Oriol Amat: “Entenc que la gent que s’empobreix senti ressentiment cap al sistema"

BarcelonaA la sala de juntes del Col·legi d’Economistes de Catalunya hi ha escrits en grans plafons els noms dels membres més destacats de l’organisme, i també el llistat de tots els seus degans. El cognom Amat hi apareix per partida doble: Oriol Amat (Barcelona, 1957), president des de fa unes setmanes, és fill de Joan Amat, que va assumir el càrrec l’any 1983. Malgrat la dura crisi, Oriol Amat exhibeix optimisme i cita el premi Nobel Daniel Kahneman, que deia que els optimistes s’equivoquen més, però viuen millor. 

Com està de preocupat amb la crisi actual?

— Em preocupa sobretot la gent i les empreses que s’estan deixant abandonades. Comparat amb el 2008, la Generalitat, l’Estat i Europa han fet molt més i molt més ràpid que el 2008, amb ERTOs i crèdits amb aval públic. Però si a l’inici de la crisi tancaven empreses no viables, ara estan tancant empreses que sí que ho són. No estem fent prou per ajudar el teixit empresarial. I crec que quan el covid es solucioni, l’economia rebotarà amb molta força i aleshores el gran problema serà el deute.

Com estarem a l’estiu?

— La visió optimista et fa veure la llum a final del túnel. Aquesta llum la veig per a l’estiu. Podem tenir un 40% de població vacunada. Tot i que les vacunes estan anant a ritme lent, no m’estranyaria que d’aquí tres mesos de cop i volta passés com amb les mascaretes o els respiradors, que hi va haver una allau, i tot pugui anar molt ràpid. I també soc optimista perquè als estudiants estrangers de doctorat els demano què els ha semblat estar aquí i em diuen que aquest país és el paradís terrenal. I tot i que una part de la ciutadania ha perdut diners, els estalvis acumulats s’han doblat. Hi ha tot un diner que quan el covid millori la gent voldrà gastar tornant a viatjar o anant a esdeveniments culturals.

¿Som prou conscients de la importància del sector serveis? 

— És el sector que més pesa en l’economia, però Catalunya és un dels països on l’economia està més diversificada. Diversificada i internacionalitzada: entre turisme, inversió estrangera i exportació tenim un nivell d’internacionalització similar al d’Alemanya. Però una de les tres assignatures pendents que tenim és la baixa inversió en R+D. Des del 2008 ha baixat molt, mentre que als països del nostre voltant ha fet tot el contrari. Això és un drama. Un altre tema negatiu és la productivitat del treball, i també la retribució, que és conseqüència de la baixa productivitat. 

Què li preocupa de la gestió dels fons europeus?

— Que no es donin amb criteris tècnics. Cal fer intervenir comissions expertes, que vegin els fons Next Generation com una oportunitat perquè el país guanyi competitivitat. Si ho recordes, en la crisi del 2008 va sortir allò del Plan E. Recordo un ajuntament que va gastar uns quants milions per fer una reproducció de la porta de Brandenburg [parla de l’ajuntament de Torrejón de Ardoz]. Són inversions que donen ocupació en aquell moment, però un cop feta, no contribueix a generar millores de competitivitat. Mentre nosaltres fèiem això a Alemanya o França invertien en infraestructures per millorar la competitivitat, o en educació i investigació. Em fa por que torni a passar. Al nostre país calen més persones al consell de ministres que entenguin el que és una empresa, el que és pagar una nòmina. 

¿Entendrà la gent que els fons europeus no són per salvar negocis?

— Els fons Next Generation han de complir els seus objectius: fer l’economia més sostenible i la digitalització. Però caldria destinar una part dels fons a empreses que són viables per ajudar-les a seguir. Tot diner públic que es dediqui a salvar empreses és una bona inversió perquè vol dir menys deute públic futur.

Arran dels disturbis s’ha parlat molt d’una generació de joves que ha patit molt, que ronda els 30 anys i que ha viscut ja dues crisis històriques. ¿Ens n’ocupem massa poc?

— Quan jo tenia aquesta edat, l’any 73, amb la crisi del petroli, diria que encara hi havia menys suport social al jovent. I si ens remuntem enrere i anem a l’any 1929, el suport que hi havia era zero. Des d’aleshores cada vegada hi ha més suport. Un altre tema és si és suficient o no. I crec que clarament és insuficient. No fem prou per promoure l’emprenedoria, no fem prou per l’empleabilitat de la gent. A Catalunya superem els 500.000 aturats i hi ha empreses que em diuen que no troben programadors o gent que els ajudi a digitalitzar. Aquí, quan pregunto a grups d’alumnes quants crearien la seva empresa si a l'acabar la universitat no troben feina, aixequen la mà dos o tres. 

Però ara els joves perceben que viuran pitjor que els seus pares.

— Això es diu molt... En aquesta crisi, si no millorem els valors, si no entenem que hi ha desigualtats que no són admissibles, amb empreses que estan acomiadant milers de persones i augmenten el dividend, hi haurà una K, amb unes persones que cada vegada els va millor i una part cada cop més precaritzada. És un gran perill. I entenc que la gent que s’empobreix senti un gran ressentiment cap al conjunt del sistema. El problema és quan el ressentiment el fan pagar a una botiga que també està a la pota de la K que va cap avall. Això s’hauria de replantejar.

Vostè sempre ha mantingut que una Catalunya independent se’n sortiria. ¿Ho manté?

— Els problemes de Catalunya no són econòmics. Catalunya té unes característiques que la fan molt viable. Els problemes que té són polítics, i en política s’aconsegueix el que es negocia. En els últims anys ha canviat la percepció que teníem d’Espanya i d’Europa. El punt on estic ara és que si volem generar benestar per a la gent cal negociar, i negociar vol dir entendre l’altre i intentar resoldre el conflicte.