Els fons europeus, per després de vacances

Brussel·les“Les consultes amb els governs convergiran el 19 de juny en una videoconferència. Serà una preparació en profunditat per a una cimera més endavant en què hauria de ser possible una trobada en persona”. Això piulava dimecres el portaveu de Charles Michel, el president del Consell Europeu, que, des que la Comissió Europea va presentar el pla de recuperació de 750.000 milions per reconstruir l’economia després de la pandèmia, s’està reunint virtualment amb els líders per veure com és de possible l’acord. Amb el coronavirus, a l’habitual lentitud de la UE s’hi afegeix la dificultat que vint-i-set caps d’estat i de govern amb visions diferents i sovint molt oposades hagin de negociar telemàticament. Caldran dues cimeres i, per tant, en el millor dels escenaris, els fons europeus no arribaran fins després de les vacances d’estiu i en forma d’avançament.

Perquè es compleixi l’escenari més optimista, els vint-i-set han de superar les seves diferències abans de l’agost, com demanava el mateix Michel també a través de Twitter: “La proposta d’un fons de recuperació i del marc financer pluriennal és un pas important. Ho tractarem en la cimera del 19 de juny. Tot plegat hauria de quedar resolt per arribar a un acord abans del descans d’estiu”. Val a dir que per a molts experts una resposta europea en sis mesos (de març a setembre) és tot un rècord de velocitat que es valora molt positivament.

Per què els fons no arribarien fins a la tardor? Primer de tot, per la circumstància òbvia que encara no s’ha aprovat el pla de recuperació. És a dir, encara és només una proposta de la Comissió Europea però no una realitat. Els estats l’han de negociar i aprovar (i pot canviar pel camí, fer-se més o menys ambiciosa, amb més probabilitats que sigui el segon cas). Que Michel ja avisi que caldrà una segona cimera és que la negociació continua complicada després de tres mesos d’estira-i-arronses entre el nord i el sud dividits pel deute comú, la quantitat del fons i, posteriorment, la proporció entre crèdits i subsidis. Suposant que hi hagi acord abans de l’agost, el Parlament Europeu (que s’atura per vacances) l’ha de ratificar. A més, com que la proposta implica incrementar els recursos propis europeus amb l’emissió de deute des de la Comissió, també ho han de ratificar molts Parlaments nacionals.

El pressupost europeu

Però hi ha molts factors que compliquen el trajecte. Més enllà de les diferents línies vermelles que no acaben de convergir dels governs del nord i del sud, la discussió s’ha enredat encara més perquè el pla de recuperació s’ha lligat al Marc Financer Pluriennal (MFP), el pressupost de la Unió Europea per al període 2021-2027. Això implica que no només s’han de negociar els diners que serviran per recuperar l’economia europea de l’impacte del coronavirus, sinó tota la resta, que ja de per si era complicada. Just abans que esclatés la pandèmia, la negociació per a l’MFP ja va fracassar dues vegades, perquè els mateixos països que s’oposen al deute comú i als subsidis per reconstruir l’economia postpandèmia, també s’oposaven a incrementar els recursos del pressupost europeu fins al 2027 tenint en compte el forat que deixa la marxa del Regne Unit en l’aportació de recursos.

I el debat no es redueix només a la negativa dels països rics a aportar més diners a un pressupost comunitari per a set anys que només implica un 1% del PIB de tota la Unió. Sobre la taula també hi haurà qüestions com els fons agrícoles, els de cohesió i els de transició ecològica, en què els països de l’Est tenen una posició pròpia més marcada i més difícil d’arrossegar per algun dels dos grans blocs. A més, queden per determinar els criteris de distribució dels nous fons i, sobretot el nivell de condicions (reformes) que s’apliquen per concedir-los tant en forma de crèdit com de subsidi.

De fet, la proposta del pla de recuperació es pot entendre com un annex al pressupost europeu, perquè els 750.000 milions d’euros que es preveuen aixecar amb l’emissió de deute des de la Comissió Europea es canalitzarien a través del mateix pressupost en programes nous i programes ja existents, com ara un increment dels fons de cohesió o de transició ecològica. La idea de Brussel·les és aprofitar el mecanisme de subsidis que ja funciona a través del pressupost europeu per garantir que els estats que més ho necessiten siguin els que més diners reben.

Un pont per avançar diners

Ara bé, el mateix sistema ho deixa clar: el pressupost de la UE no entra en vigor fins al 2021. Ara està vigent l’anterior (amb fons dels que quedaven, que s’han reconduït per afrontar la pandèmia). Però molts països no poden esperar-se fins aleshores, sobretot els més endeutats, com Itàlia i Espanya. Els fons europeus tenen precisament l’objectiu d’evitar que d’aquesta crisi en surtin uns països molt més tocats que uns altres i amb grans desequilibris dins la zona euro, tenint en compte que la hisenda italiana no té el mateix coixí que l’alemanya. I Madrid i Roma saben perfectament què implica tenir el dèficit i el deute pels núvols.

Per això, en la seva proposta la Comissió Europea ja preveu un mecanisme pont que avanci 11.500 milions d’euros dels diners aquest 2020, previsiblement a la tardor, i ja va presentar una esmena al pressupost d’aquest any per aconseguir-ho. Ara necessita que ho ratifiquin els Vint-i-set i també l’Eurocambra.

En el capítol del pressupost encara queda un altre entrebanc. ¿Com preveu la Comissió pagar els interessos del deute emès per aixecar 750.000 milions? Amb nous impostos europeus. I si els coronabons ja eren un tabú insuperable per a alemanys, holandesos i austríacs, un impost digital o una taxa a les corporacions que es beneficien del mercat únic sonen igual de malament en accent germànic. Els esmentats són la carta als Reis de Brussel·les, però és conscient que els únics que tenen possibilitats de tirar endavant són l’impost al plàstic i el d’emissions de CO 2 en frontera.

A més, el mig bilió en crèdits que va aprovar l’eurogrup per finançar ERTOs, empreses o governs tampoc estarà en funcionament fins al setembre. Mentrestant, doncs, només el Banc Central Europeu garanteix que els estats puguin anar gastant. Això sí, amb més i més deute públic.

Tres mesos d’estira-i-arronses per salvar l’economia

• 12 de març : Itàlia es va tancar el 10 de març i l’11 els líders van reunir-se virtualment. El 12 el BCE va aprovar un tímid paquet d’estímuls, que aviat va ampliar a 750.000 M€, i va reclamar una resposta europea.
• 7-9 d'abril: Després d’un primer intent fracassat, els ministres de finances aconsegueixen aprovar un paquet de mig bilió en crèdits (encara no està disponible) i traslladen als líders el polèmic fons de recuperació.
• 23 d'abril: Videoconferència dels líders, profundament dividits sobre el deute comú europeu. Davant la falta d’acord, traslladen a la Comissió la tasca de proposar un fons de recuperació, que esperen el 7 de maig.
• 18 de maig: Brussel·les no aconsegueix presentar la proposta vista la divisió dels governs entre crèdits i subvencions. Per això França i Alemanya fan el pas i proposen mig bilió en subvencions i deute europeu.
• 27 de maig: Amb l’empenta de la proposta franco-alemanya, Brussel·les fa la seva, de 750.000 M€ entre crèdits i subvencions. Els líders ho discutiran primer el 19 de juny i hi ha clares reticències.