Espanya, l'últim país de la UE en treballadors sèniors

Brussel·les“Cal un canvi cultural a Espanya. A Europa hi ha una tendència clara a treballar cada cop més entre els 55 i els 70,75 anys. Ho veiem en les tendències internacionals: a aquestes edats, per raons demogràfiques i de qualitat de vida, es pot treballar més. I Espanya és una anomalia europea: no només no seguim aquesta tendència sinó que fins i tot reduïm la proporció de més grans de 55 anys en actiu”. Són les polèmiques declaracions de José Luis Escrivá, ministre d’Inclusió, Migracions i Seguretat Social, en una entrevista a aquest diari. I les dades que recull l’oficina europea d’estadística, Eurostat, li donen la raó (en part): Espanya és el país de la Unió Europea amb menys percentatge de població major de 65 anys ocupada: només un 2,7% de persones d’aquest grup d’edat treballaven el 2020, menys de la meitat que la mitjana europea. 

I Escrivá també apuntava correctament quan afirmava que hi ha una tendència comuna entre la població sènior europea de treballar cada vegada més. “A la UE, les últimes dues dècades han estat marcades per un augment constant de l’ocupació de les persones entre 55 i 64 anys. En tots els estats membres de la UE, la tendència general mostra com els treballadors es mantenen durant més temps en actiu, cosa que allunya l’edat de jubilació. Ni tan sols la pandèmia del covid ha causat una pèrdua d’ocupats més gran en aquest grup d’edat, tenint en compte que ha fluctuat més l’ocupació entre els joves que en les persones d’entre 55 i 64 anys”, deia Eurostat en un informe recent. En aquest cas, però, Espanya no és una anomalia en termes relatius. Si ens fixem en el percentatge de persones d’entre 55 i 64 anys que treballaven a l’Estat el 2004, era del 41%. El 2019 (sense la pandèmia del coronavirus), havia augmentat fins al 53,8%. En tots dos casos, a més, la xifra és superior a la mitjana europea.

On sí que l’augment és mínim i les xifres ja descendeixen els llindars comunitaris és a partir dels 65 anys. Mentre que a la mitjana dels Vint-i-set els ocupats majors de 65 eren un 6,9% el 2019, a Espanya eren només un 4,3%. Ara bé, tot i partir de nivells més baixos, l’increment d’ocupats en aquesta franja d’edat entre el 2004 i el 2019 va voltar el 55% tant a Espanya com al conjunt de la UE. Per tant, certament Espanya està a la cua d’Europa en treballadors sènior però avança en la mateixa línia que la resta d’Europa a l’hora d’augmentar-los, encara que parteix de nivells més baixos.

Les xifres varien molt en funció dels països de la UE i costa delimitar una tendència clara entre els habituals grups de països en què es divideix el club (és a dir, rics i pobres). Així, si ens fixem en les dades més recents [vegeu gràfic], països com Suècia o Letònia tenen nivells similars, al voltant del 10% de majors de 65 anys que treballen. Alemanya se situa en un 7,4% i França, en canvi, s’acosta molt més a Espanya, amb només un 3,3%. 

Un debat europeu i global

Tal com explica Marek Góra, investigador associat de l’Institut d’Economia del Treball IZA, les diferències entre països poden ser per motius diversos, tant perquè en alguns no hi ha prou incentius per seguir treballant més enllà dels 65 anys com perquè en d’altres passa tot el contrari. Sigui com sigui, Góra creu que és imprescindible retardar l’edat de jubilació i incentivar la feina més enllà dels 65: "S’ha de repensar la noció de la vellesa, fem servir aquest terme com si estiguéssim al segle passat”. El problema és, doncs, global.

Creu que a nivell polític falta valentia per fer entendre que cal “actualitzar” el sistema de pensions “en interès dels més joves” i rebutja que allargar l’edat de jubilació suposi en cap cas impedir-los accedir al mercat laboral, sinó tot el contrari: “Encara que els treballadors grans que es retiren deixen feina, també s’emporten diners. Com més diners es destinen a pensions, menys n’hi ha per pagar els joves, per incentivar-ne la contractació o per a la seva educació. En conseqüència, hi ha menys feines disponibles per al jovent, salaris més baixos i menys protecció social per a ells”. Les mateixes dades en el cas espanyol criden l’atenció perquè, malgrat ser el país de la UE amb menys treballadors sèniors, també és el que té més atur juvenil i una població jove amb més risc de pobresa, un extrem que Góra considera “absurd”. 

Fa una setmana, el think tank Bruegel va organitzar una conferència sobre el futur de les pensions a Europa amb Suvi-Anne Siimes, exministra finlandesa de Finances i directora de l’Aliança Finlandesa per les Pensions, i Elsa Fornero, exministra de Treball italiana. “Si no s’explica correctament, la població protesta contra aquesta reforma, perquè s’entén que l’estat està incomplint una promesa, però cal explicar que també es tracta de repartir els diners des dels que en tenen més cap als que en tenen menys, de justícia intergeneracional”, deia Fornero. 

A Finlàndia, explicava al seu torn Siimes, s’ha incrementat l’edat de jubilació, s’ha vinculat a longevitat i s’han bonificat les pensions que arriben més tard, però l’exministra admet que “no va ser fàcil”, que el debat va costar una dècada per a l’opinió pública. En aquest punt, l’economista danès Svend E. Hougaard Jensen apuntava al fet que a Dinamarca també “s’ha acceptat” que cal actualitzar la jubilació amb la longevitat però que s’ha obert el debat a una longevitat flexible, en funció, per exemple, de les professions que poden tenir diferents requeriments físics i que sovint també tenen esperances de vida diferents o del gènere, perquè les dones tenen una vida laboral amb més entrebancs i interrupcions.