La possible opa a Naturgy reobre el debat sobre la nacionalització de l'energia
La majoria d'economies liberals mantenen participacions estatals en grans empreses del sector
BarcelonaLa vicepresidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz, ha tornat a posar aquest debat sobre la taula. L'energia és estratègica i, per tant, els estats no només han de regular i supervisar el sector, sinó que han de participar directament en les empreses. La líder de Sumar ho té clar: cal una empresa pública d'energia. Els seus arguments són: accedir a l'energia és un dret fonamental per a les llars, i els guanys de les tres grans multinacionals elèctriques espanyoles són "vergonyosos". Davant de la possible opa del grup emiratià Taqa a Naturgy, Díaz ha demanat que el govern espanyol ho impedeixi amb l'escut antiopas i que l'Estat entri en l'accionariat, com ha fet amb Telefónica.
El debat no és només de l'àmbit estatal. De fet, el Govern, a Catalunya, ja ha creat la seva pròpia empresa pública del sector, L'Energètica. I en un nivell administratiu encara inferior, l'Ajuntament de Barcelona va crear Barcelona Energia. Però en l'àmbit europeu el debat també existeix i, fins i tot, s'ha accentuat, especialment quan l'esclat de la guerra a Ucraïna va posar en perill la seguretat de subministrament i els preus del gas i de l'electricitat es van disparar.
Juntament amb tots aquests moviments, l'entrada de capital àrab a Telefónica i la reacció de l'Estat d'entrar en el seu capital i la possible opa emiratiana sobre Naturgy han fet reviure el debat sobre la necessitat d'un control estatal d'empreses considerades estratègiques. De fet, a Espanya l'Estat participa en dues empreses clau del sector energètic: Enagás, que s'encarrega de la xarxa d'emmagatzematge i de transport de gas, i Redeia (Red Eléctrica), que gestiona la xarxa de transport d'electricitat en alta i molt alta tensió.
Tot i això, aquestes dues participacions són minoritàries. L'Estat, a través de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), té un 20% del capital de Redeia. A Enagás, l'Estat té, també a través de la SEPI, un 5% del capital, el mateix percentatge que té Amancio Ortega (màxim accionista d'Inditex), mentre que el primer accionista és el fons Blackrock, amb un 5,4%. Per cert, entre els seus accionistes també hi ha capital dels Emirats Àrabs: Mubadala Investment té un 3,1% de les accions. Espanya, però, és un dels estats d'Europa amb un sector energètic més liberalitzat, des que el govern de José María Aznar va emprendre un fort procés de privatitzacions que va retirar el capital públic de les principals utilities.
Durant el 2023, les cinc grans energètiques espanyoles –Iberdrola, Naturgy, Endesa, Repsol i Cepsa– van guanyar en conjunt gairebé 10.500 milions d'euros. Uns beneficis que van a mans dels seus accionistes, inversors privats. Però el debat sobre la participació pública a les energètiques va més enllà de la rendibilitat econòmica. Amb la guerra a Ucraïna, a Espanya i Portugal es va haver de posar en marxa el topall al gas (l'excepció ibèrica) per controlar els preus. A França, l'elèctrica EDF, controlada per l'estat, va decidir sacrificar els marges per protegir els clients de l'alça dels preus energètics.
Segons dades de Bloomberg, Espanya, entre els països del seu entorn, se situa a la cua de participacions estatals en empreses estratègiques. El capital de l'Estat en aquesta mena d'empreses frega els 29.000 milions, molt per sobre de Portugal (poc més de 1.000 milions), però molt per darrere d'Alemanya (90.248 milions), França (63.627 milions) o Itàlia (47.476 milions).
L’OCDE assenyala que 32 de les 50 empreses més grans del sector elèctric internacional disposen de participació pública: Hydro-Quebec (100%, del Canadà), Tennessee Valley Authority (EUA), Tepco (Japó) i les franceses EDF i Engie. Segons els càlculs de la Comissió Europea, el 60% de la producció energètica a Europa la fan les companyies de titularitat pública, un percentatge que en el cas dels Països Baixos, Xipre o Dinamarca representa gairebé la totalitat de l’oferta disponible.
Independència i descarbonització
L'OCDE també subratlla la necessitat que les companyies de titularitat estatal energètiques s’ampliïn als països on encara no hi són per empènyer cap a la descarbonització de les activitats energètiques. Les empreses públiques d’energia són un fenomen habitual als països europeus. Noruega, França, Itàlia o Suècia són alguns dels estats que disposen d’aquest instrument, valorat com un dinamitzador important per a la instal·lació d’infraestructures d’energia renovable. Aquesta tendència també es replica als Estats Units, on fins al 12,6% de l’energia que els ciutadans consumeixen prové de companyies de titularitat pública.
Segons l'organisme, que un territori disposi d’una companyia d’energia pública en garanteix la independència energètica i disminueix la necessitat d'importació de combustibles fòssils. D’entre els 10 principals estats productors d’energia renovable, 9 compten amb una empresa amb un mínim del 50% de participació pública. Són Vattenfall (100% de Suècia), Statkraft (100% de Noruega), Ørsted (50% de Dinamarca), Axpo (100% de participació dels cantons nord-orientals de Suïssa), Verbund (51% d’Àustria), Fortum (50,76% de Finlàndia), Mercury (51% de Nova Zelanda), EDF (prop d'un 100% de França) i Landsvirkjun (100% d’Islàndia).