L’FMI gira a l’esquerra

Barcelona“Viure amb un deute elevat mereix consideració en països on les preocupacions pel sosteniment d’aquest deute no és urgent”. Traducció: si l’economia va tirant, potser no cal preocupar-se gaire pel deute públic. Aquest fragment no està extret del programa d’un partit socialdemòcrata, sinó d’un document “de discussió” del Fons Monetari Internacional. L’article, del 2015, està signat, entre d’altres, pel director adjunt de recerca, el canadenc Jonathan Ostry -un dels pesos pesants dins de l’equip econòmic de l’organisme- i és un bon exemple del canvi de posicionament de l’FMI des de l’inici de la crisi.

Durant dècades l’FMI va ser, juntament amb el Banc Mundial, el gran defensor de l’ortodòxia econòmica en els comptes públics. Les seves receptes, aplicades als estats que li demanaven assistència financera per evitar la fallida, eren senzilles: el deute afecta negativament l’economia i calia mantenir-lo a ratlla costés el que costés, encara que un país estigués en recessió. Les polítiques d’austeritat a ultrança, basades en models sortits de la Universitat de Chicago -bressol acadèmic del liberalisme clàssic-, eren les úniques que preveia. Ara la situació ha canviat radicalment i, fins i tot, aquest mateix mes l’FMI ha proposat polítiques tradicionalment d’esquerres, com l’increment dels impostos a les herències i als grans patrimonis com a mesures per fer front a la pròxima crisi.

De fet, el fragment citat a l’inici d’aquest article continua així: “Tot i que el deute pot ser dolent per al creixement, això no vol dir que s’hagi de pagar tan ràpid com sigui possible”. ¿Què ha passat perquè els responsables de l’FMI discuteixin ara obertament sobre la possibilitat de mantenir intacta la despesa pública tot i tenir nivells de deute que, poc temps enrere, haurien sigut qualificats d’insostenibles? La resposta té un nom propi: Olivier Blanchard.

El francès Blanchard, que va ser nomenat economista en cap de l’FMI el 2008 i va plegar el 2015, prové d’una “tradició més keynesiana” (és a dir, la branca econòmica que defensa polítiques de despesa pública), segons explica Jordi Galí, investigador sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional de la UPF. “El canvi va venir després d’una reflexió crítica de la posició massa rigorosa del Fons durant la crisi asiàtica”, diu Galí, que coneix bé Blanchard, ja que aquest li va dirigir la tesi doctoral al prestigiós MIT. El1997 diversos països del Sud-est Asiàtic van patir una sèrie de xocs causats, sobretot, pel fet que mantenien les seves monedes amb un tipus de canvi fix amb el dòlar. Les polítiques de l’FMI van acabar resultant contraproduents i van enfonsar encara més la regió.

“Tot i que no té autoritat, l’economista en cap de l’FMI guia els estudis i els temes que s’han de tractar”, assegura Galí, i Blanchard era “molt conscient que polítiques d’austeritat excessives empitjoren la situació”. L’octubre del 2010, en plena crisi a Occident i amb els interessos del deute desbocats a la perifèria de la zona euro, l’FMI va publicar un estudi sobre els plans d’austeritat dels últims anys, amb la conclusió que tenien conseqüències negatives.

Quan la víctima és Occident

Tot i això, Galí apunta a una altra raó que va ajudar a canviar l’orientació de la política del Fons, i és que “aquesta vegada els països que patien la crisi eren rics” i, per tant, els principals contribuents als comptes de l’FMI. El fet que els estats amb més problemes fossin els més desenvolupats del món, principalment de la UE, va ajudar que els governs amb més influència sobre les decisions del Fons callessin i no es queixessin quan l’FMI recomanava relaxar les retallades pressupostàries que defensava la Comissió Europea i que havien d’aplicar sense poder-s’hi oposar de cap manera.

Avui dia la situació econòmica no és la mateixa que quan va esclatar la crisi asiàtica a finals dels anys 90, ni quan va caure Lehman Brothers fa més d’una dècada. Els tipus d’interès estan molt baixos (a Europa, en el mínim històric del 0%) i els bancs centrals s’han quedat sense marge de maniobra després d’haver esgotat totes les eines disponibles. ¿Què podrien fer si esclata una nova crisi?

Els tipus baixos estan permetent que molts països s’endeutin a preus espectacularment barats. Així, els economistes de l’organisme consideren la possibilitat que, en cas de recessió, un augment de la despesa es pugui “autofinançar”: el cost en interessos no és gaire alt i, alhora, es manté el creixement de l’economia.

Un altre dels girs de l’FMI, per cert, és que el deute potser s’ha d’impagar en alguns casos, i per això no descarta quitances parcials. “El Fons no veu com un tabú absolut que els inversors perdin diners”, explica Jordi Galí.

Blanchard, que tenia una exitosa carrera acadèmica, va arribar durant el mandat del seu compatriota Dominique Strauss-Kahn, llavors director gerent del Fons, que va plegar el 2011 per uns suposats abusos sexuals a una treballadora d’un hotel. Va ser rellevat per la també francesa Christine Lagarde, que té mandat fins al 2021.

Per la seva banda, Blanchard va ser substituït a l’FMI per Maurice Obstfeld, que va mantenir la mateixa línia que el seu predecessor. L’any passat Obstfeld va deixar el lloc a l’índia Gita Gopinath. “No penso que impliqui un canvi”, opina Galí sobre la nova economista en cap. De moment, doncs, el gir a l’esquerra de l’FMI sembla consolidat, però “dependrà molt de qui hi hagi en un futur” més llunyà.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Aquest article ha estat corregit perquè s'havia atribuït un càrrec incorrecte a Jordi Galí.