Miquel Puig: “Els fons són per a la reconstrucció econòmica, no per ajudar sectors afectats”

Miquel Puig (Tarragona, 1954) coordina el grup de 13 experts creat per la Generalitat per avaluar els possibles projectes candidats a rebre finançament dels fons europeus NextGen. Va ocupar diversos alts càrrecs al departament d’Indústria amb els governs de CiU i posteriorment va ser directiu de l’empresa d’infraestructures Abertis. Actualment és regidor d’ERC a Barcelona.

Com funcionaran els fons europeus de reconstrucció?

— En primer lloc cal tenir molt clar que la UE ha donat unes directrius molt concretes. Els diners són per a la reconstrucció econòmica, no són per ajudar els sectors més afectats per la pandèmia. I per això se n’ha de destinar un 37% a inversions en transició ecològica, un 20% en transformació digital de l’economia i la resta és més genèric. Espanya ha enviat un esborrany de pla a Brussel·les i a l’abril hi enviarà el definitiu.

Quins processos ha obert el govern espanyol?

— Tres ministeris han fet crides a presentar PERTEs, projectes estratègics de gran envergadura, ambiciosos i pensats per a empreses grans. Al desembre es va aprovar un decret que diu dues coses: que les ajudes seran més àgils i que la figura dels PERTE rebrà un tractament excepcional.

Com haurà de gestionar l’Estat aquest flux de diners?

— La UE obligarà els estats a assignar els fons a projectes en tres anys i a justificar-los en sis. Tot el que no es faci en aquest temps es perdrà. La gran preocupació és que el govern espanyol no sigui capaç de justificar aquest volum, tot i que Pedro Sánchez ha dit que la meitat dels recursos estaran gestionats per les autonomies i els ajuntaments.

I el govern català?

— En realitat no sabem què podrà fer la Generalitat perquè no sabem ni qui ni com ho administrarà. El Govern té molt poca informació, per això ha de tenir les idees clares sobre el que li convé que es faci.

Quants projectes ha rebut el govern català?

— La Generalitat va fer una crida a rebre projectes de dins i de fora de l’administració. Hem rebut més de mil projectes de tot tipus, que s’han agrupat en unes 450 fitxes. Alguns demanen un finançament del 100%, cosa que és molt poc realista i serà difícilment acceptada. Un finançament del 25% sí que ho seria.

Quins projectes industrials cal potenciar a Catalunya?

— Un primer exemple pot ser la indústria de l’automoció, que ha de fer la transició cap al vehicle elèctric o desapareixerà. Un altre és que Catalunya té un problema molt greu amb els purins, i la indústria càrnica, que és molt important, també pot desaparèixer si no se soluciona. El polígon petroquímic de Tarragona també viu amb una espasa de Dàmocles al damunt.

I més enllà de la indústria?

— En els últims anys s’ha fet una aposta a Catalunya per la recerca i s’ha creat un ecosistema de start-ups que s’ha de potenciar. També hi ha la voluntat d’apostar pel sector de la salut. Catalunya té un sistema sanitari molt potent, però no té una indústria de la salut, i això és un dèficit molt gran. A nivell mediambiental, cal una millor gestió dels boscos perquè si el canvi climàtic continua es cremaran, i cal eliminar la fragilitat en la gestió de l’aigua en conques com el Ter i l’Ebre. És un problema gravíssim.

¿L’administració ha de marcar les línies o adaptar-se a la iniciativa privada?

— Fins ara la Generalitat i els ministeris han fet un exercici de baix cap a dalt. Han demanat idees. Però si els fons han de servir per a alguna cosa serà amb un exercici de dalt cap a baix. L’administració ha de posar prioritats i han de servir per resoldre deu o vint problemes estructurals. Si donem diners a gent amb projectes interessants, farem coses interessants però no resoldrem els problemes i obtindrem resultats mediocres.

Hi ha la por entre les empreses petites i mitjanes que l’Estat només afavorirà les grans.

— Si s’aposta per projectes ambiciosos és més probable que els facin empreses grans. És un perill lògic i acceptable. El que no ho és és que això passi perquè les grans companyies tenen més capacitat de lobi sobre les administracions. Però aquest no és el tema important. L’important és que els fons serveixin, i de poc serviran si van a pimes i aquestes no ho fan bé.

Com seran les condicions que la Comissió posarà a Espanya?

— Els projectes estaran sotmesos a l’escrutini de la UE i revisats per la resta d’estats. És el primer cop que la UE demana diners prestats per a un projecte així, i per tant és lògic que es pregunti si serviran per fer més forta l’economia d’un país i no per fer AVEs, i si els governs seran capaços de pagar. Al cap i a la fi, el pressupost de la UE surt dels diners que hi posen els estats.

Les condicions inclouen reformes, com del sistema de pensions o del mercat laboral, que poden trobar una gran contestació social.

— Els països mediterranis com Espanya estan demanant diners, i la Comissió li diu a Espanya: “Vull estar segura que em podràs tornar els diners”. I també li diu: “Mira’t el sistema de pensions, perquè d’aquí 20 anys no les podràs pagar”. Té sentit. Que Espanya tingui un atur estructural del 15% no és sostenible. Cal fer veure que un subsidi d’atur no són unes vacances pagades, que s’ha de forçar els treballadors a acceptar les feines o a formar-se.

Espanya porta una dècada fent reformes. La reforma laboral va ser beneïda per Brussel·les. I el paper de la Comissió en països com Grècia ha sigut bastant galdós. ¿Fins a quin punt són de fiar les recomanacions europees?

— La solució no és fàcil. Els economistes clàssics de la Comissió amb les seves solucions màgiques s’equivoquen, però la inactivitat mediterrània tampoc no serveix. Cap solució serà popular i cal que tothom se sacrifiqui. I això a Espanya és un problema polític, perquè les forces polítiques estan plenes d’irresponsables i en la lluita democràtica no tenen rivals sinó enemics.