Madrid“El treball no dignifica, dignifica l’existència material garantida”, emfatitzava l’economista Daniel Reventós. A Espanya la frase pren tot el sentit després que la Confederació Europea de Sindicats fes públic que actualment un 12,7% del total d’empleats són treballadors pobres, gairebé dos punts més que fa nou anys, quan la taxa era del 10,9%, segons recull l’últim informe anual de la Confederació. Tot i que a uns nivells inferiors als d’Espanya, la tendència al continent europeu també ha sigut similar i la mitjana de treballadors pobres és ja d’un 9,4%, un punt més en comparació amb el 2010.
Aquest escenari situa Espanya com el tercer país de la Unió Europea amb una taxa de treballadors pobres més elevada, només per darrere de Romania i Luxemburg. L’augment ha propiciat que, malgrat el creixement de les economies, el risc de pobresa i exclusió social segueixi encara sent permanent al conjunt d’Europa -on s’han perdut fins a cinc milions de llocs de treball en deu anys- i en especial en països com Espanya.
“Quan un treballador és pobre significa que la seva retribució no és suficient per dur una vida decent”, explica el professor d’economia de la Universidad Complutense de Madrid i director adjunt de la revista Quaderns de Relacions Laborals, Carlos Prieto. L’expert qualifica la situació actual de “ruptura històrica” i apunta que les condicions perquè a Espanya hi hagués un treball decent serien: horari a temps complet, estabilitat i una feina prou remunerada. “Aquest és el sentit que es dona al treball en la societat moderna”, detalla Prieto a l’ARA.
Per al professor hi ha una explicació històrica sobre per què Espanya registra un dels pitjors índexs del continent. “Ens vam enganxar tard al carro [d’Europa], als 80, i quan ja hi érem el país va entrar en crisi”, apunta en referència a la recessió del 2008. Prieto explica que a aquest fet s’hi afegeix la dificultat de consolidar una estructura industrial forta, que ajudi a l’estabilitat del mercat laboral. “Ens hem construït a través de molts serveis i a sobre amb un estat del benestar també pobre”, argumenta.
És aquest marc el que permet entendre que Espanya es desinfli en molts dels indicadors que es desprenen de l’informe, en especial tres. En primer lloc, té l’índex de persones aturades o que voldrien treballar més alt d’Europa (25,8% el segon trimestre del 2020). També és el país amb més contractes temporals, i el que més treballadors té que ho han d’acceptar perquè no tenen alternativa a la temporalitat. A més, hi ha una precarietat creixent amb salaris estancats. Per això, l’informe situa el país com un dels que no compleixen l’objectiu marcat fa deu anys de reduir la pobresa entre els treballadors, sobretot entre dones, joves i migrants, els més afectats. “Seria mentida dir que un ordre social és decent si els treballadors tenen una feina que els empobreix”, sentencia Prieto.
L’expert creu que és urgent redreçar la situació. L’increment del salari mínim és un començament, però no el definitiu, apunta, i defensa que les reduccions de jornada s’han traduït en millors condicions, però matisa que “parlar del temps de treball no només és pensar en la quantitat, sinó en com està organitzat”, i assegura que cal posar la mirada dins les cases, on les cures són encara assumides per les dones.
Espanya té la tercera taxa de treballadors pobres més elevada d’Europa, 2 punts més que fa deu anys i 3,3 punts superior a la mitjana europea.
És l’índex de persones desocupades o que voldrien treballar més hores. En el rànquing, Espanya és la pitjor de la UE, per davant de Grècia.
