La fórmula Yolanda Díaz

Madrid“La meva formació ve d’aquí, del diàleg social. És el primer gran acord, però no serà l’últim”. D’aquesta manera, l’actual ministra de Treball, Yolanda Díaz (Fene, la Corunya, 1971), presentava el primer gran pacte del seu departament, i de la legislatura del govern de coalició PSOE-Podem: l’augment del salari mínim interprofessional (SMI) a 950 euros mensuals.

La firma de l’acord va arribar pocs dies després de la formació de l’executiu de Sánchez, i que Díaz agafés el control de Treball. El va escenificar col·locant de bracet les patronals -CEOE i Cepyme- i els sindicats majoritaris -CCOO i UGT- a la Moncloa. La fotografia de consens d’aquell dia, però, només era el preludi, després han arribat altres imatges similars: l’acord sobre la llei del teletreball tancat aquest setembre, l’aprovació dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) per la pandèmia i dues pròrrogues més, una de les quals la setmana passada. El resultat final: nou mesos, cinc pactes i sempre amb la mateixa fórmula, el diàleg.

“Un tarannà negociador”

“Aquests nou mesos de reunions maratonianes no han sigut fàcils”, han reconegut totes les parts implicades en diverses ocasions. La mateixa ministra de Treball no s’amagava de dir que acords com el del treball a distància va ser el “més difícil i complex” fins ara. “Té clar de quina banda està, del de la majoria de la classe treballadora, i això no agrada a tothom”, apunta un diputat al Congrés, pròxim a la Comissió de Treball, que assegura que Díaz té els poders econòmics en contra. “El tarannà negociador, però, no l’hi treu ningú, és de les persones que aporten”, insisteix el diputat.

En aquesta mateixa línia, fonts de la UGT pròximes a les últimes negociacions amb el ministeri apunten que ha obert moltes portes que amb l’anterior govern no existien. “A l’hora de negociar, quan et poses davant d’una persona que ha vingut del mateix lloc que tu, és molt diferent”, afegeixen. Des de la UGT asseguren que la clau del seu èxit és l’equip que hi ha al seu ministeri.

El primer mestre de Díaz va ser seu pare, un històric membre de Comissions Obreres a Ferrol. Ella és advocada laborista de professió, va arrencar al món de la política a l’Ajuntament de Ferrol, amb Esquerra Unida, partit que també va coordinar en l’àmbit nacional. Gairebé deu anys després va fer el salt a la Xunta de Galícia i l’any 2016 va deixar la costa atlàntica per aterrar a Madrid com a diputada gallega d’Unides Podem.

“Els ERTO han sigut especialment complicats”, coincideixen a dir els implicats en els cinc grans acords. Després de mesos de reunions maratonianes, ni el millor dels enemics pot dir que no s’ha treballat, apunten fonts sindicals de CCOO. Aquestes mateixes veus creuen que Díaz ha tingut “més altura de mires” que altres ministres. “Aquests canvis no s’haurien aconseguit amb un altre perfil dins el ministeri. T’asseguro que amb Valerio (PSOE) no hauria sigut igual, i per res del món amb Fátima Báñez (Partit Popular)”.

La pedra a la sabata de la CEOE

El seu perfil amb herència sindicalista ha sigut la pedra a la sabata de la patronal. Tenen clar que Díaz no és la seva “aliada”, tal com reconeixia obertament en una entrevista el mateix president de la CEOE aquesta setmana, però tot i així fonts pròximes a la patronal insistien que la relació entre Garamendi i la ministra és “cordial”.

“Ve de baix i coneix la realitat treballadora”, insisteixen des dels sindicats, que coincideixen en el fet que l’actual pandèmia no ha deixat gaire marge per poder fer grans passos. De fet, Yolanda Díaz té damunt la taula una llista llarga de temes pendents. “Alguns fan por”, va reconèixer el president de la CEOE quan Díaz va acceptar dirigir el departament de Treball. El més important i més incòmode, la reforma laboral, que la patronal ja ha insistit que no té cap pressa a aprovar-la, un missatge que la CEOE també va enviar amb la llei del teletreball però que al final Díaz va desencallar fent prevaldre el seu calendari.

El dia que la seva antecessora, Magdalena Valerio, li cedia la cartera, Díaz ja va deixar clar i amb rotunditat que s’ha de derogar la reforma laboral. “S’han de recuperar els drets dels treballadors i les treballadores”, va apuntalar. Un missatge que perdura en la memòria d’alguns. “Una cosa és predicar i l’altra és fer”, apunta el diputat al Congrés. En aquest sentit, tant sindicats com polítics coincideixen que la línia de l’actual govern la frena per impulsar més ràpid polítiques més d’esquerra.

Una “comunista clàssica”

“Ha sigut un descobriment”, reconeixia en un acte el ministre de Transports, José Luís Ábalos, aquesta setmana. Ara bé, diputats del Congrés que ja li seguien la pista des de feia anys la defineixen com una dirigent política amb molta carrera, que va començar al Partit Comunista. Des de Galícia, entorns polítics propers ressalten que és la primera ministra de Treball comunista que hi ha hagut en la història d’Espanya. Ara només li queda, tal com ella vol, sacsejar de dalt a baix les relacions laborals a Espanya. Ho haurà de fer amb el permís del seu govern i sobretot de la pandèmia.