L’equilibri europeu entre tenir uns magatzems plens i deixar de dependre del gas

MADRIDDe reconèixer possibles talls elèctrics a respirar tranquils i celebrar que ja gairebé no es depèn del gas rus. Així ha evolucionat en el darrer any i mig l’actitud de la Unió Europea pel que fa a la seguretat energètica. Des de l'estiu del 2021 i sobretot arran de la guerra a Ucraïna, el xantatge del Kremlin sobre el Vell Continent amb l’amenaça de tancar l’aixeta del gas –un 55% del combustible fòssil que consumia la UE era d’origen rus– va aixecar el pitjor dels presagis: no poder garantir el subministrament elèctric de cara a un hivern dur i una demanda disparada.

Davant d'aquest escenari i ja en plena guerra a Ucraïna, Brussel·les va posar alguns deures als seus estats membres: buscar nous proveïdors, aprovisionar-se de gas natural (omplir els magatzems subterranis) i reduir el consum. Ara, després d'avançar cap aquests objectius, la Unió Europea encara un hivern “alliberada” del gas d'origen rus, sostenia la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, la setmana passada. De fet, a principis d'agost, l'executiu comunitari donava per acabada la dependència de Rússia tant pel que fa al subministrament de carbó i petroli com de gas natural. En aquest últim cas, la dependència estava "desapareixent", en paraules del portaveu comunitari, Adalbert Jahnz, recollides per l'agència Efe.

Com es materialitza tot plegat?

A tall d’exemple, els magatzems subterranis de gas natural a Europa estan al 91,86% de la seva capacitat. Destaca, en particular, el cas espanyol, on els magatzems han assolit el 100% del seu nivell d'aprovisionament, segons el registre GIE-AGSI del 25 d'agost (cosa que es tradueix en uns 34.234 GWh). Mai s'havia guardat tant de gas sota terra en els tres magatzems subterranis amb els quals compta Espanya. Això vol dir haver-se avançat més de trenta dies a la data fixada per Brussel·les per arribar a aquests nivells i fins i tot haver-los superat: hi havia l'obligació d'assolir un aprovisionament del 90% a 1 de novembre del 2023 per respirar alleugerits de cara a l'hivern.

Tenir els magatzems plens dona tranquil·litat, com ha assenyalat en reiterades ocasions la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, perquè rebaixa la preocupació per accedir a aquesta matèria primera. Per omplir-los, però, Espanya ha hagut de regasificar part del gas que guarda. No tot el que arriba ho fa per gasoducte, sinó que importem gas natural liquat (GNL), sobretot arran de la pressió russa, però també de la tensió amb Algèria, principal proveïdor de gas per tub. De fet, aquesta és també una de les claus del gir de la Unió Europea el darrer any en matèria energètica.

En aquest sentit, les regasificadores i els seus tancs –un total de 6, més la planta d'El Musel, a Astúries, activa des de fa poc– també estan funcionant a nivells històrics. Segons dades d'Enagás, estan al 70% de la seva capacitat. Només la planta del Port de Barcelona té, ara mateix, 457.585 metres cúbics de GNL, quan la capacitat total és de 760.000 metres cúbics. Aquestes plantes no només ajuden a regasificar el gas, sinó que també el guarden temporalment i, alhora, serveixen com a port de reexportació. Un cop arriba un vaixell metaner, aquest descarrega i després carrega un altre vaixell que reexporta el gas.

Potenciar el gas natural liquat al llarg termini?

Tot plegat no només no tranquil·litza els ciutadans, sinó també el mercat, i en particular el mercat de futurs, que des del gener d’aquest any està registrant un descens constant dels preus. El cas més paradigmàtic és el de l’evolució dels preus TTF (referència europea del gas del mercat de futurs): dels 300 euros/MWh l'agost de l'any passat als 30 actuals, tot i que de cara als mesos d'hivern es registra una petita alça per la previsió que incrementi la demanda i davant qualsevol avís d'inestabilitat, com ha passat amb la possible vaga en dues plataformes de gas d'Austràlia, que podrien collar fins a un 10% l'exportació de gas d'aquest país.

En paral·lel, Brussel·les té un camí fixat: el de deixar de dependre del gas. De fet, gran part dels fons europeus s'estan dirigint a la transició energètica, és a dir, a les renovables i a no finançar infraestructures vinculades al gas, com poden ser les regasificadores. Aquí, però, també s'obren diferents qüestions, entre les quals com evitar que el mercat, ara més diversificat, no perdi l'estabilitat a llarg termini que, per exemple, aportava Rússia respecte als contractes comercials firmats per a amplis períodes de temps.

Europa encara no té una gran quantitat de contractes a llarg termini vinculats al mercat de gas natural liquat, sinó que hi predomina el curt termini i fins i tot l'especulació diària dels anomenats traders o intermediaris. El cas, precisament, de la possible vaga a Austràlia és un clar exemple, per al sector, d'un dels debats pendents. Si bé aquest no és un dels principals socis estratègics per al Vell Continent, qualsevol cosa que trastoqui aquell mercat esquitxarà també Europa: "Si Austràlia redueix la producció, els seus principals clients aniran a buscar GNL a altres mercats, com és el cas de la Xina o el Japó", apunta una font del sector, que alhora assumeix que si es vol un mix renovable, generalitzar el llarg termini "no sembla el més adient". "Potser per a la indústria, la resta podria anar al dia a dia", afegeixen.