Evergrande: una demolició controlada o un risc sistèmic
Acabi com acabi la crisi del gegant immobiliari, som davant un canvi de cicle econòmic i polític a la Xina
La incapacitat d’Evergrande, un dels gegants immobiliaris de la Xina, per fer front als seus deutes ha desencadenat el temor que generi riscos per a tot el sistema financer xinès si no es pacta una reestructuració controlada. La radiografia d’Evergrande Group és demolidora. La segona gran immobiliària xinesa, amb expansió en altres sectors, inclòs el cotxe elèctric, té els peus de fang. El deute que apareix al seu balanç ascendeix al 2% del PIB de la Xina, i cal sumar-hi un 1% més per les seves obligacions fora de balanç.
L'empresa ha perdut en l'últim any un 82% del valor a borsa i pateix per afrontar diversos venciments del deute. De moment viu un període de gràcia de trenta dies i, si no fa efectiu el pagament, incorrerà oficialment en mora.
La magnitud de la fallida fa pensar que la Xina podria viure el seu moment Lehman Brothers, en referència a la fallida del banc d'inversió dels EUA que va desencadenar la crisi financera del 2008 quan el govern federal del país es va negar a rescatar-lo.
Evergrande dona feina a 123.000 persones i posseeix més de 1.300 promocions immobiliàries en més de 280 ciutats a la Xina. La magnitud de la companyia espanta. En la seva caiguda podria arrossegar filials i milers de proveïdors. A més, deu diners a 171 bancs locals i a 121 entitats financeres més. El col·lapse del grup pot desencadenar malestar social i aldarulls. Hi ha milers de compradors sobre plànol que han avançat els diners i els poden perdre si la companyia fa fallida. Molts treballadors es quedaran sense feina. Ja hi ha hagut manifestacions de protesta davant les seus de la companyia.
De moment, Pequín manté un silenci tens. Una fallida descontrolada podria tenir un efecte en cadena al sector immobiliari, que representa el 25% del PIB. Un enfonsament del preu de l'habitatge suposaria un terratrèmol que afectaria molts petits estalviadors. Però l'opció del rescat d'una empresa privada, dirigida per un dels homes més rics de l'Àsia, és difícil de justificar i es contradiu amb l'objectiu del govern d'obligar les empreses a controlar el deute.
Evergrande no ha arribat a la fallida per si sola. El seu principal problema no és tant l'immens deute com la falta de liquiditat per la incapacitat d'accedir a nous préstecs. I el responsable d'aquesta situació és el mateix govern, que l'any passat va implementar reformes per reestructurar el sector immobiliari. Es denominen les tres línies vermelles i consisteixen en establir límits estrictes sobre la relació deute-actius d'una empresa, la relació deute-capital i, finalment, la relació entre efectiu i deute a curt termini. Unes mesures que han impactat en la línia de flotació d'Evergrande.
És possible que s'arribi a alguna mena d'acord per dur a terme una “demolició controlada” de l'empresa que passi per una reestructuració sota la intervenció de l'administració. Empreses i organismes estatals assumirien la finalització de promocions en construcció, que és una prioritat.
Canvi de cicle
Sigui com sigui el futur d’Evergrande, som davant un canvi de cicle. El ràpid creixement de les últimes tres dècades, basat en gran part en la construcció i el desenvolupament d'infraestructures, passarà a la història.
El fundador d’Evergrande va començar amb promocions immobiliàries modestes i va créixer apostant per inversions en ciutats de segon nivell fins a construir un imperi. Per això van caldre bones connexions polítiques. A partir del 1998 una reforma va permetre la venda de terres a particulars. Com a propietaris, els governs locals es van trobar amb una nova font de finançament i es van fer amics dels promotors.
Evergrande, igual que Wanda i altres grups immobiliaris, va créixer amb el crèdit que els mateixos bancs locals li donaven. Les promocions es venien sobre plànol i el pagament de proveïdors s'ajornava. El crèdit il·limitat dopava aquestes empreses.
El canvi també és polític. El temps en què els multimilionaris eren presentats com a exemple que la Xina era una terra d'oportunitats i es podien construir imperis privats del no res ha passat a la història. Ara Xi Jinping torna als orígens i el govern controla de prop les empreses privades.
La biografia de Hui Ca Yan, com se’l coneix en cantonès (Xu Jiayin és el seu nom en mandarí), és semblant a la d'altres coneguts milionaris xinesos i discorre en paral·lel al creixement del país.
Va néixer en un poblet de la província de Henan el 1958, l'any en què Mao va impulsar el Gran Salt Endavant per industrialitzar el país i va provocar una gran fam. Es va criar en un entorn rural i pobre.
Pertany a la primera promoció que va tornar a la universitat el 1977, al final de la Revolució Cultural. Després de llicenciar-se a l'Institut del Ferro i l’Acer de Wuhan –avui reconvertit en la Universitat de Ciència i Tecnologia de Wuhan–, va passar a treballar en una empresa estatal, on va arribar a director.
Les reformes econòmiques impulsades per Deng Xiaoping el van temptar i el 1992 va renunciar a la seva feina i es va traslladar a Shenzhen, la primera zona econòmica especial creada a la província de Guandong, veïna de Hong Kong, creada per atraure les inversions estrangeres. Dos anys més tard, el 1994, va fer el salt a Canton (Guangzhou), la capital provincial. Allà va crear la seva primera empresa. El 1997 va fundar Evergrande Group, la companyia que l’ha portat al cim dels negocis i que l’ha fet liderar les llistes de l’home més ric d l'Àsia i de la Xina. Fins a estavellar-se.
