Falsificar firmes, crits al passadís i substituir treballadors: l'altra cara dels becaris

BarcelonaLa primera experiència del Víctor com a estudiant en pràctiques va ser amb 16 anys. Estava fent el curs pont per entrar en un grau mitjà d'administració i la tutora el va animar a tenir un primer contacte amb el món laboral. Justament hi havia una notaria que buscava un becari amb molta urgència. "Això ja va fer que se'm disparessin una mica les alarmes", reconeix. Però el que es va trobar al despatx no tenia res a veure amb l'experiència formativa que s'esperava. Un treballador li va explicar quines serien les seves tasques: "Feien traspassos i matriculacions de vehicles. A mi m'arribaven els papers dels concessionaris i els particulars que s'havien d'enviar a la DGT. Em posaven en una habitació tot sol durant quatre hores i havia de comprovar-los, segellar-los i signar-los amb la firma del notari, que me la van ensenyar a fer", recorda.

Les pràctiques no eren remunerades i el Víctor tampoc rebia cap compensació pel transport, tot i que s'havia de desplaçar fins a un altre municipi cinc cops per setmana. Els superiors gairebé no li dirigien la paraula i hi havia la norma no escrita que no marxés fins que no s'acabés la pila de papers per revisar. "Un becari és una persona que vol aprendre, no pots posar-lo a fer la feina d'un treballador. Necessita algú al seu costat que l'ensenyi. Jo mai vaig estar amb ningú que m'expliqués com es feia una auditoria ni com funcionaven els tràmits", diu. Aquesta situació la va aguantar durant un parell de mesos, fins que va esclatar la pandèmia i ell i una altra companya becària van decidir portar el cas a la Inspecció de Treball.

Aquesta setmana els sindicats majoritaris, la UGT i CCOO, han avalat l'últim esborrany de l'Estatut del Becari plantejat pel ministeri de Treball espanyol, amb l'objectiu d'evitar el mateix abús de la figura de l'estudiant en pràctiques que va patir el Víctor. El text –que encara no té la llum verda de la patronal– estableix que els becaris no podran superar el 20% de la plantilla ni treballar de nit, i que se'ls hauran de cobrir les despeses que assumeixin durant la seva estada a l'empresa. Es tracta de blindar que les pràctiques no laborals estiguin realment vinculades a un pla d'estudi i que no es facin servir per substituir llocs de treballadors estructurals sense els quals la feina no podria tirar endavant.

Quan la Berta era becària en una fundació del tercer sector dedicada a l'atenció dels infants en situació vulnerable, la proporció entre empleats contractats i estudiants en pràctiques era d'una contra vuit. Al centre hi havia una sola educadora social que només podia estar pels becaris als matins, quan definien el programa pedagògic. "A les tardes hi havia tres grups d'infants i ella només podia ser en un. La resta ens quedàvem soles sense ningú que ens supervisés o ens guiés sobre com resoldre situacions complexes", assegura. Eren les pràctiques de tercer de carrera i, en teoria, havien de ser d'observació, però tant ella com els seus companys acabaven fent la mateixa feina que la treballadora en plantilla. A més, l'entitat els va demanar si podien fer menys hores per estirar la beca fins al juny –havien d'acabar a l'abril per evitar coincidir amb els exàmens– perquè si no es quedaven sense educadors per atendre el servei. "En aquell moment va ser una hòstia de realitat, però ara també penso que gràcies a aquella mala experiència no em faria res posar-me sola davant d'una aula", admet. Hauria preferit, però, que no la deixessin "sola en una gàbia" i haver rebut una mínima remuneració.

Estudiants que fan d'empleats

És la mateixa absència total de guiatge que denuncia la Greta (nom fictici) després de la seva experiència en una productora audiovisual a Barcelona. Les pràctiques eren remunerades –300 euros per mitja jornada–, però des del primer dia li va quedar clar que no faria les tasques d'una becària. Els seus superiors li van encarregar el premuntatge d'un documental que estaven produint, una feina que feia des de casa i amb el seu propi ordinador, sense cap mena de mentoratge. De fet, a l'empresa no hi havia cap altre muntador, així que tota aquesta càrrega requeia en ella com a estudiant en pràctiques. "Després em van demanar que fes un dossier, un encàrrec per a un dissenyador gràfic que jo no havia fet mai de la vida", afegeix. Vist amb perspectiva –aleshores tenia 23 anys i ara en té 25– és conscient que va dir que sí a moltes coses perquè el context l'empenyia a fer-ho: "T'ho acabes menjant perquè no tens una altra cosa i és l'única manera d'entrar en aquest món". I hi suma una altra reflexió: va fer pràctiques perquè s'ho podia permetre, cosa que no tothom pot assumir.

La Marta (nom fictici) va fer les pràctiques d'infermeria en un hospital, mentre les combinava amb una altra feina. En el seu cas, l'arrel de la seva mala experiència va ser la relació amb la tutora, una persona que li parlava malament i la tractava com una molèstia quan l'acompanyava en les guàrdies. Recorda com una vegada li va cridar al mig del passadís per enviar-la a posar pacients al llit i com va tornar a casa seva plorant. "La càrrega de treball era alta, com la de qualsevol altra infermera. Va ser dur perquè jo començava amb mola il·lusió i em vaig implicar al màxim", diu. També lamenta que no es tingués en compte que ella treballava als matins i que habitualment acabés allargant la jornada més del compte.

A l'espera que la patronal deixi clara la seva posició, la vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra de Treball, Yolanda Díaz, es va mostrar convençuda aquesta setmana que el president de la CEOE, Antonio Garamendi, coincideix amb ella en el fet que "unes pràctiques sense les degudes garanties no són correctes".