Teresa Ribera: "Barcelona serà el port de sortida d'hidrogen d'Espanya cap a Europa"

MadridTeresa Ribera (Madrid, 1969) rep l'ARA a la seu del ministeri per a la Transició Ecològica quan falta només un dia perquè Espanya, França i Portugal segellin l'acord de l'H2Med (també conegut com a BarMar), l'hidroducte marítim que connectarà Barcelona amb Marsella. En aquesta legislatura, la seva cartera tenia per davant gestionar el desplegament de les renovables, però també polítiques per fer front el canvi climàtic. Els seus plans, però, s'han vist trastocats per una guerra i una crisi de preus i energètica sense precedents.

França ha anunciat possibles talls elèctrics aquest hivern. Espanya pot estar més tranquil·la?

— La situació de França és molt delicada, té entre el 35 i el 55% del seu parc nuclear aturat. No és la d’Espanya. No tenim un problema de subministrament en cap cas, sinó de preu. El risc és com li vagi de bé o malament als nostres veïns. Així que també per raons purament egoistes ens interessa que no ens necessitin o que no generin pressió sobre els preus de les primeres matèries energètiques.

La guerra a Ucraïna ha donat ales a l'actual crisi energètica. Quins errors s’han comès que no es poden repetir?

— El gran error d’Europa és l’addicció als combustibles fòssils barats, al gas natural barat, estable i constant procedent de Rússia. Hi va haver alertes que indicaven que era preocupant i, malgrat tot, no es va reaccionar adequadament. Avui ens adonem que l’impacte econòmic i social és tan gran que la recepta més important és buscar com trencar aquesta dependència dels combustibles fòssils i, mentrestant, facilitar una diversificació de proveïdors. Tampoc podem ajudar com hauríem pogut ajudar en cas d'estar ben interconnectats.

Amb l'H2Med, l'hidroducte submarí que connectarà Barcelona amb Marsella, ¿s’han tret l'espina del Midcat?

— Els dos projectes tenen en comú la convicció que hi ha d’haver una interconnexió molt més forta. És un projecte europeu, no de col·laboració entre dos països. En això crec que ens hem tret la sensació que en un determinat moment pot haver-hi una dificultat, per un interès nacional, per abordar projectes europeus. Però el projecte Midcat estava pensat per dur gas natural, ara el que estem fent és anticipar la següent revolució energètica. En la descarbonització l’hidrogen hi té un paper important. Transportar hidrogen per tub és més eficient i això ens fa pensar que hem de construir tot l'esquelet i assegurar que la península Ibèrica no queda despenjada de la resta d’Europa, perquè tenim un potencial de producció molt elevat.

Què significarà la infraestructura per a Barcelona?

— Barcelona acaba sent el port de sortida d’hidrogen renovable d’Espanya cap al continent europeu.

I això, què significa?

— Inversió, llocs de treball, una activitat industrial que està associada a tota la revolució energètica que estem vivint. El gas natural continuarà sent una font rellevant en els anys de transició, però a mitjà termini anirem d’una mescla entre gas natural i hidrogen a una solució cada vegada més pura. Si l’hidrogen fa el salt qualitatiu que s’espera que faci, necessitarem molts més professionals, molt més variats i molta més producció industrial.

Quins avantatges té l’hidrogen?

— És imprescindible per descarbonitzar l'economia. Volem tenir els equips per produir-lo o consumir-lo en condicions de seguretat. Veurem si es produeix a Espanya i no hem d'importar la maquinària. També l’hem de provar i veure'n els usos. Cal desenvolupar el marc normatiu i, finalment, veure com es transporta més bé. Aquí és on sorgeix la idea d'una xarxa de corredors a Europa, entre els quals hi ha el que travessa la península Ibèrica i arriba al continent per Barcelona.

S'havia plantejat que transportés gas natural. Confia que Europa ho financi?

— Europa finança els projectes que considera d’interès comunitari, en més d’un país, sempre que es donin determinades condicions, i una de les que s’ha imposat recentment és que aquestes infraestructures no han d'estar associades a combustibles fòssils, sinó a hidrogen. I sí, creiem que hi ha un interès molt gran [en l'H2Med].

El seu ministeri ha pres protagonisme. ¿Amb aquest clima polític, de crispació, vostè treballa bé?

— La pregunta és la contrària. Què més podríem fer si sumem esforços en lloc de dedicar part de l’energia a contestar negacionistes, retardistes o comportaments que no sempre són educats ni constructius?

Fa uns dies la presidenta madrilenya, Isabel Diaz Ayuso, va parlar "de gran estafa" en referència al canvi climàtic. Què sent vostè amb aquestes declaracions?

— El que m’entristeix és que declaracions d’aquest tipus no siguin contestades per un partit [el Popular] que ha estat al govern i aspira a ser l'alternativa.

La guerra ha empès les renovables, com l'eòlica o la solar, però sempre hi ha un preu a pagar. ¿Hem d’assumir que comportarà canvis paisatgístics?

— A Espanya, Catalunya, València i Castelló... És absurd pensar que no serà així. Tenim una memòria molt curta, hem oblidat el que representava en qualitat de vida, en vides humanes fins i tot, el sistema energètic basat en el carbó. Avui tenim alternatives. Per descomptat, estan fixades a terra, i es veuen, però tenen molta menys afectació des del punt de vista ambiental i social. S’ha de ser extraordinàriament respectuosos amb les zones que hem considerat santuaris de la nostra biodiversitat, però crec que és ingenu pensar que una societat moderna pugui satisfer les seves solucions energètiques només a partir de les cobertes de les teulades.

¿És favorable al fet que els aerogeneradors estiguin repartits per tot el territori?

— El lloc on hi ha un recurs eòlic no necessàriament coincideix amb el lloc on hi ha la demanda de vent per generar electricitat. La natura ens ofereix el que ens ofereix i tenim el marge de gestió que tenim, no és infinit. Hi ha d’haver una tendència a intentar equilibrar i a vegades no tindrem vent, però tindrem sol, biomassa o energies del mar. El nostre sistema elèctric serà això, ja no són 20 centrals per a tot Espanya, són milers.

Alguns dels projectes de renovables que depenen del seu ministeri afecten Catalunya. És el cas de l'eòlica marina de Roses, que també ha generat rebuig social. Quan es prendrà una decisió?

— És veritat que hem tingut un petit retard en l’aprovació dels plans d’ordenació d’espais marins. Pensem que estarà a punt a principis d’any, com a molt al llarg del gener. A Catalunya, al cap de Creus, hem vist com ha generat una polèmica que ara està més apagada. Hem treballat molt amb els actors locals, també amb la Generalitat, que també ha anat canviant la posició. Les petites comunitats pesqueres sempre han treballat en la distància curta de la línia de costa i sense massa competència i de sobte hi ha hagut una certa tensió. Era fonamental poder oferir garanties. En un determinat moment ens vam trobar les cartes del govern francès comunicant-nos on serien els seus desenvolupaments d’eòlica al mar. Això significava que o bé ens posàvem d’acord en quin era el paper d’Espanya, o l’impacte visual existiria igual, però l’aprofitament seria exclusivament de França.

Un altre dels projectes que tenen sobre la taula és la línia d'alta tensió Tarragona - Aragó.

— [El tràmit] està a impacte ambiental. És enormement complicat que això pugui tirar endavant, però no es pot prejutjar el resultat. Tenen dret a la garantia de procediment.

Un debat que encara és viu a Catalunya és el de l’ampliació de l’aeroport del Prat. Quina és la seva opinió? 

— Cal complir la normativa ambiental i a partir d’aquí la nostra funció és mirar si les propostes que es presenten tenen sentit o no.

Hi havia una proposta d'Aena.

— Jo el que sé és que pels motius que fossin, en l'àmbit local, allò va saltar pels aires. La nostra obligació és vigilar perquè el conjunt dels compromisos ambientals siguin respectats, i hi havia una sèrie de condicionaments que venien d’abans. És un tema en què el més important és el consens social. Evidentment, el nostre paper és ser-hi com a cara visible davant de les institucions europees per assegurar que les coses funcionen bé, però em sembla que el debat no ha arribat aquí encara. 

Torna a pujar el preu de la llum. Què ens esperen els pròxims mesos?

— Depèn del preu del gas i això és preocupant. Afortunadament, [amb l'excepció ibèrica] modulem l’impacte del preu del gas perquè només paguem pel que realment consumim, mentre que la resta pagarà un cost molt alt, sigui quin sigui el consum. Hem de deixar clar que no estem disposats a pagar qualsevol preu per aquest gas. Quan al setembre la presidenta de la Comissió Europea va anunciar que corregiríem el sistema i Alemanya va anunciar que tenia els magatzems plens, el preu es va ensorrar. Quan no hem sigut capaços de posar-nos d’acord, s’ha tornat a enfilar. És fonamental deixar clar que controlarem el preu a través d’una mesura reguladora, no a través de subvencions, perquè no hi ha pressupostos públics que puguin subvencionar un preu disparat i no hi ha indústria ni llars que puguin assumir un preu tan alt. Cal corregir-ho com més aviat millor.

A Catalunya preocupa molt la sequera, i justament l’aigua és l’altre gran recurs que cal per produir hidrogen verd. D'on la traurem?

— Jo diria que són temes diferents. La sequera és un tema extraordinàriament sensible, cada vegada més recurrent i, per això, tot el nou cicle de planificació de l'aigua està pensat per a escenaris extrems, de sequera prolongada, pluges torrencials i inundacions. Però és un error barrejar-ho amb el debat de l'hidrogen. A Espanya no hi haurà un problema d’aigua. L’hidrogen es planteja al desert d’Atacama i a l'Aràbia Saudita, perquè el que resulta més costós en aquest moment és l’energia per produir la hidròlisi [el procés per crear hidrogen]. Es poden trobar solucions.