Els fantasmes tornen a Seseña, epicentre de la crisi anterior
El símbol de l’Espanya del totxo ara té una economia més variada però torna a un atur del 20%
Seseña (Toledo)“Ho vam passar molt malament”, lamenta la Conchi, una veïna de Seseña (Toledo), quan recorda el que va patir el poble amb l’esclat de la crisi financera, després d’anys gloriosos dedicats al totxo. El municipi és el símbol per excel·lència de la bombolla immobiliària espanyola i dels seus impactes.
“Tothom tenia un familiar o conegut que depenia de la construcció”, explica la veïna. Amb la crisi econòmica derivada de la pandèmia, ella mateixa reconeix que reviuen els fantasmes d’aquella època, entre els quals el de l’atur. “Aquells anys es van emportar molts llocs de treball”, explica. De fet, el 2014 un 25% de la població estava a l’atur a causa de la paralització de la construcció, com recull un informe de l’ajuntament del municipi. Ara, després d’anys de recuperació de l’ocupació, la xifra de persones en situació d’atur s’ha tornat a assimilar a aquells temps més foscos i s’enfila fins a les 2.219, un 20% de la població.
De la mateixa manera que quan “tot va parar”, el 2008, recorda la Conchi, fent referència a la desaparició de les grues que ocupaven el paisatge de Seseña, fa uns mesos la situació es va repetir. El motiu, però, era ben diferent: un confinament obligatori a causa de l’epidèmia del covid-19. Si bé tant ella com la Fátima, bibliotecària del municipi i veïna de tota la vida, no dubten en dir que “costarà molt d’aixecar la situació”, pel que es respira al poble, també creuen que la transformació “brutal” que Seseña ha viscut en els últims anys farà que l’impacte “no sigui el mateix”, sobretot perquè al municipi “no tothom es dedica a la construcció, com abans”, expliquen, cosa que al mateix temps té molt a veure amb el canvi demogràfic.
El 1998 Seseña tenia una població de 3.866 persones, mentre que el 2019 hi ha 25.835 habitants censats. Per això els veïns volen tombar la idea de “ciutat fantasma” amb què se’ls va encasellar quan els centenars d’habitatges construïts a la dècada del 2000 encara no eren plens. La seva és una població, però, que “no fa vida al poble” sinó que “se’n va a treballar a fora tot el dia”, comenta l’Ana, la propietària de la xurreria del nucli antic de Seseña. És ella qui explica que quan es van començar a construir les primeres urbanitzacions al poble “es notava” a la caixa, amb una entrada i sortida constant de clientela que amb l’inici de la crisi financera va perdre de manera brusca, però que va anar recuperant amb el temps. Ara, després del confinament, comenta que els clients han tornat, “tot i que no serà com en aquells anys”.
Als carrers del nucli antic de Seseña, però, no hi ha gran cosa més que bars, ja que moltes persianes de petits comerços estan abaixades. Aquesta imatge no és només una continuïtat de la hibernació econòmica durant la pandèmia, expliquen les veïnes. La transformació viscuda des del boom immobiliari va tenir un impacte en el model comercial. “Ara manen les grans superfícies, els petits comerços van desaparèixer”, comenta la Conchi. La Maite, que treballa en una de les immobiliàries de Seseña, un dels pocs llegats encara vius d’aquells anys d’efervescència, explica, per exemple, que només hi queda un forn. Per contra, el negoci immobiliari segueix funcionant. Els motius són uns pisos econòmics en comparació amb Madrid, i a prop de la capital.
‘El Pocero’, l’inici de tot
Per guanyar al joc del Monopoly cal comprar el màxim nombre de caselles i, a partir d’aquí, fer negocis. El constructor i empresari Francisco Hernando, conegut popularment com a Paco el Pocero, tan sols va necessitar una casella, de nom Seseña, per, com diuen els veïns de la localitat, “aixecar el seu projecte personal”. A finals dels anys noranta Hernando va deixar caure la seva fitxa en aquest municipi del nord de Castella-la Manxa, a la frontera amb Madrid.
Amb la seva arribada, la construcció va passar a moure-ho tot, recorden les veïnes. I no sempre havia estat així: la Conchi explica que “històricament a Seseña es treballava al camp o a la fàbrica de sabates”.
Avui el resultat d’aquell mercat laboral, tan suculent en el seu moment, es veu arribant amb l’autobús que va de Madrid a la ciutat -l’únic mitjà de transport públic, ja que l’estació de tren fa anys que està tancada-. Enmig del paisatge sec i groc de Castella, a quatre quilòmetres del nucli de Seseña i al costat dels polígons industrials, el Pocero hi va projectar 13.508 pisos.
És El Quiñón, un dels cinc nuclis de Seseña. Blocs de fins a deu plantes que havien de convertir-se en una de les obres privades més grans de l’Estat. El 2007 es van entregar les primeres claus, recorda la Maite. Abans Hernando ja havia col·locat les claus d’alguns dels centenars de xalets que va construir a tocar del nucli antic. L’engranatge del sector de la construcció, l’anomenat miracle espanyol, semblava que funcionava bé. “La gent estava molt contenta, es pagava molt i hi havia molta feina”, explica la Fátima, la bibliotecària.
Però “no a tothom li agradava la seva manera de fer negoci”, afirma la Conchi. Els anys daurats d’ el Pocero, mort aquesta primavera de covid, van significar especulació, corrupció i clientelisme. De fet, el projecte d’El Quiñón, acabat a mitges, inclou dos alcaldes i una llicència irregular que no s’ha acabat d’aclarir mai. “Són els pros i els contres del desenvolupament”, diu la Fátima quan pensa en el que va significar el boom immobiliari. Avui, novament en crisi, l’herència de l’època als carrers del municipi són solars buits amb cartells d’“En venda”.
