Javier Blas: "Les empreses de primeres matèries són les que més han fet per mantenir Putin al poder"

MadridFa més de 20 anys que el periodista Javier Blas escriu sobre energia i primeres matèries, ara per a Bloomberg i abans per al Financial Times, fet que l'ha convertit en un referent del sector. Ara, de bracet amb el periodista Jack Farch, publica El món està en venda. La cara oculta del negoci de les matèries primeres (Península, 2022), un llibre en què desgrana qui controla el comerç de productes com el petroli, l'acer o el blat i el seu funcionament: un engranatge que tot i estar a "l'ombra" té una gran influència en l'economia, però sobretot en la política.

Llegint el seu llibre una acaba pensant en la idea que Occident ha alimentat la invasió russa a Ucraïna.

— La fortalesa de Vladímir Putin i de Rússia ve de l'economia, i l'economia és petroli, gas i altres recursos naturals. Les cases de comerç de matèries primeres han estat el sector empresarial d'Occident que més ha fet per mantenir Putin al poder, i no perquè hi tinguessin un interès polític, sinó perquè tenen un interès en el negoci, en seguir comprant matèria primera russa i vendre-la al mercat internacional. Després, els països occidentals som els que hem estat comprant aquest petroli, gas o alumini. Europa compra com a mínim 500 milions d'euros de primera matèria russa cada dia. Ha baixat des de l'inici de la invasió, quan eren gairebé 1.000 milions d'euros diaris, però hem alimentat el monstre nosaltres mateixos.

¿Qui són aquestes empreses de matèries primeres que estructuren el llibre que han publicat?

— Si ens imaginem que l'economia mundial és un engranatge enorme, els mercaders són el lubricant, l'oli que permet que aquesta màquina es mogui. Van allà on hi ha matèries primeres que l'economia necessita. Les compren, les transporten, les processen i les venen als centres de consum, que molts cops no coincideixen amb el lloc d'origen. Molt petroli es produeix a l'Orient Mitjà, però el consum és a Europa o Amèrica del Nord. Van a destins que no són els habituals d'unes vacances i no els importa comprar o vendre en mig d'una guerra, anar a països empobrits o negociar amb governs amb qui ningú voldria tractar, ja sigui Vladímir Putin avui, Saddam Hussein o Fidel Castro als 90, Augusto Pinochet als 70. La seva estrella polar [de les empreses] són els diners, però guanyant aquests diners tenen un impacte polític molt important, fet desconegut fins ara. Durant una guerra compren la primera matèria a un bàndol i, efectivament, el bàndol al qual donen suport és el que guanya i aquest impacte polític és el que, per a nosaltres, diferencia els comerciants de primeres matèries d'altres actors de l'economia mundial com els bancs o els fons d'inversió.

Vostès escriuen: "Una de les principals regles de les empreses és que el negoci és la prioritat, i la política no és un negoci". ¿Això beneficia els mateixos governs?

— Sí. En molts països els polítics s'han recolzat en les cases de matèries primeres. Hi ha una relació simbiòtica. Els interessa que algú els pugui ajudar a vendre [els recursos] en un determinat moment perquè de vegades són països amb sancions o embargaments i, tot i això, les primeres matèries segueixen passant.

Això explica per què durant tants anys han estat "a l'ombra i subestimats".

— Sí, i molts governs occidentals no coneixien la funció d'aquests comerciants. Una de les coses que més ens ha sorprès després de parlar amb funcionaris de governs occidentals és que ens preguntaven: "¿Quant guanyen?". Els donàvem els números i ens deien sorpresos: "Tants diners!". Se sorprenien que empreses que són completament desconegudes puguin guanyar 1.000, 2.000 o 5.000 milions de dòlars cada any. Un desconeixement que les empreses han buscat perquè publiquen molt poca informació sobre elles.

En canvi, apunten que elles sí que tenen molta informació.

— Tenen una xarxa d'intel·ligència absolutament increïble. Semblen el servei secret de l'economia mundial. Primer, perquè operen en països on hi va molt poca gent i elles tenen gent que els informa. És molt típic que quan les empreses visiten un país, escriguin després un informe. Després, perquè les primeres matèries són el principi de tot i per això són els primers de saber les coses. Tenen una espècie de talaia sobre l'economia mundial que els permet observar en temps real com estan la majoria dels països. Per a mi, va ser molt interessant veure que els primers indicis de la crisi del 2008 els tenien els comerciants abans que els banquers. O Cargill, una de les empreses del llibre, que és un enorme productor de carn i una de les coses que ven és pell per fer cuir. És un dels principals subministradors de cuir del sector automobilístic, i quan van veure que la demanda de cuir començava a baixar ja van saber que més tard la producció de cotxes baixaria.

Aquesta no és l'única empresa que apareix al llibre. També Vitol o Marc Rich. ¿Ha estat molt difícil, posar els noms?

— La indústria hauria preferit que ningú investigués, escrivís articles i, sobretot, que ningú escrivís un llibre. Molta gent es va asseure a parlar perquè sabien que el llibre sortia tant sí com no i volien donar-hi forma, controlar-lo, amb poc èxit, però ho intentaven. Archer Daniels Midland (ADM) es va negar a parlar amb nosaltres perquè sabien que part de la història eren els draps bruts. També hi ha molts empresaris de matèries primeres espanyoles que no han volgut parlar i que són enormement rics i completament desconeguts.

Destaca com Marc Rich es va fer ric durant el franquisme.

— El desarrollismo franquista va ser el caldo de cultiu perfecte per a un empresari de matèries primeres. March Rich es fa d'or, comença a comprar metalls espanyols i els ven pel món. A més, des de l'oficina de Marc Rich a Espanya també controlava els negocis a l'Àfrica, negocis una mica tèrbols. Després, comença a vendre petroli del Golf, sobretot iranià, i el ven a Espanya. Quan té problemes legals amb els Estats Units i l'acusen d'evadir impostos i de comerciar amb l'Iran renuncia a la nacionalitat americana, es queda amb la suïssa i obté l'espanyola. Després d'estar deu anys a la llista dels més buscats tracta d'obtenir el perdó dels Estats Units i hi ha dues figures importants que l'ajuden: el president d'Israel i el rei Joan Carles I. Aquest va trucar personalment a Bill Clinton per intercedir en el perdó. Això està fora de dubte perquè hi ha documentació oficial que ho demostra. ¿Per què tenia aquests contactes i què és el que Marc Rich donava a canvi? No ho sabem.

Diuen que aquestes empreses "són vulnerables a una regulació agressiva". ¿Se'ls ha controlat massa poc?

— No diria que se'ls ha controlat poc, sinó que no se'ls ha controlat gens. El comerç en si de primeres matèries està completament lliure de qualsevol tipus de regulació. És una de les escletxes de l'economia mundial que segueix sent com el llunyà oest de les pel·lícules d'indis i vaquers. Les empreses de comerç de primeres matèries són responsables d'un terç del comerç global de béns: 17 bilions de dòlars. És evident que cal regular-ho.

Estem en un moment en què les primeres matèries estan registrant preus sense precedents.

— Hi ha raons d'oferta i demanda que són les que han portat a l'increment de preus. Al final, estem intentant restringir el flux de matèries primeres de Rússia, que és un dels majors productors mundials de pràcticament tot: petroli, gas, blat, alumini, carbó... Mentre la guerra continuï jo no veig que hi hagi una sortida que permeti abaixar els preus que no sigui una caiguda de la demanda per una recessió.

¿Podem no dependre de Rússia?

— Podem desvincular-nos de l'energia russa, però és molt car, i hi ha polítics que no se n'adonen. No vull dir que sigui mala idea, crec que hi ha una raó moral de no comprar res a un país que està atacant-ne un altre, però serà molt i molt car. L'altre problema és el dels països que han construït el seu teixit industrial basat en gas natural rus barat. La indústria alemanya sense gas rus no serà tan competitiva, i ara Alemanya, que ha imposat tants ajustos estructurals als països del sud d'Europa, s'encamina a un ajust estructural com els que havia receptat.

El petroli és el rei de les primeres matèries, però ara es busquen altres productes, els que han de fer la transició verda, com el liti. ¿Passarà el mateix?

— Les empreses de primeres matèries que es dediquen al petroli o al carbó són les mateixes que es dediquen a la transició energètica. El comerciant de carbó més gran del món també ho és de cobalt. Però tot i que parlem de transició verda, el 2022 la demanda de petroli, gas natural i carbó tornarà a marcar un màxim històric.