Europa, el suport econòmic indispensable del franquisme

BarcelonaEl dictador Francisco Franco va tenir en Europa el seu principal suport econòmic. Durant dècades, les diferents comunitats europees i la Comunitat Econòmica Europea (CEE) –predecessors de l’actual Unió Europea– van donar accés als seus mercats a l’economia espanyola sense reclamar cap canvi polític ni institucional al règim que va dominar Espanya quasi 40 anys.

Aquesta és la tesi que mostra el llibre The European rescue of the Franco regime, 1950-1975 (El rescat europeu del règim franquista, 1950-1975) publicat per Oxford University Press i escrit per Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet ad personam d’història a la UPF.

L’obra analitza amb detalls les relacions, però també les negociacions, entre l’Espanya franquista i els països de l’Europa Occidental. I la conclusió és clara: els negociadors franquistes van “aconseguir tots els seus objectius marcats”, explica Guirao. “Espanya sempre va marcar les condicions de les discussions” amb Europa, afegeix, tot i que mai el "ritme".

Els països europeus van optar per una política basada en la idea que la progressiva integració econòmica d’Espanya amb la resta del continent acabaria derivant en canvis polítics. Però mai els van forçar, sinó que van donar un suport "passiu" al règim i van evitar qualsevol discriminació cap a Espanya comparada amb la relació que mantenien els països de la CEE amb altres estats europeus que sí que eren democràcies, com ara Finlàndia.

El cert és que Espanya mai va entrar a formar part del club europeu, però tampoc ho va demanar. Segons Guirao, mentre visqués Franco la integració d’un país amb un aliat de Hitler com a cap d’estat era impossible, però mai van anar més enllà. “No es va parlar mai del règim” en les negociacions que van mantenir Madrid i Brussel·les durant dècades, assegura el catedràtic. “No hi va haver cap condicionalitat política –afegeix–. En cap moment es va parlar de drets humans o democratització”. 

L’obsessió dels estats europeus, doncs, era guanyar accés a un mercat de quasi 40 milions d’habitants que es mantenia tancat, però no se’n van sortir del tot fins que no va acabar el franquisme. De fet, Espanya va ser l’última economia tancada de l’Europa Occidental.

“El règim va morir perquè Franco va morir” i la integració a la CEE no es va produir fins al 1986, quan la democràcia espanyola ja estava consolidada després d’una “transició endògena” en la qual Europa no va tenir cap paper, comenta Guirao. Al contrari, les comunitats europees van donar un suport econòmic que va estabilitzar el règim i “van fer possible que el dictador morís al llit”, conclou.

Protegir la indústria

Els èxits negociadors espanyols van ser constants. Entre el 1950 i mitjans dels anys 60, el govern franquista va aconseguir l’accés als mercats europeus dels productes agrícoles –les famoses taronges espanyoles– i d’alguns productes industrials més avançats, alhora que protegia de la competència europea la indústria més pesant i ineficient, que era sobretot la siderúrgia, el carbó i, anys més tard, l’automoció.

Ja als anys 70, Espanya va mantenir aquestes condicions en un tractat bilateral amb la CEE, que havia de transformar-se el 1977 en una zona de lliure comerç que, ara sí, donés accés a les empreses industrials del continent al mercat espanyol. Poc abans de signar, però, el govern franquista es va tirar enrere i el tractat provisional es va mantenir fins a l’adhesió a la CEE. 

Guirao descriu el seu llibre com a antipàtic, ja que va “a contracorrent” al qüestionar “una retòrica triomfant” sobre la integració europea que “no ens ajuda”. “Necessitem visions realistes que ajudin a superar els problemes”, opina.

En aquest sentit, l’obra ressona fins a l’actualitat, ja que posa de manifest la complexitat que representen les relacions de les democràcies amb els règims autoritaris. “És complicat tractar amb sistemes no democràtics”, diu, com s’ha vist ara amb la Rússia de Vladímir Putin, amb la qual s’ha negociat durant anys seguint el mateix patró que amb l’Espanya franquista.

Guirao creu que Europa ha d’exigir millores polítiques graduals als països que vulneren drets fonamentals a canvi d’accés als seus mercats. “Hem de començar a ser democràcies militants, perquè ens hi va la vida. La democràcia està en retrocés i estem assetjats”, rebla.