La increïble rebaixa d’impostos que vol fer Andalusia

En els últims anys ens hem acostumat a veure la Comunitat de Madrid abaixant impostos. Des de fa dècades una política d’estat orientada cap a la capital espanyola (on es concentren el poder i les principals infraestructures) li ha permès xuclar nombroses empreses, residents i grans fortunes de la resta d’Espanya. 

Aquest efecte capital li ha permès abaixar els impostos. El debat està obert: ¿és just que ho faci, tenint en compte el dòping de què gaudeix? Des de Catalunya, el País Valencià o Andalusia s’ha acusat reiteradament Madrid de fer dúmping fiscal. Fins i tot Euskadi ha llançat aquesta acusació, per increïble que sembli. El govern central es va comprometre amb Esquerra Republicana a corregir aquest dúmping a canvi que el partit independentista li aprovés els pressupostos del 2021, però mai més se n’ha sabut res. Com tampoc s’ha sabut mai més res de la reforma fiscal que va prometre l’executiu de Pedro Sánchez a Brussel·les a canvi dels fons Next Generation, ni de la reforma del sistema de finançament autonòmic, que fa vuit anys que s’hauria d’haver revisat.

Tot i aquesta paràlisi, el món no s’atura. Diumenge passat Juanma Moreno Bonilla va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions andaluses prometent una rebaixa d’impostos generalitzada. “Anirem abaixant tots [els impostos] gradualment durant la legislatura fins a intentar arribar al nivell de la Comunitat de Madrid, per poder competir amb ella”, va dir Moreno en una entrevista a Expansión. En concret, va prometre baixades en l’IRPF (l’impost més gran de tots per volum de recaptació), en AJD (el que es paga quan et compres un immoble de segona mà, per exemple), taxes i “tot el que són impostos autonòmics”. No ho va especificar però se suposa que té al cap l’impost de successions i donacions, per exemple.

Evidentment, una cosa és el que es promet en campanya i una altra el que es fa al govern, com bé saben Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro, que van arribar al govern el 2011 prometent menys impostos i el primer que van fer va ser apujar-los.

Ara bé, si Moreno Bonilla compleix la seva promesa ens trobarem davant d’una situació increïble: una comunitat autònoma que no és autosuficient (paga menys del que rep) es llança a rebaixar impostos. Això sí, seguirà tenint serveis universals –com l’accés a l’escolarització o a la sanitat pública– que en últim terme estaran garantits per l’Estat, és a dir, per tots els que paguem impostos a Espanya, on Catalunya ocupa una posició molt destacada.

Diferències enormes

Segons les últimes balances fiscals publicades pel mateix ministeri d’Hisenda de Cristóbal Montoro el 2017, Catalunya tenia un dèficit fiscal de quasi 10.000 milions (la segona comunitat amb pitjor registre, per darrere de Madrid) i, en canvi, Andalusia un superàvit fiscal de 7.700 milions. Una enorme diferència que potser explica per què el 2018, coincidint amb l’arribada de l’andalusa María Jesús Montero al ministeri d’Hisenda, el govern espanyol va deixar de publicar aquestes dades.

Es pot discutir si ens sembla bé que Madrid abaixi impostos o no, però el fet és que es tracta d’una comunitat que s’ho pot pagar (un altre tema és si l’efecte capital és injust o si s’hauria de tenir en compte). Però sembla bastant evident que Andalusia no es pot pagar aquestes rebaixes d’impostos.

Evidentment, l’esperança andalusa és que una rebaixa fiscal permetrà atreure inversions i fortunes que, altrament, anirien a altres territoris d’Espanya. La conseqüència d’això podria ser l’inici d’una cursa entre comunitats per veure qui té els impostos més baixos (pel camí, evidentment, ningú voldrà renunciar a les seves pensions o als seus serveis públics gratuïts). És el que en anglès es coneix com a “race to the bottom”, com acostuma a dir l’expert Guillem López Casasnovas. En resum, el risc del que va començar a fer Madrid i que ara vol fer Andalusia és que hi hagi una competició per arruïnar el veí. “Això no és el conjunt d’Espanya competint amb Holanda per atreure inversions”, posa d’exemple el mateix Casasnovas. “Això és simplement Madrid i Andalusia competint per atreure les inversions que volen venir a Espanya”. 

A tot això hi haurà contribuït l’immobilisme del govern central. Exactament el que se suposa que hauria d’evitar un executiu que es considera progressista, no?

Protagonistes

Marc Murtra, president d’Indra, ha tingut una mala setmana. La SEPI (empresa pública de l’Estat i principal accionista d’Indra) va aliar-se amb dos accionistes més per forçar el cessament de cinc dels vuit consellers independents, crítics amb algunes decisions de la companyia. Indra va caure un 14% a borsa per aquest episodi. Murtra s’ha defensat dient que a Indra “no hi ha ingerències” polítiques. A Murtra li costarà molt treure’s aquesta imatge, ja que ell va ser posat al càrrec pel mateix govern espanyol.

Grans empreses catalanes com Seat, Damm i Vueling han sigut les principals patrocinadores de la desfilada de l’Orgull que s’ha celebrat aquest cap de setmana a Barcelona. Cada cop més corporacions aposten decididament per vincular-se al moviment LGTBI. Fins i tot ha cridat l’atenció trobar-se aquests dies les benzineres de Cepsa amb enormes banderes amb l’arc de Sant Martí que representa aquest moviment. El que sorprèn és que el principal accionista de Cepsa és Mubadala, el fons sobirà d’Abu Dhabi, emirat on l’homosexualitat és il·legal.

Fa uns dies Francesc Fajula va ser escollit nou director general de la Mobile World Capital. Fajula ha treballat prèviament en empreses com Terra, Banesto, el Sabadell o Dominion Global i ha arribat al càrrec en substitució de Carlos Grau, que ha estat cessat pels socis de la Mobile World Capital després de poc més de quatre anys. Des d’aquesta fundació (integrada per les administracions, la Fira i les empreses de telecomunicacions) hi havia insatisfacció amb la seva gestió. Però el gran repte de Fajula és donar resposta a una pregunta clau: de què serveix la Mobile World Capital?

Tens alguna pista? Escriu-me a alex.font@ara.cat