L’Estat es limita la despesa tot i pagar menys interès que mai pel deute

BarcelonaMai a la història endeutar-se havia resultat tan barat per a l’estat espanyol. I, malgrat això i que es troba enmig de la pitjor recessió des de la Guerra Civil, el govern espanyol és el que menys gasta de les grans economies de la zona euro.

Les dades parlen per si soles: el 2012, en plena crisi del deute sobirà, Espanya pagava un 6,8% d’interès pel seu bo a deu anys. Va ser aquell any quan el país va haver de ser rescatat. Actualment, en paga un 0,28%.

Malgrat la facilitat per endeutar-se, i malgrat la cruesa de la crisi sanitària -és l’estat de la UE proporcionalment amb més excés de mortalitat- i econòmica -les previsions apunten a un ensorrament de l’economia superior a l’11% el 2020-, el govern espanyol ha sigut un dels més tímids d’Europa a l’hora de fer servir el deute per frenar l’impacte de la pandèmia del covid-19. L’executiu ha destinat l’equivalent a un 3,5% del producte interior brut a mesures fiscals d’estímul econòmic. A Alemanya, aquesta xifra és del 8,3%, més del doble. A França és del 5,2% i a Itàlia del 4,9%.

Així doncs, per què Espanya gasta tan poc, si endeutar-se també li costa molt poc? I per què avui, en plena recessió, li surt tan barat el deute quan fa vuit anys pagava 24 vegades més en interessos per col·locar els seus bons?

La segona pregunta té una resposta ben senzilla: la intervenció del Banc Central Europeu (BCE). Des del començament de l’epidèmia, l’organisme monetari ha destinat més de 84.300 milions d’euros a la compra de deute públic espanyol, tant a través del seu programa d’adquisicions massives de deute públic com a través del PEPP, el fons creat especialment amb l’esclat del covid-19 per injectar liquiditat al sistema.

El BCE, a més, està ajudant de manera especial Espanya i Itàlia, amb més compres de bons d’aquests dos països de les que teòricament tocaria pel seu pes en l’aportació de capital a la institució, i en detriment d’Alemanya i els Països Baixos.

Amb l’arribada de Mario Draghi a la presidència del BCE, el banc va fer un gir radical. L’italià va deixar clar d’entrada que, amb ell al capdavant, l’ens monetari faria el paper del que els economistes en diuen prestamista d’últim recurs, és a dir, que garantiria la solvència dels països europeus. Aquest paper de suport s’ha mantingut amb la presidència de Christine Lagarde i, ara amb el coronavirus, fins i tot s’ha reforçat amb el PEPP, en què el BCE té pensat destinar 1,35 bilions d’euros.

Així doncs, pot sorprendre per què el govern espanyol no aprofita les bones condicions als mercats de deute que li està donant el BCE, sobretot si tenim en compte que, a diferència del 2012, el consens actual és que els governs han de frenar la crisi amb increments de despesa per donar suport a famílies i empreses.

“Hi ha hagut dos grups de països, els que tenen capacitat pròpia i els que tenen por”, explica Albert Carreras, catedràtic d’economia de la UPF, sobre la resposta a la crisi. Carreras creu que el primer grup el formen estats molt agressius en la resposta a la recessió que, o bé tenen sobirania monetària (la seva pròpia moneda) com el Regne Unit i els Estats Units, o bé estan molt poc endeutats, com Alemanya.

La por del govern espanyol

En canvi, Espanya forma part del segon grup per dues raons: té uns nivells de deute molt elevats (supera el 100% del PIB) i al govern encara es recorden els problemes als mercats de deute i la intervenció europea dels comptes durant la crisi dels anys 2009-2013. El catedràtic d’economia financera de la UPF Xavier Freixas creu que aquests dos elements “imposen més prudència” a l’executiu.

Carreras afegeix que, al govern, la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, “personifica” aquesta por, compartida per molts alts funcionaris. “Entenc Calviño -diu-, però tampoc sembla que ella entengui en quina situació ens trobem”.

En aquest sentit, Freixas afegeix que a Espanya el govern “no pot apostar tant” per una despesa forta perquè, si el dèficit i el deute es disparen, “tothom se li tirarà al damunt”. “És una fragilitat del sistema democràtic”, comenta el catedràtic d’economia financera. En relació amb la crisi financera de fa una dècada, quan es va disparar el deute es va acceptar, però ara a l’Estat li costa. “Sembla que si el dèficit ve imposat pels bancs és el que toca”, recorda Freixas per explicar per què l’Estat no va tenir tants miraments per gastar quan va rescatar entitats bancàries fa uns deu anys.