Joan Groizard: “No veurem parcs eòlics marins operant fins a finals de la dècada”

MadridEl consell de ministres aprovarà dimarts el mapa que establirà les zones on construir parcs eòlics marins a les costes de l’Estat. A Catalunya només hi ha un espai d’interès: va del golf de Roses al cap de Creus, on ja s’han presentat fins a sis projectes per construir-hi aerogeneradors flotants. Joan Groizard és la persona clau en l’equip de la ministra Teresa Ribera en aquest àmbit.

Què és el Pla d’Ordenació de l’Espai Marítim que s’aprova dimarts?

— És la planificació dels diferents usos a l’espai marítim i les seves compatibilitats. Afecta totes les demarcacions marítimes de la costa espanyola. Identifica les zones protegides ambientalment, les de trànsit marítim i les que es poden dedicar a l’energia eòlica marina. És relativament petita: un 0,8% de la superfície marítima d’Espanya.  

Quins espais s’han identificat per produir energia eòlica marina?

— Allà on conflueixen més règims de vent, més constants i més elevats, i amb menor profunditat de mar. Si anem massa lluny és inviable construir qualsevol infraestructura. I dins d’aquestes condicions, s’han anat eliminant espais que s’havien de protegir per qüestions ambientals o perquè són zones d’elevat trànsit de vaixells. Hi ha espais a gairebé totes les demarcacions: davant la costa catalana, a les Canàries, a l’Atlàntic davant de Galícia, Cantàbria i Astúries, i també a Menorca. En total, 19 del que anomenem polígons.

¿La Generalitat ha presentat al·legacions?

— Sí, ha estat un procés molt participatiu. Hi ha hagut reunions amb les comunitats i els sectors implicats. La Generalitat ha fet al·legacions, totes en una línia molt semblant de considerar que és necessari desenvolupar l’eòlica marina, però trobant la compatibilitat i fent-ho en els millors llocs possibles.  

Quines característiques podrà tenir el parc de la Costa Brava?

— La superfície és de 249,99 quilòmetres quadrats. La grandària de la zona dona una idea de quant espai poden arribar a ocupar els projectes, però no vol dir que s’hagi d’ocupar tota. En altres països veiem com es defineixen zones prou amples i després s’utilitza una petita part. Què és més adequat, compactar més el parc i que hi hagi una zona que ocupi menys però no hi puguin passar embarcacions per la proximitat dels aerogeneradors els uns dels altres o té més sentit separar les línies? En el cas català, s’ha avançat una mica perquè encara que ara com ara no hi ha marc normatiu, els promotors han presentat els projectes al territori, intentant buscar les preocupacions dels agents socials i econòmics i ja genera un debat sa. En algun cas, però, ha generat una certa angoixa perquè ha fet la sensació que el parc es volia instal·lar de seguida.

¿Hi ha alguna idea de quin model pot ser millor en el cas català?

— Això és subjectiu, perquè diferents actors tindran opinions diferents. Tècnicament, com més grans són els aerogeneradors, menys n’hi ha, més eficients són i provoquen menys impacte visual. Però si els construeixes lluny, el manteniment és més costós. Per als tècnics hi ha un model òptim, però no necessàriament ha de coincidir amb el que vulguin el sector turístic o el pesquer. Per això és positiu tenir el debat. 

¿Es procurarà des del ministeri que el procés sigui participatiu?

— Els criteris dels concursos seran oberts a debat, però hem d’aconseguir que siguin tan objectius com sigui possible perquè l’adjudicació no depengui de decisions polítiques. Hem de trobar indicadors fàcils d’aplicar. En altres llocs hem vist projectes amb participació ciutadana en el finançament o que ofereixen alternatives; per exemple, al sector pesquer durant les temporades de menys activitat. A Catalunya, en l’energia eòlica i fotovoltaica per terra hem vist promotors interessats en donar cabuda a inversors locals, però ens estem trobant que no hi ha un match amb la demanda de la gent. Falta gent que hi vulgui participar. 

¿Es podrien establir compensacions per als consumidors?

— Es fa en terra i es podria fer en eòlica marina. Ofertes en la factura de la llum o invertir perquè els habitatges tinguin autoconsum. En el que no s’ha de convertir, però, és en una compra de voluntats. Les compensacions formen part del debat però hi ha d’haver criteris clars.  

Brussel·les va dir que s’agilitzessin els tràmits sobre l’impacte ambiental. És un risc?

— Hem plantejat un sistema d’avaluació agilitzada només en algunes condicions i, en tot cas, l’àmbit marítim en queda exclòs. 

¿Es pot estimar quan tindrem el primer parc eòlic marí i quants n’hi haurà a l’Estat?

— Fins a finals d’aquesta dècada no veurem els primers parcs comercials en operació. El full de ruta estima entre 1 i 3 gigawatts de potència a l’Estat, i això es pot aconseguir amb pocs projectes grans o amb més de petits. En un punt tan incipient, no seria prudent definir un nombre concret.

¿Un canvi de govern pot truncar aquests plans?

— Els projectes de transició energètica són a mitjà i llarg terminis i requereixen estabilitat. Vull creure que ningú plantejarà un canvi de rumb radical. Si hi hagués un govern de dretes, em costaria d’entendre que fos tan curt de mires per posar en risc la transició energètica, que també genera activitat econòmica.