Per què hi ha empreses lleidatanes que se’n van a l’Aragó?

Els impostos no són “la causa determinant per al trasllat i la implantació de noves empreses i projectes de les comarques de Lleida a l’Aragó”. La secretària d’Hisenda de la Generalitat, Marta Espasa, va incloure aquesta conclusió en una presentació recent sobre el possible impacte de la fiscalitat en la deslocalització d’empreses lleidatanes. La presentació acredita que la pressió fiscal és molt similar a Catalunya i l’Aragó i afirma que, tot i que la primera té més impostos propis, aquests recapten pocs diners i afecten “sectors molt concrets i difícils de deslocalitzar”.

Acceptem, per tant, que la fiscalitat no és un obstacle. Però el problema hi deu ser si la Generalitat analitza les causes d’aquest fenomen. Així doncs, què explica que empreses lleidatanes se’n vagin a l’Aragó?

Si comencem pel principi, no hi ha estadístiques que recullin quantes empreses han fet aquest pas. Un estudi molt recent fet per investigadors de la Universitat de Lleida i de la Pompeu Fabra, presentat al Parlament a finals de març, recull la dada que 428 empreses van abandonar la província lleidatana entre el 2015 i el 2020 (i, per cert, gairebé la meitat d'aquestes empreses van anar a la província de Barcelona). Però aquesta dada es refereix a seus socials –trasllats gairebé sempre cosmètics, per no dir ficticis– i no inclou el trasllat de fàbriques o treballadors, que és el que realment seria preocupant. 

Per tant, ¿es pot dir que hi hagi empreses que realment marxin de Lleida? Que tanquin una fàbrica i l’obrin una mica més a l’oest? És difícil arribar a aquesta conclusió, segons expliquen directius de tres empreses representatives de la zona: “Més que traslladar-se, el que hi ha són empreses que, quan han hagut d’obrir una nova unitat productiva, han optat per fer-ho a l’Aragó”, diu un gran empresari que demana no ser identificat.

"Agilitat política i tècnica"

Continuem desbrossant el problema: ja no és tant que marxin empreses sinó que companyies ja existents opten per créixer fora en comptes de fer-ho a Lleida. I per què? En això el consens és absolut entre les tres empreses. “L’agilitat política i tècnica del govern aragonès és brutal: si tu els truques, al cap de 48 hores ja t’estan rebent, i van molt de pressa”, diu una d’elles. “Entre obrir un magatzem a Lleida o obrir-lo a Fraga, que està a tocar, hi ha molta diferència d’avantatges”, afegeix una altra. La tercera explica quin és l’aspecte que més valora: “Poder treballar conjuntament amb els màxims responsables del govern aragonès”, a part de la “col·laboració en l’obtenció d’ajudes, formació, etcètera”. “En relativament poc temps estàvem construint [una nova planta]”, afegeix.

Aquesta agilitat i facilitats s’expliquen, reiteren les mateixes veus, perquè l’Aragó “ha vist que o són àgils o se’ls despobla el territori”. “A Lleida hi ha moltes empreses i a Fraga no, i s’han d’espavilar”. “Estan entre Navarra i Catalunya”, recorden. I un sentencia: “A Catalunya va tot molt per inèrcia”. 

I encara queda un altre tema clau, que és que a l’Aragó hi ha més disponibilitat de sòl. “Si Lleida la tens molt plena, que és cert, el creixement natural és anar cap a l’Aragó, però això no treu que hi hagi certes fàbriques que es podrien posar a Catalunya i que no tindríem per què perdre”, opina una d’aquestes veus.

A l’Aragó hi ha molt terreny disponible, però el problema és que a Catalunya “no sabem amb exactitud quant sòl disponible tenim”, exposa Jordi Moreno, un dels autors de l’estudi. “Les dades són molt diferents depenent de si provenen del departament d’Economia o de les mateixes lleis que tramita el Parlament”, diu abans d’exposar que, segons la font que s’agafi, el sòl disponible està entre el 37% i el 75%. Si ni tan sols això està clar, potser sí que tenim un problema.

Protagonistes

Marc Puig, president de l’empresa perfumera que du el seu cognom, sempre ha sigut una persona reservada amb els mitjans de comunicació i de cara a l’exposició pública. Mai ha volgut ser president del Cercle d’Economia, per exemple, però sí que va acceptar la presidència de l’Institut d’Empresa Familiar, càrrec que ocupa des del 2020 i que aviat abandonarà perquè se li acaba el mandat. Ara que plega s’ha deixat anar i ha criticat la política de la Generalitat amb les empreses familiars. I ha passat més desapercebut, però també ha donat suport a la política fiscal de Madrid. En una entrevista a Actualidad Económica fa uns dies, li van preguntar: “¿Creu que cal harmonitzar els impostos perquè la política fiscal de Madrid fa mal a Catalunya i a la resta de comunitats?” La seva resposta va ser clara i concisa: “No”. En la seva opinió, “als EUA cada estat té impostos diferents i a Espanya es pot funcionar també amb diferències”.

Els regidors de Barcelona en Comú a l’ajuntament de la capital catalana tenen el sou limitat per decisió pròpia. En el primer mandat, el sou era de 2.200 euros nets, i això és el que cobraven tots ells. Tots? No. El regidor de Comerç, Agustí Colom, cobrava 1.000 euros bruts més gràcies als triennis que havia acumulat com a membre de la Sindicatura de Comptes durant set anys (2004-2011). Colom ja no és regidor, però avui dia segueix cobrant els 1.000 euros mensuals (amb pagues extres) que va acumular gràcies al fet d’haver sigut síndic, malgrat que ja no hi treballa, tal com va destapar Núria Orriols a l’ARA. 

Tens una pista? Escriu-me a: alexfont@ara.cat