Europa s’ho creu contra el virus
Espanya rebrà 140.000 M€, com preveia inicialment però amb 5.000 M€ menys d’ajuts directes
Brussel·lesTota fita històrica necessita un bon nom. Aquell que apareixerà als llibres de text i a la Wikipedia. I si no fos perquè el més senzill és recordar la reunió que va cloure ahir com la Cimera del Coronavirus, no seria desencertat batejar-la com la Cimera de la Desconfiança. Després de quatre jornades amb escasses pauses, els vint-i-set líders de la Unió Europea segellaven de matinada un paquet econòmic sense precedents que permet que la Comissió Europea s’endeuti fins a obtenir 750.000 milions i repartir-ne més de la meitat en ajuts directes. Però els quatre dies que s’han necessitat han deixat al descobert el dèficit de confiança entre blocs i entre governs i institucions.
La crònica del pacte europeu per salvar l’economia del coronavirus hauria de començar al març, amb els primers avisos del Banc Central Europeu reclamant una resposta massiva davant una recessió econòmica de magnitud bèl·lica. Es parlava de bilions d’euros. Han calgut mesos per fer quallar el missatge en una UE dividida de nord a sud, però, després d’aparcar debats com els coronabons o el deute perpetu, els Vint-i-set es veien les cares divendres, amb el pes i la responsabilitat d’aconseguir un acord històric. El consens es va anar construint amb el ritme marcat pel nord.
El primer dia va començar amb les expectatives ennuvolades. La cancellera alemanya, Angela Merkel, responsabilitzada de les negociacions perquè així ho ha volgut el calendari que li ha atorgat just ara la presidència rotatòria de la UE, admetia que les posicions estaven allunyades i no garantia l’acord. El principal problema tenia nom holandès: el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, entestat no només en rebaixar totes les xifres sinó també en tenir dret a veto davant el desemborsament dels fons als seus socis. La seva actitud va enrarir l’ambient dels dos primers dies.
El fre d’emergència
D’aquí que aviat n’esgarrapés la primera concessió que ahir es va materialitzar en l’acord final. Per obtenir els diners del fons de reconstrucció, cada estat ha de presentar un pla de reformes que haurà de ser aprovat per la Comissió però també per majoria qualificada dels vint-i-set líders. Rutte volia més i, finalment, ha obtingut un fre d’emergència que permet que qualsevol govern presenti objeccions davant d’aquests plans de despesa i quedin sotmesos a debat polític durant tres mesos. No és dret a veto, però pot complicar molt la situació. Els Països Baixos, doncs, no es fien que el sud es gasti els diners de tots (deute emès a Brussel·les) en el que toca i tampoc es fien que la Comissió ho controli com ho hauria de fer, segons han admès fonts diplomàtiques holandeses al llarg dels últims dies.
La segona jornada començava amb aquesta concessió assumida per un bloc del sud en inferioritat negociadora per ser qui més necessita. El president del Consell Europeu, Charles Michel, ho incloïa en una segona proposta que Espanya no va rebre amb mals ulls. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va defensar ahir que aquesta era l’opció menys dolenta pel que fa a la condicionalitat, en una compareixença cap a les sis del matí per celebrar “un acord històric” i deixar clar que Espanya n’estava més que satisfeta: “La línia vermella era no tenir cap acord”. Espanya, com Merkel, també desconfiava que el club capitanejat per Rutte acabés rebentant la cimera.
La rebaixa dels subsidis
El segon i tercer dies de cimera es van viure amb un ambient més dur i creuament de retrets sobretot des d’Itàlia i França cap al conjunt dels frugals (holandesos, suecs, danesos i austríacs), als quals es retreia la seva intransigència. Assumit el fre d’emergència, les negociacions ja van centrar-se en les xifres i sobretot en els subsidis. La proposta inicial tenia 500.000 milions. Els frugals no en volien ni un euro i el sud, amb França i Alemanya de suport, no volien baixar de 400.000 milions. Finalment, ahir van acabar acceptant 390.000 milions en ajuts directes i 360.000 milions en crèdits. Un acord salomònic que ara cadascú s’haurà d’encarregar de vendre de la millor manera a casa. A Espanya li permet mantenir els 140.000 milions previstos per l’acord inicial (un 11% del seu PIB, en línia amb la pèrdua econòmica prevista a causa de la pandèmia), però es perden 5.000 milions d’ajuts de subsidis, que queden en 72.000 milions.
Els frugals no van passar de zero a 390.000 a canvi de res. El preu a pagar és un augment dels xecs compensatoris que cobren per ser contribuents nets. Aquestes compensacions es disparen fins als 50.000 milions (durant els set anys del pressupost europeu també acordat ahir), amb Àustria i Dinamarca com els més beneficiats. I justament qui no surt ben parat de l’acord és el pressupost comunitari, que es queda en 1,074 bilions i perd recursos en partides com innovació o la lluita contra el canvi climàtic. Tot i això, l’objectiu és que el 30% dels fons es destinin a projectes verds.
Tots hi guanyen i tots hi perden, intentant equilibrar interessos i desconfiances en un paquet econòmic sense precedents per la mida, la velocitat i també per la duresa d’una negociació en plena pandèmia.
