Comencen les eleccions més disputades a les cambres de comerç

BarcelonaDurant molt de temps, els líders de totes les institucions empresarials i sindicals de Catalunya s’han escollit, tret d’alguna excepció, sense eleccions. Totes aquestes organitzacions disposen de sistemes electorals en cas que més d’un candidat opti a liderar-les, però això no acostuma a passar mai. Els líders de les grans patronals i sindicats catalans ostenten el càrrec sense haver batut ningú a les urnes. Però això ha començat a canviar, i el millor exemple en seran les votacions per triar president a les 13 cambres de comerç catalanes, i en particular a la de Barcelona, la més important per mida i la que ha despertat l’interès de més candidats.

L’interès és tan alt com la complexitat del sistema electoral, molt enrevessat malgrat que la Generalitat el va canviar fa tot just dos anys. En total, més de 680.000 empreses i autònoms poden votar a les eleccions de les diferents cambres, dels quals uns 400.000 poden fer-ho a la de Barcelona. Els candidats s’han queixat que molta gent no sap ni tan sols que té dret a vot. En realitat, per poder votar només cal haver pagat un IAE empresarial. No cal ser soci de res, ni pagar les quotes a cap cambra de comerç, ni res més. Simplement, existir com a empresa o autònom.

La importància de la Cambra es demostra, per exemple, pel fet que proposa el president de Fira de Barcelona, nomena el de Turisme de Barcelona i integra institucions com el Port, el Consorci de la Zona Franca o el Comitè de Desenvolupament de Rutes de l’aeroport del Prat. Els candidats, però, consideren que la Cambra ha quedat endarrerida i que els empresaris i autònoms que poden escollir el president ni tan sols saben quins serveis els pot oferir la institució.

A la Cambra barcelonina hi ha 40 cadires en joc, i els candidats a ocupar-les s’han organitzat al voltant de cinc llistes. Per ordre cronològic de presentació, són la de Ramon Masià, la de Carles Tusquets, la d’Enric Crous, la de l’Assemblea Nacional Catalana i la de 50a50, una associació que promou la paritat entre homes i dones a les institucions empresarials.

De tota manera, l’existència de caps de llista com Masià, Tusquets o Crous no és garantia de res. El sistema electoral és tan particular que cap d’aquests tres empresaris podran ser presidents si no guanyen abans la cadira per la qual es presenten. És per això que tant l’ANC com 50a50 no han presentat un candidat específic a la presidència. Primer volen ocupar com més cadires millor de les 40 que hi ha en joc. Un cop se sàpiguen els resultats decidiran a quin dels membres del ple donen suport com a president.

Cada una de les 40 cadires representa un o diversos sectors, i les empreses o autònoms només poden votar els candidats de la cadira (o epígraf) al qual pertanyen.

Qui són els candidats?

Tot i el sistema electoral, o precisament per la complexitat que té, les cares visibles han tingut un gran protagonisme durant la llarga campanya electoral, especialment en el cas de la Cambra de Barcelona.

El primer candidat a sortir a la palestra va ser Masià, antiga mà dreta de Miquel Valls, que presideix la Cambra des del 2002. Però Masià ja havia sigut el cap de campanya de l’anterior president, l’històric Antoni Negre. Sempre havia estat, per tant, al costat del president de torn, fins que el 2015 es va discutir amb Miquel Valls. Llavors va decidir anar per lliure i concórrer a les eleccions.

El següent a fer el pas va ser Carles Tusquets. Un cop havia partit peres amb Masià, Miquel Valls es va passar una bona temporada buscant un candidat oficialista que el succeís en el càrrec, al qual no es podia presentar (tot i que ell possiblement ho hauria volgut) perquè la nova llei de cambres l’hi impedia. Diversos empresaris, com el caçatalents Luis Conde, s’hi van postular, però finalment va ser Carles Tusquets el que va decidir agafar-li el testimoni.

El cas d’Enric Crous és diferent. A ell li va costar decidir-se, i només va anunciar la candidatura quan va creure que tenia un equip suficientment sòlid. Al cap d’unes setmanes, però, va prendre una decisió que pot acabar tenint una gran importància en el resultat final: va fusionar la seva candidatura amb la de José María Torres, un empresari vinculat a la patronal Pimec que també havia anunciat el seu interès per ser president de la institució.

Crous va estar negociant amb 50a50 per incorporar també un grup de les seves integrants a la candidatura, però finalment no van arribar a un acord i 50a50 va decidir anar en solitari, tot i que només ha presentat candidates a 10 de les 40 cadires disponibles.

Finalment es va presentar la candidatura de l’ANC, que no presenta un candidat oficial a la presidència però té en Joan Canadell, expresident del Cercle Català de Negocis, una de les cares més visibles.