Energia

L'eterna (i fallida) privatització d'YPF

Milei ha hagut d'ajornar la seva promesa de desprendre's de la petroliera

La seu de la companyia YPF a Buenos Aires.

BarcelonaTot just va ser investit president, Javier Milei va prometre privatitzar 41 empreses públiques. Entre elles hi havia correus, l’aerolínia, els mitjans de comunicació i, per descomptat, YPF, la joia de la corona dels hidrocarburs del país. Però aquesta mateixa setmana passada el controvertit mandatari ha reculat i ha dit que, de moment, la petroliera es queda com està. L'inesperat canvi de ruta no és cap sorpresa en una empresa que les ha vist de tots colors.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Per trobar els seus orígens cal remuntar-nos al 1907. Aquell any es descobria el primer jaciment de petroli subterrani a l’Argentina. Va ser a la província de Chubut, a la Patagònia, i de seguida es van obrir dos interrogants: primer, qui seria el propietari d’aquella reserva d’or negre, i segon, quina empresa hauria d’explotar-la. Per prendre aquestes decisions, l’estat va crear l’any 1910 una comissió que, de seguida, va rebre capital estranger per a l’explotació del cru: només aquell any, l’estatunidenca Standard Oil va invertir-hi més de set milions de dòlars. El cert és que les indústries del món requerien cada vegada més petroli i menys carbó. El 1922, el president Hipólito Yrigoyen fundava Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF) per continuar amb la prospecció, explotació i industrialització del petroli nacional. Els seus dos mandats van tenir una marcada línia nacionalista sostinguda per part dels militars. El primer director d’YPF, el general Enrique Mosconi, va impulsar la idea que la propietat del subsol és un dret inalienable del país, i va fomentar el monopoli de l’empresa, que va arribar a tenir 50.000 empleats. Així, l’Argentina es convertia en el segon país del món a tenir una petroliera estatal integrada verticalment, només després de la Unió Soviètica.

La tendència es va imposar arreu d’Amèrica Llatina: durant els anys 30, l’Uruguai, Bolívia i Mèxic van crear l’ANCAP, YPFB i PEMEX, respectivament. Als 50 ho va fer el Brasil amb Petrobras. I Veneçuela, que ja era la primera exportadora de petroli al món, va viure el seu auge a través d’empreses privades, la majoria estrangeres. Amb tot, la tensió entre el model estatal i privat no va deixar mai d’existir: fins i tot el president Perón va haver de buscar convenis amb petrolieres estrangeres per donar impuls a la producció d’YPF, que només amb capital nacional no podia abastir una Argentina que perdia divises per la importació de combustibles.

L’any 1989 assumia la presidència del país el peronista Carlos Saúl Menem, que va desplegar un paquet de mesures neoliberals dissenyades pel Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el departament del Tresor dels Estats Units. Entre elles, s’hi incloïa la privatització d’empreses públiques, punt que Menem va seguir al peu de la lletra. Els correus, l’aigua, la llum, la telefonia, l’aerolínia i, per descomptat, els hidrocarburs de l’Argentina, van ser transferits al sector privat, i el 1990 YPF es va convertir en una societat anònima en què l’estat era el principal accionista. Nou anys després, el 1999, va ser venuda a l’espanyola Repsol per més de 15.000 milions de dòlars. Repsol YPF S.A. es va constituir com una multinacional integrada de petroli i gas natural, i va arribar a operar en més de 30 països i a donar feina a més de 100.000 persones arreu del món. 

El 2007 el conglomerat empresarial argentí Grupo Petersen va comprar el 14,9% d’YPF a Repsol, una “operació clau”, segons l’empresa espanyola, perquè li permetria diversificar actius i millorar "l’estructura financera". Antoni Brufau, llavors president executiu, va passar a ser-ne el president, i el líder de Petersen Enrique Eskenazi va ocupar-ne la vicepresidència. El 2011 Repsol va descobrir una de les reserves de petroli més grans del món a Vaca Muerta, a la frontera entre Xile i l’Argentina, i a finals d’any, el grup Petersen ja posseïa el 25,4% d’YPF; Repsol en tenia el 57,4%.

Expropiació i multa

El 2012 la presidenta Cristina Fernández de Kirchner va decidir expropiar el 51% de les accions d’YPF en un acte de reivindicació de la sobirania dels recursos naturals. En l’anunci de la recuperació de la petroliera va advertir que allò no es tractava d’un “fet inèdit”, ja que, deia, a l'Amèrica Llatina, l'Argentina era "l’únic país" que no gestionava la seva petroliera. Va afegir que el model no era d’estatització, sinó de “recuperació del control d’un instrument fonamental” i va aclarir que es conservaria la forma de societat anònima i el funcionament del sector privat per trencar amb la idea que l’Estat no sap administrar empreses. Tot i que Repsol va ser indemnitzada per l’expropiació, el setembre de 2023 la Justícia dels Estats Units va multar l’estat argentí amb 16.000 milions de dòlars en una demanda interposada pel fons nord-americà Burford Capital.

La notícia va esclatar en un moment en què el govern peronista d’Alberto Fernández prometia l’autoabastiment i l’exportació de gas i petroli a través del jaciment de Vaca Muerta, i mentre el candidat ultraliberal Javier Milei es trobava en plena campanya. S’apropava la primera volta de les eleccions presidencials, després de la qual en vindria la segona, que acabaria convertint Milei en president. L’endemà de la seva victòria, les accions d’YPF pujaven fins a un 40% a la borsa de Nova York. Milei, que reivindica les fórmules neoliberals de Menem, a qui considera “el millor president de la història”, ha aturat per ara la privatització d'YPF, com ha fet amb el Banco Nación, que tindrà un sistema mixt.

Per ara, és el cost que ha hagut d’assumir un govern que està en minoria al Parlament i al Senat: Milei necessita el suport d’altres grups per aprovar la seva polèmica “llei òmnibus”, que modifica més de 300 lleis i que requereix la majoria d’almenys una de les dues cambres per entrar en vigor. En una entrevista radiofònica aquest dilluns, Milei va defensar que el govern no ha “cedit”, sinó que ha fet “millores” a la llei. La prioritat, insisteix, és l’equilibri fiscal. I de moment no vol –i no pot– prescindir d'YPF.

stats