Cap d'EconomiaDotze mesos separen aquestes dues frases. La primera: “Amb 1.000 milions de fuga es pot ensorrar un banc”. I la segona: “Una fuga de 15.000 milions en un dia per a un dels grans bancs espanyols no és prou gran per provocar que aquella entitat mori”. Les dues sentències les ha pronunciat la mateixa persona (un alt càrrec d’una de les grans institucions econòmiques de l’Estat). Però així com la primera la va dir per negar les sortides de capital que estaven patint en aquell moment els bancs catalans en els fatídics dies posteriors a l’1 d’Octubre, la segona és de fa pocs dies, quan la marea ja ha baixat i es vol treure importància al que va passar en alguns despatxos empresarials i polítics l’octubre del 2017.
Inscriu-te a la newsletter Primer set per al SabadellInformació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi
És a dir, allò que un any enrere era impossible que passés, una vegada se sap que va passar deixa de ser important. Ara ja sabem que sí, que hi va haver la fuga dels dipòsits que l’Estat tenia a les entitats catalanes, tal com va avançar l’ARA fa cinc setmanes, i el missatge és que no passa res. Normalitat.
El nou govern central de Pedro Sánchez també se n’ha rentat les mans i, sense dissimular gaire, li passa el mort a l’administració de Mariano Rajoy. “Aquest govern desconeix les accions dutes a terme per l’anterior executiu per les quals pregunta”. Amb aquesta quinzena de paraules despatxa el govern de Sánchez la quinzena de preguntes parlamentàries que el diputat Joan Capdevila, d’Esquerra Republicana, li va formular fa unes setmanes per conèixer els moviments que van fer l’Estat i les seves empreses públiques en els bancs catalans, segons la resposta a la qual ha tingut accés aquest diari.
La fuga de dipòsits públics massiva que van patir CaixaBank i el Sabadell també era coneguda per altres entitats financeres, tal com ha pogut constatar l’ARA en les últimes setmanes.
Un dels interrogants que generava aquella sortida massiva és fins a quin punt va suposar un risc per a l’estabilitat financera d’Espanya, especialment atès que CaixaBank és el banc amb més negoci a l’Estat. Des del Banc Central Europeu no neguen que això sigui una possibilitat. “La retirada significativa de dipòsits pot afectar la situació de liquiditat del banc, depenent de la seva magnitud -afirma una portaveu del supervisor bancari amb seu a Frankfurt-. Si això, al seu torn, pot representar una amenaça per al banc i per a l’estabilitat financera d’un país depèn d’un nombre addicional de circumstàncies i només es podria avaluar cas per cas”, afegeix. I aquí s’entra en un atzucac, ja que el Banc Central Europeu mai fa comentaris sobre les entitats de forma individual. Resultat: no es pot saber si la fuga de dipòsits va ser prou gran per posar en risc el sistema financer espanyol.
El tàndem Guindos-Montoro
Els banquers consultats asseguren que la dupla econòmica de Rajoy, Luis de Guindos (que des dels fets de l’octubre de l’any passat s’ha convertit en vicepresident del BCE) i Cristóbal Montoro, sabien el que es feien i que van tenir temps de dissenyar una fuga que fos prou contundent per espantar els despatxos d’aquí i provocar un efecte bola de neu, però, alhora, no enfonsar tot el sector.
Efectivament, l’estratègia va funcionar: CaixaBank i el Sabadell van treure la seu de Catalunya i milers d’empreses els van anar al darrere, moltes contagiades per la por en veure que els bancs havien fet les maletes, tal com explicava fa uns dies a aquest diari una gran i emblemàtica empresa d’alimentació.
Mentrestant, la sensació que impera és la d’“aquí no ha passat res”. Exactament igual que quan es va enfonsar el Popular o quan es va rescatar el Castor, per posar dos exemples recents en què l’Estat i els supervisors també han tingut un paper qüestionat. En efecte, aquí no ha passat res.
L’hoteler Jordi Clos abraça Manuel Valls
Derby Hotels celebra enguany el 50è aniversari. Per commemorar-ho, el seu presideent, Jordi Clos, va organitzar dilluns una trobada amb mitjans en la qual va sortir, inevitablement, el tema estrella dels hotelers barcelonins: qui guanyarà les eleccions de Barcelona. Clos no ho va dir amb totes les lletres, però va deixar bastant clar que el seu candidat és Manuel Valls. “Barcelona necessita un fitxatge estrella”, va sentenciar quan li van preguntar per l’ex primer ministre francès.
Algú especula fins i tot que Clos podria tenir algun paper en la candidatura de Valls. Curiosament, l’hoteler deixarà la presidència del Gremi d’Hotels de Barcelona (GHB) just després de les municipals, tal com va explicar Expansión divendres. Ja fa tres anys que Clos va portar la seu de Derby Hotels a Madrid (“Per tenir una imatge més potent”, va justificar), però això no ha sigut un impediment perquè Clos seguís sent president del GHB. Un altre membre del GHB, Pau Guardans, tenia la seu del seu grup (Único Hotels) a Madrid, però aquest any l’ha tornat a Catalunya just abans de ser president de l’entitat Barcelona Global.
La nova CEOE s’espolsa els complexos
El president de la CEOE, Joan Rosell, ha tingut Antonio Garamendi, un empresari nascut a Getxo, com a mà dreta durant els últims quatre anys. Garamendi va arribar a la vicepresidència el 2014, poc després de perdre les eleccions de la patronal contra el mateix Rosell per un estretíssim marge de 33 vots. El català va guanyar després d’una duríssima campanya de desprestigi, en la qual l’entorn de Garamendi va fer circular un informe que l’acusava de dur a terme un “holocaust” i una “neteja ètnica” a la CEOE, de tenir independentistes al seu equip i de ser “tebi” en la defensa de la unitat d’Espanya. Des de llavors, però, Rosell ha tingut Garamendi de número dos, ja que el basc era també president de Cepyme (una patronal de pimes), i qui ostenta aquest càrrec té dret a una vicepresidència de la CEOE. Aquests quatre anys Garamendi, sabent que Rosell no es podia tornar a presentar, ha mantingut les formes. Però ara que ja sap que aquesta setmana serà president, Garamendi ja està fent circular que “s’han acabat les visites a Junqueras”, en referència al pas de Rosell per Lledoners, segons avançava El Mundo. Torna la CEOE dels grans temps.