El fracàs de la responsabilitat social corporativa

Si sou del tipus de persona que no vol invertir en empreses que contaminen el planeta, maltracten els treballadors i omplen els seus consells d'administració d'amics, sens dubte estareu al corrent d'una de les tendències més actuals en els negocis: la inversió mediambiental, social i de governança (de les sigles en anglès ESG). Aquesta tendència és un intent de fer que el capitalisme funcioni millor i fer front a la greu amenaça que suposa el canvi climàtic. I s'ha disparat en els darrers anys: els titans de la gestió d'inversions afirmen que més d'un terç dels seus actius, o 35 bilions de dòlars en total, es controlen a través d'un prisma ESG o un altre. Està en boca de caps i funcionaris de tot arreu.

Un podria esperar que d'això en surtin grans coses. Però no és així. Malauradament, aquestes tres lletres s'han transformat en abreviatura per a la polèmica i la controvèrsia. Els polítics nord-americans de dretes culpen un "càrtel climàtic" de l'augment dels preus de la benzina. Els denunciants acusen la indústria de fer greenwashing –la pràctica de fer màrqueting verd destinat a crear una falsa imatge de responsabilitat ecològica– per enganyar els seus clients. Diverses empreses, des de Goldman Sachs fins al Deutsche Bank, s'enfronten a processos reguladors. Com conclou el nostre informe especial de la setmana passada, tot i que l'ESG té generalment bones intencions, també té profundes debilitats, perquè es corre el risc d'establir objectius contradictoris per a les empreses, desviar l'estalvi i distreure's de la tasca vital d'abordar el canvi climàtic. És un embolic que s'ha de racionalitzar ja.

El terme ESG data de l'any 2004. La idea era que els inversors haurien d'avaluar les empreses no només en funció del seu rendiment comercial sinó també del seu historial ambiental i social i de la seva governança, normalment utilitzant puntuacions numèriques. Diverses forces l'han convertit en mainstream. Cada vegada més gent vol invertir d'una manera que s'ajusti a les seves preocupacions sobre l'escalfament global i la injustícia. Cada vegada més empreses, inclosa una empresa germana de The Economist, ofereixen fer anàlisis d'ESG per a les empreses. Amb els governs sovint bloquejats, molta gent creu que les empreses han de resoldre els problemes de la societat i servir totes les parts interessades, inclosos els proveïdors i els treballadors, no només els accionistes. I després hi ha l'interès propi d'una indústria de gestió d'actius que aprofita l'avinentesa: vendre productes sostenibles li permet cobrar més, alleujant una llarga llista de comissions.

Malauradament, el terme ESG pateix tres problemes fonamentals. En primer lloc, com que agrupa una sèrie d'objectius molt ambiciosos, no proporciona cap guia coherent perquè els inversors i les empreses facin les compensacions que són inevitables en qualsevol societat. Elon Musk, de Tesla, és un malson per al bon govern corporatiu, però al popularitzar els cotxes elèctrics està ajudant a fer front al canvi climàtic. Tancar una empresa de mineria de carbó és bo per al clima, però horrible per a proveïdors i treballadors. ¿És de veritat possible construir un gran nombre de parcs eòlics ràpidament sense danyar l'ecologia local? Al suggerir que aquests conflictes no existeixen o es poden resoldre fàcilment, els ESG fomenten l'engany.

El segon problema d'aquesta indústria és que no és clara pel que fa als incentius. Segons afirma, un bon comportament en el camp de l'ESG és més lucratiu per a les empreses i els inversors. Però, de fet, i si pots suportar l'estigma, sovint és més rendible per a una empresa externalitzar els costos, com ara la contaminació, a la societat en lloc d'assumir-los directament. Com a resultat, el vincle entre virtut i rendiment financer superior és sospitós. 

Finalment, els ESG tenen un problema de mesura: els diferents sistemes de puntuació tenen inconsistències i es poden manipular fàcilment. Les notes creditícies tenen una correlació del 99% entre les agències de qualificació. Per contra, les valoracions d'ESG coincideixen poc més de la meitat de les vegades. Les empreses poden millorar la seva puntuació ESG venent actius a un propietari diferent que continuï gestionant el negoci com abans.

Escepticisme creixent

A mesura que els inversors van sabent més d'aquesta matèria, es tornen més escèptics. Això, juntament amb les turbulències als mercats financers, està frenant l'entrada de diners a fons sostenibles. Segurament és hora, doncs, de repensar-ho. El primer pas és desagregar aquestes tres lletres: E, S i G. Com més objectius hi hagi per assolir, menys possibilitats d'èxit en cap d'ells. 

Pel que fa a la S (per l'impacte social), en una economia dinàmica i descentralitzada les empreses individuals prendran diferents decisions sobre la seva conducta social en la recerca de beneficis a llarg termini i dins de la llei. Les empreses tecnològiques poden apel·lar als valors dels empleats joves per retenir-los; les empreses de les indústries en declivi poden haver d'acomiadar gent. No hi ha un sol patró. L'art de la governança, la G, és massa subtil per ser capturat marcant caselles. Les empreses britàniques que cotitzen en borsa tenen un codi de govern molt elaborat, però ho fan molt malament en aquest àmbit.

És millor centrar-se simplement en l'E (d'environment, o medi ambient). I fins i tot aquest no és prou precís. El medi ambient és un terme que ho abasta tot, que inclou la biodiversitat, l'escassetat d'aigua, etcètera. Però el perill més important són, amb diferència, les emissions, especialment les generades per les indústries dependents del carboni. En poques paraules, la E no hauria de representar els factors ambientals, sinó només les emissions. Els inversors i els reguladors ja estan pressionant perquè la divulgació per part de les empreses de les seves emissions sigui més uniforme i universal. Com més estandarditzades estiguin, més fàcil serà avaluar quines empreses són grans culpables del carboni i quines estan fent més per reduir les emissions. Els gestors de fons i els bancs haurien de poder fer un millor seguiment de les empremtes de carboni de les seves carteres i analitzar si es redueixen en el temps.

Insostenible

Només el fet de tenir una millor informació ja ajudarà en la lluita contra l'escalfament global. El fet de revelar amb més precisió quines empreses contaminen ajudarà el públic a entendre què és el que realment marca la diferència en el clima. Un nombre creixent de consumidors i inversors altruistes poden optar a afavorir les empreses netes encara que els suposi un major cost econòmic. I encara que avui dia puguin conviure amb el fet de contaminar, moltes empreses i inversors esperen que finalment arribi una regulació més estricta de les emissions de carboni i volen mesurar els seus riscos i adaptar els seus models de negoci.

No us equivoqueu, però: ara és essencial una acció governamental més dura. Fa temps que defensem preus del carboni molt més alts que aprofitarien el mercat per salvar el planeta. Avui les taxes afecten el 23% de les emissions globals, aproximadament el doble que fa cinc anys. Però cal fer molt més, sobretot a Amèrica. És l'acció del govern, combinada amb una divulgació clara i coherent, la que pot salvar el planeta, no unes sigles que corren el perill de representar una broma exagerada i superficial.