¿Espanya ha sobredimensionat les seves infraestructures de gas?

MADRIDTenir un desplegament importat d'infraestructures de gas ha permès a Espanya afrontar la crisi energètica actual derivada de la invasió russa a Ucraïna amb una certa tranquil·litat i ajudar, fins i tot, a alleujar la situació d'alguns països europeus com Itàlia i Alemanya —avui, la meitat del gas natural liquat (GNL) que té Europa se situa a Espanya—. El motiu principal és la capacitat d'emmagatzematge i regasificació que té d'aquest combustible fòssil. En aquest aspecte, diferents fonts del sector consultades per l'ARA hi coincideixen. L'Estat, per exemple, compta amb el 40% de la capacitat de regasificació de GNL de tot Europa gràcies a les seves sis plantes —set, si es té en compte l'obertura imminent de la planta d'El Musel, a Astúries.

Però Espanya no només té plantes regasificadores, ara al 80% de la seva capacitat. També disposa de dipòsits subterranis, gairebé al 90%, segons les últimes dades publicades per AGSI, així com gasoductes que connecten la península Ibèrica amb França i el nord de l'Àfrica i que han servit per poder proveir-se de gas, sobretot d'origen algerià. En plena crisi energètica i militar amb Rússia, tothom considera aquest sistema gasístic com una gran sort. Al sector diuen que és fins i tot "envejable". Ara bé, ¿hi ha algun però?

Aquesta és la pregunta que es fa el professor d'economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Albert Banal Estañol al seu informe Regulació de la infraestructura i inversió en el sector del gas a Espanya, publicat la setmana passada. Una de les conclusions és que Espanya va sobredimensionar les necessitats d'ús aquest combustible i, per tant, les seves infraestructures. Com a resultat, algunes han estat infrautilitzades durant molts anys, sosté Estañol, que posa d'exemple la mateixa planta d'El Musel, que mai ha arribat a entrar en funcionament.

Segons l'informe de la UPF, el consum de gas a Espanya va arribar al punt àlgid el 2008 i des d'aleshores s'ha mantingut "entre estable i decreixent". Això té tot el sentit si es té en compte l'aposta espanyola, però també europea, per la transició energètica i l'objectiu "d'emissions zero". Entre els anys 2015 i 2020, la taxa d'utilització dels gasoductes d'importació i les plantes de GNL a Espanya va ser del 37%, segons l'informe. Només ara, arran de la guerra, han funcionat a màxims històrics.

El sistema vigent no és flor d'un dia. De fet, fa gairebé una dècada que Espanya no construeix infraestructures de gas "importants", recorden fonts d'Enagás a l'ARA, que afegeixen que "les infraestructures energètiques essencials, com les gasistes, estan dissenyades per atendre les escalades de demanda, no per tenir una mitjana d'utilització". El seu desplegament es va fer a partir d'unes previsions —es van actualitzar el 2008— que situaven les centrals de cicle combinat, és a dir, les que utilitzen gas, com a motors del sistema. Eren l'alternativa a les centrals de carbó, molt més contaminants i cares. La major part de la demanda de gas a Espanya prové dels usos convencionals (comercial, llars i industrial), mentre que entre el 25% i el 30% respon a la producció d'energia elèctrica.

Ara bé, les energies renovables van irrompre a l'Estat amb més eficàcia del que es preveia, motiu principal pel qual informes com el de la UPF assenyalen ara com a "errònies" les previsions que es van fer en matèria de gas. Les empreses van començar a apostar per energies com la solar i l'eòlica, molt més econòmiques i, sobretot, verdes. Amb els anys, la producció d'energies renovables ha permès cobrir una gran part de la demanda —Espanya se situa entre els primers països del món amb més demanda energètica coberta per solar i eòlica—. Amb tot, sempre ha calgut l'ajuda del gas per cobrir els forats on les renovables encara no arriben. Fonts del sector defensen que Espanya, per una qüestió geoestratègica, havia de seguir el model "d'illa energètica" semblant al que tenen el Japó o Corea del Sud i reforçar la capacitat d'emmagatzematge per "evitar situacions d'emergència".

Però el problema, per a Estañol, no només és el desplegament d'infraestructures, sinó també el cost i el perill que, davant una infrautilització, quedin "varades". L'estudi de la UPF posa la lupa en qui ha assumit els riscos de les inversions per part de l'empresa que gestiona la major part d'aquestes infraestructures a l'Estat, la regulada Enagás, privatitzada el 1994. El resultat és que han estat, en gran part, els consumidors. "El 40% de les factures d'energia han estat peatges de manteniment, i de vegades el manteniment d'instal·lacions inutilitzades com El Musel", explica Estañol, que creu que la legislació "hauria de reconsiderar l'equilibri de riscos entre els inversors privats, el govern i els consumidors".

La guerra, un punt crític

"Ara mateix estem tenint a Europa una onada de demanda energètica que amb les renovables no seríem capaços de cobrir. Hem tingut centrals de cicle combinat parades molt de temps, però quan les hem necessitat han entrat en funcionament i han estat indispensables", apunta l'expert en energia Raül Fernández a l'ARA. "Beneïdes plantes de GNL", afegeix una altra font coneixedora del sector, que resumeix: "Amb el gas, qui mana és el senyor que té l'aixeta i si només en pots rebre per tub tens un problema". És el cas d'Alemanya. De fet, aquest element també ha condicionat el preu que està pagant Espanya. Aquest dilluns, la referència europea del gas (TTF) marcava 172,78 euros/MWh, mentre que el PVB (la referència espanyola) era de 105,63 euros.

La pregunta que es desencadena del debat és si en un futur les inversions en aquesta matèria han de tenir en compte les decisions del passat i els seus resultats: importants per afrontar una crisi com l'actual, però infrautilitzades durant anys. Estañol aposta per tenir més "cautela" a l'hora de fer les previsions de consum i, per tant, de construccions d'infraestructures. Altres veus consultades recorden que és clau la capacitat de les infraestructures del gas de servir també en la transició energètica, en casos com el transport d'hidrogen verd i, per tant, cal pensar en el llarg termini. Ho ha defensat des del ministeri de Transició Ecològica la seva titular Teresa Ribera al voltant de projectes com el MidCat, ara en ple debat.