José Luis Escrivá: “A Espanya cal un canvi cultural per aconseguir que es treballi més entre els 55 i els 75 anys”

José Luis Escrivá (Albacete, 1960) és un dels ministres que van sobreviure a la remodelació de govern que Pedro Sánchez va fer aquest estiu. Té perfil tècnic però no defuig la confrontació amb els seus companys de gabinet. A la seva cartera hi ha temes cabdals com les pensions, la immigració, l’ingrés mínim vital i el SEPE, responsable de pagar els ERTO, que s’han fet famosos en aquesta crisi.

Al juliol es va signar el primer acord consensuat en més d’una dècada per reformar el sistema de pensions. És sostenible el sistema?

— Espanya gasta en pensions el 12% del seu PIB. És molt o és poc? Doncs està en la mitjana europea. Itàlia gasta 15 punts, França 16. Per tant, és una despesa important però dins dels marges dels països del nostre entorn.

Però és sostenible?

— Sí, perquè estem fent diverses coses. La primera té a veure amb les anomenades despeses impròpies, que fins ara eren un percentatge molt significatiu de la despesa. El Pacte de Toledo va identificar que el sistema de pensions tenia 21.500 milions de despeses impròpies: polítiques d’ocupació i bonificacions que s’han anat fent durant dècades però que no corresponen al sistema de pensions. Això ha suposat un dèficit, que al principi de la pandèmia era de 17.500 milions. El govern s’ha compromès que al final d’aquesta legislatura l’administració general de l’Estat assumeixi aquests 21.500 milions, dels quals l’any vinent ja se’n cobriran 18.000. El segon element: tenim una cosa que alguns països encara estan lluny d’aconseguir, que és l’edat legal de jubilació de 67 anys. Aconseguir que l’edat efectiva de jubilació s’acosti a l’edat legal és el mecanisme amb diferència més potent per a la sostenibilitat del sistema de pensions.

Com s’aconseguirà ampliar l’edat efectiva de jubilació? Es va dir que es pagarien 12.000 euros per cada any extra que una persona treballi. 

— L’edat de jubilació és un dret, no una obligació. Si algú l’endarrereix li direm: l’estalvi generat al sistema ens el repartirem entre la Seguretat Social i vostè. I pot ser amb un pagament únic o amb una pensió més alta durant un temps. També hi ha un altre mecanisme: eliminar clàusules de jubilació obligatòria que poden pactar els agents socials i imposar la jubilació a un treballador. Això també ho hem corregit. I finalment, que els desincentius a la jubilació anticipada siguin més efectius, sobretot en pensions altes, que no ho eren. 

Tornant a la sostenibilitat: el trasllat de les despeses impròpies no fa desaparèixer el dèficit. Només que des de la Seguretat Social es trasllada a l’Estat, però el dèficit segueix existint. 

— I per això hi ha un repte de reducció del dèficit públic estructural. El pla de recuperació té tres components que ho aborden. Un és la sostenibilitat de les pensions, però n’hi ha dos més: un és sobre la racionalització i eficàcia de la despesa pública, que ha passat una mica desapercebut. I un altre té a veure amb el sistema tributari, en què ara tenim una comissió d’experts que hi està treballant. Esperem a veure les seves recomanacions per tenir un sistema fiscal més efectiu. Ja hi ha hagut altres comissions en el passat amb recomanacions que no s’acabaven d’aplicar. El problema d’Espanya no és tant que calguin nous impostos, ni tan sols de les tarifes dels impostos, sinó que som el país d’Europa –juntament amb Itàlia– amb més exoneracions i beneficis fiscals. Hem d’avaluar-los per veure si realment compleixen els objectius per als quals van ser dissenyats. 

Quines mesures prendria vostè en fiscalitat?

— Com que hi ha un comitè d’experts i, a més, és una responsabilitat de la ministra d’Hisenda, esperem a veure les recomanacions. Però jo apunto la línia del que diuen la comparació internacional i els països més eficients: s’han d’avaluar els beneficis fiscals, que són molt amplis a Espanya. I després, Espanya està una miqueta per darrere en fiscalitat verda.

Abans ha dit que s’ha de desincentivar més la jubilació anticipada. Quina impressió li fa quan veu milers de treballadors de la banca, per exemple, que es prejubilen als 53 anys?

— Se’n diu prejubilacions però no ho són, tècnicament. No és la Seguretat Social la que assumeix…

…però tenen un cost per a l’Estat.

— Cal un canvi cultural a Espanya. A Europa hi ha una tendència clara a treballar cada cop més entre els 55 i els 70, 75 anys. Ho veiem en les tendències internacionals: a aquestes edats, per raons demogràfiques i de qualitat de vida, es pot treballar més. I Espanya és una anomalia europea: no només no seguim aquesta tendència sinó que fins i tot reduïm la proporció de més grans de 55 anys en actiu. Jo crec que clarament té a veure amb aspectes normatius com els convenis col·lectius, per exemple. Però crec que és un element fonamentalment cultural.

Per què?

— Espanya és un país que ha tingut una taxa d’atur elevada i hi ha una certa creença que l’ocupació juvenil substitueix l’ocupació sènior. Però no és així, està àmpliament demostrat. No són substitutives. A dins de les empreses s’han de generar dinàmiques perquè persones de certa edat vagin canviant la seva activitat, les hores de feina, la dedicació… Hi ha tot un seguit d’alternatives abans de retirar aquestes persones del mercat de treball, i no s’exploten prou.

El govern ha de presentar al novembre l’anomenat mecanisme d’equitat intergeneracional. Vostè va dir que la generació dels baby boomers [nascuts entre el 1960 i el 1975] haurà de fer algun esforç per no penalitzar tant les generacions posteriors. Pot concretar-ho?

— No hauran de fer necessàriament cap esforç. El mecanisme d’equitat intergeneracional és contingent, per al cas que els escenaris i les mesures que hem plantejat no fossin prou eficaces. En aquest moment l’estem discutint amb els agents socials. Aviat en tindrem els detalls.

Com a ministre encarregat de la immigració, ¿creu que Espanya està mantenint una política coherent des del punt de vista laboral?

— El marc migratori que ens vincula a tots és el de la llei d’estrangeria del 2001, quan a Espanya hi havia molt pocs immigrants. En alguns temes té un biaix securitari i efectivament hem de fer com els països europeus que millor han actuat. He vist reformes a Alemanya, Portugal, els països anglosaxons… L’èmfasi s’ha de posar en el mercat de treball perquè és el gran repte que hem d'afrontar. S’han de promocionar mecanismes de migració regular i ordenada, però que realment responguin a les necessitats que tindrem cada cop més al nostre mercat. La realitat és que el model que tenim genera unes bosses d’immigració irregular molt estesa en el temps sense que els mecanismes d’integració, un cop passat cert temps, estiguin prou establerts. 

Els ERTO per força major vencen aquesta setmana. El govern ja ha dit que es prorrogaran, però, a canvi, les empreses hauran de presentar un pla de formació per als treballadors afectats. Per què confien tant en la formació veient que el sistema de formació als aturats no funciona?

— Perquè realment és un model diferent. Si una cosa falta a Espanya són els mecanismes de formació dual i a dins de les empreses. Les polítiques actives d’ocupació estan destinades als aturats i les empreses no hi participen. El que volem ara, i és un dels grans reptes a Espanya, és establir mecanismes en què la formació es faci a dins de l’empresa. Així els treballadors tindran millors habilitats en aquella feina o, si no és així, podran tenir una bona transició a altres activitats laborals.

A Catalunya hi havia aquesta setmana 49.000 persones en ERTO, la meitat dels quals al sector turístic. Quin tipus de formació poden rebre aquests treballadors?

— En l’àmbit de l’hostaleria hi ha molt bones escoles de formació. El tema dels idiomes és evident, però una bona formació per millorar la qualitat d’un hotel o d’un restaurant, des de l’elaboració del menjar fins al servei… A Espanya hi ha poca tradició de formació, però cal generar els incentius per aconseguir-la.

Pel que fa a l’ingrés mínim vital (IMV), quantes llars el cobren?

— Passat més d’un any, estem tramitant un milió i mig de sol·licituds de l’IMV. Són moltíssimes. S’ha concedit a prop de 350.000 famílies, i a Catalunya són 28.000, em sembla. Això coincideix amb les xifres que havíem identificat. Però també ens ha sorgit un element que ens està fent treballar: molts dels que nosaltres havíem identificat a priori com a potencials beneficiaris no ens l’han demanat. Ara estem dissenyant una enquesta per dirigir-nos a aquestes famílies. 

Si n'han tramitat un milió i mig i n’han concedit 350.000, han rebutjat moltes peticions?

— Sí, moltes. Hi ha una gran distància entre la percepció que un té sobre com és de pobre i sobre la seva situació de vulnerabilitat i la realitat. El principal motiu per descartar peticions d’IMV és perquè se superen els llindars de renda i patrimoni. I, en la majoria dels casos, molt àmpliament.

¿Els van arribar gaires peticions de gent que cobrava altres instruments similars de les autonomies, com la renda mínima garantida de la Generalitat?

— Després de gairebé 20 anys de rendes autonòmiques, en el seu punt màxim entre totes les comunitats no van arribar a tenir 250.000 famílies beneficiàries. Nosaltres, en una mica més d’un any, hem arribat a les 350.000 i seguim creixent. El gruix, no sé si el 80% o així, dels beneficiats per rendes autonòmiques ja ens han sol·licitat a nosaltres l’IMV. I també puc dir que un percentatge molt significatiu d’aquests l’hem rebutjat perquè no compleixen els criteris de renda i patrimoni.

Com a persona que va fundar l’Airef i que, per tant, té un gran coneixement del finançament autonòmic, creu que és reformable aquest sistema?

— La ministra d’Hisenda farà una proposta. Hem d’esperar que es presenti i es discuteixi. No he de donar gaires recomanacions perquè ella en sap moltíssim, té moltíssima experiència. Jo crec que quan els interessos són diferents [entre les comunitats], des del centre s’ha d’intentar generar mecanismes que objectivin la discussió i facilitin el debat sobre paràmetres objectius.

¿La solució passa perquè el govern central doni més ingressos a les autonomies? Injectar-hi més diners?

— Diguem que aquesta ha sigut una solució clàssica per resoldre aquest tema. Esperem a veure què hi diu la ministra. 

Els mecanismes per sortir d’aquesta crisi han sigut molt diferents que en la crisi anterior. Tot i així, ¿creu que s’haurien d’haver donat més ajuts directes a ciutadans i empreses?

— Nosaltres hem donats ajuts directes, a veure…

No tants com altres països.

— En cap país d’Europa s’han donat exoneracions per als treballadors activats. Nosaltres ho hem fet sobretot als sectors més afectats per la crisi, com els hotels… Imaginem un hotel que ha obert al 50%. Els treballadors en ERTO tenien una exoneració que ha arribat a ser del 50%, i la resta de treballadors actius també han tingut una exoneració fins i tot més alta quan ja estaven produint i generant.

Mirant enrere, moltes persones van trigar a cobrar els ERTO. Què es va fer malament perquè aquestes persones triguessin mesos a tenir un ingrés?

— S’hi ha de posar perspectiva. Estàvem en una pandèmia, amb la gent teletreballant… Jo crec que ens hem adonat que s’ha de millorar el nivell de digitalització i de teletreball dels empleats del SEPE. Amb els SEPE tancats, sense oficines, sense una capacitat de treballar a distància ben desenvolupada i amb molts treballadores en quarantena el que es va fer fins i tot supera el que raonablement es podia esperar. El que puc dir és que l’abnegació dels funcionaris ha sigut extraordinària.

El govern es planteja eliminar l’anomenat “atur extraordinari” als autònoms a partir de l’1 d’octubre. Per què volen acabar amb aquest ajut? Segons l’ATA, el 80% dels 226.000 autònoms que el cobren es quedaran sense.

— Estem en un context diferent, de fort creixement i aixecament de les restriccions. Ara es tracta de donar suport a una reactivació que ja està en marxa. Hi ha 220.00 autònoms protegits per aquesta prestació i 200.000 més amb exoneracions. El que proposem és que el gruix d’ells passin a rebre ajuts en forma d’exoneracions per ajudar-los a mantenir l’activitat. A més, se seguirien mantenint prestacions per als que tenen suspesa l’activitat i per als autònoms de temporada amb baixos ingressos.

El govern també va dir que, passat l’estiu, tindria “desplegada i concretada” la penalizació a les empreses que abusin dels contractes molt curts. Com serà aquesta penalització?

— Les dades ens demostren que existeix un abús dels contractes de molt curta durada per part d’algunes empreses i creiem que aquests comportaments han de ser penalitzats. Esperem presentar una proposta aviat als agents socials.