El després de l'acord europeu: els passos necessaris abans que comencin a arribar els diners

Brussel·lesSi pactar les línies mestres del pla de reconstrucció de l'economia europea ha costat mesos d'estira-i-arronses i quatre dies i dues nits de dures negociacions, queda tota la feina tècnica per fer i encara alguns detalls polítics per delimitar. D'entrada, s'ha acomplert la promesa de tancar l'acord abans que s'acabi el juliol, una frontera temporal que es considerava necessària per poder garantir que els diners començaven a arribar al principi del 2021. Però perquè això passi encara falten alguns passos que queden determinats pel fet que el fons de recuperació va lligat al pressupost de la Unió Europea per al període del 2021 al 2027.

L'amenaça de veto de l'Eurocambra

Amb el vistiplau dels estats membres i per unanimitat, que és el que ha passat aquesta matinada, l'Eurocambra ha d'aprovar la proposta per majoria simple. Des de l'inici de les negociacions, un Parlament Europeu arraconat pels líders ha amenaçat constantment amb la seva capacitat de vetar la proposta que els arribés si no era prou ambiciosa. I, de fet, el resultat final no correspon a les exigències del Parlament, que demanava fins a dos bilions d'euros i la majoria en transferències directes. A més, el Parlament considera insuficient la proposta de marc financer plurianual, que reclama que sigui de fins a un 1,3% del PIB de la UE, mentre que ara amb prou feines supera l'1%.

De fet, l'Eurocambra debatrà aquest dijous sobre l'acord i ja ha emès un comunicat en què dona la benvinguda a l'aprovació del fons de recuperació però lamenta per insuficient el resultat pactat pel pressupost del 2021 al 2027: "L'Eurocambra no pot acceptar la reducció perquè implica renunciar als objectius europeus a llarg termini". Per això, ara comença un procés negociador entre les tres institucions en què l'Eurocambra podria intentar fer canvis, però la urgència ho complica.

Tot i això, seria una gran sorpresa que l'Eurocambra acabés utilitzant el dret de veto per frenar un pla que ha costat tant de gestar, com tampoc ho va fer amb l'elecció d'Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea malgrat que no fos cap dels candidats que provenien de la cambra.

Com diu la proposta de la Comissió Europea, s'espera que aquesta votació conclogui com més aviat millor perquè, a més, no és l'última. Més enllà dels passos tècnics que han de dur a terme els ambaixadors des del Consell Europeu per aprovar mecanismes legislatius i acabar de perfilar detalls en nom dels estats, també caldrà que cada Parlament estatal aprovi una de les claus d'aquesta proposta: la modificació del marc dels recursos propis de la Unió Europea.

El repte d'involucrar-hi els Parlaments estatals

Cal recordar que per aconseguir els diners del fons de recuperació, la Comissió Europea ha d'emetre deute. Per aconseguir-ho, necessita elevar l'espai teòric que hi ha entre el sostre de despesa del pressupost comunitari (el màxim que podria gastar) i el límit de diners que podria sol·lictar als estats en cas de necessitar-ho. És a dir, necessita deixar per escrit i de manera vinculant que, si calgués, demanaria més diners dels previstos fins ara als governs. L'increment seria de 0,6 punts percentuals, i per fer-ho cal que cada Parlament estatal ho aprovi, una part del procés que, com admetien fonts diplomàtiques aquesta setmana, "suposa un repte" perquè hi entra en joc la política interna de cada país.

Per exemple, a Bèlgica, depenent de com es vinculi la creació de nous impostos europeus a la justificació d'aquesta modificació legal, podria implicar també els parlaments regionals. Fins a quin punt els parlaments estatals puguin arribar a complicar tota aquesta tramitació dependrà en gran mesura de com els líders sàpiguen vendre el resultat de la cimera. Per exemple, el Parlament neerlandès haurà de decidir si accepta els 390.000 milions d'euros de transferències.

Segons les previsions de la Comissió Europea, tot el procés legislatiu que implica també pactar els programes del marc financer plurianual hauria d'estar enllestit a principis de la tardor perquè pugui entrar en funcionament el gener del 2021. Però els temps s'han d'allargar considerablement just a les portes de l'agost, un mes d'aturada burocràtica a tot Europa en què caldrà veure fins a quin punt la urgència de la crisi accelera els terminis.

Plans de reformes i condicions

I suposant que tots aquests tràmits es compleixen a temps, els diners no començaran a ser transferits als estats immediatament a partir del gener com com qui obre una aixeta i comença a córrer l'aigua. Per obtenir els diners, cada govern ha de presentar uns plans nacionals de reformes que han d'anar alineats amb les recomanacions que la Comissió Europea fa semestralment als estats després d'analitzar l'estat de salut de les seves finances. Aquesta era una de les pors de governs com l'espanyol o l'italià, temerosos de retornar al fantasma de la troika (els funcionaris de la Comissió, el BCE i l'FMI que controlaven les retallades després dels rescats).

Què diuen aquestes recomanacions de la Comissió? Doncs en el cas espanyol, per exemple, es recorad sempre que cal encaminar la reducció del dèficit, millorar la sostenibilitat del sistema de pensions, simplificar l'IVA o millorar l'aposta per la innovació i les energies renovables. Que aquests plans de reformes es converteixin en una obligació més o menys dura de retallades, doncs, dependrà en gran mesura del debat polític. Però l'esperit aquesta vedagada és diferent, no hi ha la voluntat de tornar a l'austeritat i als homes de negre però tampoc seran xecs en blanc.

El control ferri l'ha demanat Holanda, que exigia haver d'aprovar per unanimitat dels vint-i-set cada pla de despesa nacional per controlar que els fons es destinen a les reformes adequades. Finalment, s'ha acordat fer-ho per majoria qualificada i habilitar un mecanisme d'emergència que permeti que si un país no ho veu clar, aturi el desemborsament dels diners i porti a discussió política els plans durant un període màxim de tres mesos. És a dir, es pot complicar el procés però no vetar. Això sí, ni tan sols els Països Baixos volen haver de fer-ho servir, sinó que creuen que només l'exitència d'aquest mecanisme ja farà que els estats vagin en compte a l'hora de gastar els diners europeus.