LA SORTIDA DE LA CRISI
Economia30/11/2014

Una economia perpètuament estancada?

Per alguns, l'economia només està en la ressaca postcrisi, però n'hi ha d'altres que defensen que no vivim una situació transitòria, sinó una nova normalitat. És la teoria de l'estancament secular

The Economist
i The Economist

La idea d’un estancament secular no és nova: va ser popularitzada per Alvin Hansen, un deixeble de John Maynard Keynes, en el període d’estancament de la dècada dels 30. Hansen creia que la debilitat en el creixement de la població i en el progrés tecnològic reduïa les oportunitats d’inversió. Segons deia, això faria que la gent guardés els estalvis i que el creixement s’encallés, tret que els governs no s’endeutessin per impulsar la demanda. Amb el boom econòmic del 1950, l’interès en aquesta teoria va baixar, però ara torna a ser popular, sobretot després d’un discurs que el 2013 va pronunciar Larry Summers, economista de Harvard, que va ressuscitar la idea. Tot i les bombolles d’abans de la crisi, el creixement dels països rics no anava com un llamp, cosa que suggereix que falten oportunitats d’inversió productiva. A més, hi ha motius per creure que cada cop és més difícil impulsar el creixement.

Cargando
No hay anuncios

Els defensors de la teoria de l’estancament secular destaquen diversos factors. La demografia n’és un. La capacitat de produir d’una economia depèn del nombre de treballadors i de la seva productivitat. A Alemanya i al Japó, per exemple, la població en edat de treballar (15-64 anys) s’ha reduït des de fa més d’una dècada i en les pròximes dècades això s’accelerarà de manera generalitzada. Els patrons demogràfics afecten la inversió i l’estalvi. Les empreses necessiten un determinat estoc de capital per a cada treballador (maquinària, estructures, terreny i propietat intel·lectual). Si el creixement de la producció es veu obstaculitzat per la falta de treballadors, les empreses necessitaran menys capital. L’envelliment de la població també significa que hi ha més ciutadans que estan estalviant significativament per finançar la seva jubilació, i això deprimeix el consum.

Cargando
No hay anuncios

La tendència a estalviar massa i a consumir massa poc té altres causes, a part de les demogràfiques. Els nivells de desigualtat en els ingressos i en la riquesa dels ciutadans dels països rics creixen cada vegada més. Aquest gràfic es concentra en els ingressos i es basa en una xifra coneguda com el coeficient Gini, que precisament serveix per mesurar les desigualtats. En un país hipotètic que tingui un coeficient 0, tothom tindria exactament el mateix nivell d’ingressos; en canvi, en un país en què el coeficient sigui 1 hi hauria algú que s’enduria tots els ingressos existents. Com que la gent rica té més possibilitats que no pas la gent pobra d’estalviar, en comptes de gastar-se els diners, l’augment de la desigualta t també té moltes probabilitats de refredar el consum i el creixement econòmic.

Cargando
No hay anuncios

A més del fre en el consum, el creixement dels sous als països rics s’ha encallat des de fa anys. Entre el 1991 i el 2012, el creixement salarial mitjà va ser d’un 1,5% al Regne Unit i d’un 1% als EUA, segons l’OCDE. Aquest augment va ser inferior al creixement del PIB en el mateix període i molt per sota del que s’havia vist en dècades anteriors. En altres països va ser pitjor: el creixement dels sous a Alemanya entre el 1992 i el 2012 va ser de només un 0,6%, mentre que a Itàlia i al Japó pràcticament no hi va haver increments. Aquests augments oculten grans variacions: els sous de la majoria d’assalariats van mantenir-se o fins i tot van caure, mentre que el salari dels que més guanyaven es va disparar. Els canvis tecnològics poden fer augmentar aquesta polarització: un estudi de Carl Benedikt Frey i Michael Osborne, d’Oxford, estima que el 47% de les feines dels EUA podran ser reemplaçades per màquines automatitzades els pròxims anys.

Cargando
No hay anuncios

Tot plegat, combinat amb els ajustos fiscals o l’acumulació de capital per part de les empreses, han forçat un descens dels tipus d’interès. Fa més d’una dècada que els interessos del deute públic estan caient, cosa que insinua que molts estalviadors no saben què fer amb els diners. No és clar que tot això demostri la teoria de l’estancament secular, ja que alguns creuen que l’economia només pateix una ressaca cíclica després de la crisi. Però, avui dia, la clàssica tàctica d’impulsar el creixement abaixant els tipus ja no funciona amb tanta facilitat. Què pot impulsar el PIB? Alguns advoquen per impulsar la inversió en infraestructures a càrrec del dèficit, d’altres per elevar l’edat de jubilació per animar els ciutadans a gastar més i estalviar menys. Una altra opció és un nou impost sobre la riquesa que dificulti als rics tenir diners aparcats i penalitzar les empreses que no usin els diners que els sobrin en salaris o inversió. Crear una nova tecnologia que canviï el món i creï una allau de nova inversió també seria força útil.