent de frenar la decisió de sortir a borsa. “Quan ajuntes caixes bones amb caixes dolentes, te’n surt una de pitjor”, va pontificar a l’hora de descriure la política del Banc d’Espanya de promocionar les denominades fusions fredes.

González semblava una mica compungit quan va seure davant el tribunal i va contestar sobre la seva professió -expresident del BBVA-, però ràpidament va desplegar tota l’artilleria disponible -i era abundant- per donar proves de la inviabilitat del projecte des del començament mateix, el 2010. El seu relat de la situació que percebia el BBVA sobre la sortida a borsa, el 20 de juliol del 2011, té importància. Perquè, precisament, es jutja aquesta sortida al parquet: va ser una estafa als inversors? Als comptes hi havia falsedat?

L’advocat Andrés Herzog, en representació de l’acusació popular de la Confederació Intersindical de Crèdit, va fer dues preguntes precises. La primera era si el subgovernador del Banc d’Espanya, Javier Aríztegui, va trucar per demanar que el BBVA comprés accions, com també farien altres grans entitats. “Sí”, va dir González. I va precisar: “Aríztegui va trucar al conseller delegat”, en aquell moment Ángel Cano.

Potser aquesta trucada telefònica va reforçar encara més en Francisco González la idea que el Banc d’Espanya havia comès un error rere l’altre durant la crisi per evitar fer-se càrrec dels problemes existents en el sector financer, intervenir-hi i posar, va dir, diners públics en un sector que el govern, en aquell moment de Rodríguez Zapatero, va arribar a qualificar com un dels més sanejats del món.

De trucades telefòniques i pressions perquè el BBVA comprés accions de Bankia n’hi havia. “De tota mena i de totes les institucions”, va explicar, entre les quals va incloure el ministeri d’Economia, en aquella època en mans d’Elena Salgado, tot i que no la va esmentar. Encara que ella ha negat haver passat “el platet”, és a dir, cursar peticions a grans empreses i bancs perquè acudissin a l’oferta pública de subscripció d’accions.

La segona pregunta d’Herzog va ser si Bankia va llastar l’evolució econòmica d’Espanya, provant de capgirar l’explicació de l’exgovernador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, i de l’ara president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, en el sentit que Bankia era un projecte encaminat que la segona recessió, de finals del 2011 i 2012, va deixar fet miques.

González va contestar que, en efecte, la situació de Bankia influïa negativament en l’economia espanyola. Perquè, va explicar, ningú es creia les xifres de Bankia, cosa que va quedar reflectida en el preu de sortida a borsa (3,75 euros l’acció), un 15% per sota del ja baix preu que van donar els bancs col·locadors.

A una altra pregunta sobre si tots els analistes s’havien equivocat no preveient la possibilitat d’una segona recessió, González va contestar lacònicament: “Per a mi no va ser una sorpresa, francament”.

Petició de dimissió a Rato

González va reconèixer que el Banc d’Espanya potser hauria d’haver estat present en els sopars lleugers convocats pel llavors ministre d’Economia, Luis de Guindos, però el governador Fernández Ordóñez no hi era convidat. En l’última d’aquestes trobades -el 6 de maig del 2012-, González va dir a Rato, segons va declarar ahir, que “la millor opció per a tots” era que dimitís, perquè “li seria impossible aconseguir els 15.000 o 20.000 milions per cobrir el dèficit de Bankia”. Va afegir que Emilio Botín, president del Santander, li va dir: “És millor que dimiteixis”. També li va semblar, va apuntar González, que Guindos va assentir, i que Isidre Fainé (CaixaBank) no es va pronunciar.

La versió de Rato sobre aquest últim sopar coincideix amb la de González, però amb un matís. I és que González li hauria dit que havia de dimitir perquè Rato era del PP i el govern del seu partit mai podria canalitzar l’ajuda pública a un president de Bankia del PP.