L’emmagatzematge: el taló d’Aquil·les de l'energia verda

MadridEl maig passat es va registrar una fita històrica: l’energia fotovoltaica va liderar per primer cop la producció d’electricitat al conjunt de l’Estat, i va consolidar així el seu paper al mix elèctric (el conjunt de fonts d’energia que s’utilitzen per produir electricitat per als consumidors). El rècord, però, obliga a mirar cap a un dels elements imprescindibles a l'hora d'acompanyar el desplegament de les renovables: l'emmagatzematge d'aquestes energies. "El ràpid desenvolupament de renovables elèctriques obliga a accelerar la instal·lació de sistemes d'emmagatzematge i gestió de la demanda", s'assumeix a l'últim esborrany del Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima 2023-2030 (PNIEC), un document que ha de veure la llum definitiva aquest mes de juny.

La qüestió és si els ritmes de totes dues coses, desplegament de renovables i emmagatzematge, van compassats o no. De moment, al segon element encara l'acompanyen incerteses i reptes que el situen com el taló d'Aquil·les de les energies verdes. Entre els fronts oberts que poden determinar si s'assoleix o no amb els objectius fixats al voltant de l'emmagatzematge, des del sector energètic es destaca la necessitat de tenir un marc retributiu clar que "incentivi la inversió", així com la "flexibilitat i capacitat" a l'hora de connectar-se a la xarxa elèctrica, coincideixen diferents fonts consultades.

Pam a pam. L'emmagatzematge d'energies com la solar o l'eòlica és clau perquè no són fonts constants, sinó intermitents; quan és de nit o s'atura el vent no generen electricitat. En canvi, quan produeixen al màxim, la demanda no sempre es correspon. Des de fa temps, fruit de l'allau de noves d'instal·lacions de renovables s'han registrat constants abocaments d'energia elèctrica.

El propòsit fonamental de l'emmagatzematge és evitar aquests abocaments, o una gran part, a través de diferents sistemes, com ara les bateries o les centrals de bombeig. D'aquesta manera, l'energia que es captura i es reté es pot utilitzar en un futur retornant-la al sistema elèctric quan la demanda ho requereixi. La clau de tot plegat és la capacitat de ser "flexible" i aportar "seguretat", sobretot quan el PNIEC preveu que les renovables suposin un 81% del mix elèctric l'any 2030.

L'objectiu que s'ha marcat Espanya és assolir 22 GW de capacitat d'emmagatzematge l'any 2030. Avui, però, encara se n'està lluny. A tall d'exemple, segons les últimes dades de Red Eléctrica (l'operador públic del transport de la llum a Espanya), només hi ha 11 MW instal·lats de sistemes de bateries amb capacitat d'accés a la xarxa, i 5.379 MW pel que fa al bombeig. És cert, però, que hi ha un important gruix de sol·licituds pendents de resoldre's. A més, a tots dos sistemes se n'hi afegeixen d'altres com l'hidrogen verd, que s'ha de desenvolupar.

Alts i baixos de preus

Una de les claus de l'emmagatzematge és que guarda l'energia, per exemple, la solar, quan se'n produeix molta més de la que es consumeix i, per tant, quan el preu és molt baix. En canvi, l'aboca a un preu molt més elevat (quan hi ha demanda, però no generació). D'entrada, això porta a pensar en una millora directa del rendiment, sobretot en un moment en què el cost de tecnologies com les bateries està caient amb comptagotes. A més, sol compensar l'inversor de la instal·lació renovable quan es registren preus zero.

"El problema és que el sistema marginalista genera una incertesa brutal. Un dia tens molta diferència de preu [entre l'energia que es reté i la que es torna a abocar], però ¿qui et diu què passarà demà?", reflexiona l'exresponsable de Transició Ecològica al País Valencià i expert en energia Pedro Fresco, que acaba de publicar el llibre Energy fakes (Barlin Libros).

Aquesta falta de "certesa" la comparteix María Pérez, responsable d'emmagatzematge a Naturgy: "L'emmagatzematge et permet donar seguretat i que les renovables tinguin més penetració, però el model de negoci té més risc de mercat que les renovables, de manera que si no tens estabilitat de preus, és més difícil obtenir finançament [per als projectes]".

Avui dia els fons europeus, a través d'instruments com el PERTE, suposen un baló d'oxigen per a molts dels projectes que s'estan desenvolupant a Espanya, mentre que el finançament privat encara és secundari. Entre les solucions que estan damunt la taula jugaran un paper clau els mecanismes de capacitat a Europa, que han de desenvolupar els estats membres (es tracta d'un mecanisme retributiu addicional que busca establir ingressos més estables i predictibles), però també les subhastes, apunta Fresco.

Connexió a la xarxa

Però el sector també avisa que res serà del tot possible si no s'accedeix a punts de connexió de la xarxa elèctrica. De fet, a ulls de l'expert valencià aquest element pot fer trontollar l'ambició fixada al PNIEC.

"Crec que la regulació ha de ser més fina, perquè l'emmagatzematge no actua com un simple consumidor industrial [que funciona les 24 hores]", afegeix Fresco. Fonts del sector energètic també defensen que no se les pot veure com a simples generadors [d'electricitat] perquè "incrementen l'ús de la xarxa existent". A més, no funcionen les 24 hores del dia, i quan ho fan no aboquen tota l'energia que han guardat.

Desllorigar aquests escenaris és "fonamental" –apunta Fresco i coincideixen fonts del sector– si no es vol "entorpir" el desenvolupament de les renovables, sobretot tenint en compte altres reptes com ara la producció de les mateixes tecnologies: mentre que més del 80% de les bateries es fabriquen a la Xina i calen materials crítics per fer-les, el bombeig requereix anys si s'ha de construir de zero.