Quan Espanya va veure marxar dues fàbriques de xips

Madrid / BarcelonaAlejandro Sánchez és un dels pocs que han vist néixer i morir una fàbrica de microxips a Espanya. Encara conserva records d’una època en què la planta de la multinacional nord-americana AT&T produïa 6.000 oblees de silici a la setmana en un polígon industrial a Tres Cantos (Madrid). S'havia inaugurat el 1987 per dir adeu el 2001. Ara els mateixos terrenys estan abandonats, mentre el govern espanyol intenta rellançar la indústria a través d’un PERTE de 12.250 milions d’euros. “Quan la fàbrica va tancar érem un miler de persones amb una formació que no es va poder aprofitar i ens vam dispersar”, explica aquest doctor en física, que ara treballa al Sincrotró Alba a Cerdanyola del Vallès. 

Però, què va passar abans d’arribar a aquest desenllaç? Espanya venia d’anys de fam tecnològica. El qui va ser ministre d’Indústria durant l’època de José María Aznar, Josep Piqué (PP), recorda que sota el govern de Felipe González (PSOE) s’havia perdut una “inversió tecnològica important” que “va despertar la polèmica”, apunta en una conversa amb l’ARA.

Més tard “es va intentar compensar la frustració”, afegeix Piqué, i és aquí on entra en joc Tres Cantos. Ràpidament, es va posar en marxa l’engranatge d'una “revolució tecnològica” en aquesta localitat madrilenya que més tard donaria lloc al Parc Tecnològic de Madrid (PTM), una zona de gairebé  300.000 metres quadrats que avui compta amb unes 80 companyies de sectors com l’electrònica, les telecomunicacions o la informàtica. 

La cirereta del pastís arribaria l’any 1987 amb AT&T Electronics. L’empresa escollia Tres Cantos per col·locar-hi la seva primera planta de microxips fora dels Estats Units. L’encarregat de dirigir el projecte seria Jaime Martorell Suárez, a qui precisament el govern espanyol ha nomenat ara comissari del PERTE dels microxips. Durant un any, AT&T va enviar una trentena de treballadors, entre els quals Alejandro Sánchez, a les seves plantes dels Estats Units abans de posar en marxa el projecte més ambiciós que ha acollit mai l’Estat en el camp dels semiconductors.  “Aleshores a Espanya hi havia poca tradició en el sector”, apunta Sánchez. Després d’uns anys de marge per posar-ho tot a punt, assegura que Tres Cantos es va arribar a convertir en un dels centres amb millor rendiment de la companyia.

Amb els anys, però, la fàbrica va anar canviant de propietaris fins que el darrer, l’empresa Agere System, va decidir abaixar la persiana l’any 2001 i vendre la planta a BP (British Petroleum) per a la fabricació de plaques solars. La decisió va afectar 1.000 empleats. “Aquestes fàbriques requereixen inversions molt grans per adequar-se als canvis tecnològics cada dos o tres anys”, afegeix Sánchez. En el cas dels semiconductors, les fàbriques europees no van resistir l’empenta dels competidors que venien de l’Àsia.

Ni Espanya ni Europa hi podien competir, recorda Piqué. L’exministre apunta que si bé la capacitat de disseny es va quedar, “Europa va decidir que li interessava externalitzar la producció cap a l’Àsia i, en particular, cap a Corea del Sud i Taiwan”. És el que es coneix com a la gran deslocalització. Buscant reduir costos, les grans multinacionals tecnològiques van traslladar a països asiàtics la fabricació de gran part de la cadena de valor. Un procés que ha posat en risc la independència geoestratègica, lamenten avui des del sector i des de la política. 

El cas català

Aquest, però, no és l’únic mal final que ha protagonitzat la indústria dels semiconductors a Espanya. Abans de la planta de Tres Cantos, a Catalunya hi va haver Piher, un fabricant de capital local (el seu nom ve dels cognoms Pipó i Heredero) que es dedicava als transistors. L’empresa de Badalona s’havia expandit des de finals dels anys 40 (tenien fàbriques a Granollers, Badalona i Tudela, a Navarra), però es va trobar immersa en una trama digna d’una pel·lícula d’espies de la Guerra Freda. “Van entrar a la llista negra del CoCom, l’organisme dels Estats Units per a la vigilància de les exportacions cap a l’Est i la seva obsessió amb què la tecnologia nord-americana no arribés a l’enemic”, explica el professor honorífic del departament d’Història Econòmica de la UB, Ángel Amado Calvo. 

Piher va ser declarada culpable davant d’un tribunal dels EUA d'haver exportat tecnologia importada dels nord-americans a Cuba i la Unió Soviètica. El cas li va costar una multa de 300 milions de pessetes (1,8 milions d'euros al canvi) de la qual mai es va recuperar. El 1986 va presentar suspensió de pagaments. “De Piher en va sortir gent molt ben formada que vam recollir altres institucions”, relata Paco Serra, que va ser el primer director i impulsor del Centre Nacional de Microelectrònica. “Es va viure com un cert trauma”, recorda Josep Piqué, en aquell moment director general d’Indústria (1986-1988) del govern de Jordi Pujol.

El debat es reobre

Ara, el lament s’ha apoderat d’una Europa on no hi ha fàbriques de xips i semiconductors, un dels components que més han patit els problemes en la cadena de subministrament fruit de la crisi de covid-19. Aquesta mancança ha obligat els governs a arremangar-se per tal de revertir la dependència en sectors indispensables com aquest. Un pas l’ha fet Europa, presentant una llei perquè la UE produeix el 20% dels semiconductors de tot el món el 2030. L’altre l'ha donat el govern espanyol amb l’aprovació del PERTE dels microxips amb una inversió pública de 12.250 milions d’euros. 

“Espanya pica alt”, diuen des del sector, que veuen com el gruix de la inversió se’n va cap a la fabricació dels microxips més petits (els inferiors a 5 nanòmetres). Un desenvolupament que veuen “complicat” per la seva alta complexitat i la ingent quantitat de diners que requereix. “Hi ha molts graus, no tot són xips d'última generació, que potser no és el que ens convé produir aquí”, raona Serra. Per la seva banda, Amado es recorda dels errors del passat i demana que la tria de la ubicació dels projectes no acabi convertida en una cursa entre veïns.