La doble moneda cubana sobreviu als Castro

L’havanaFinalment Raúl Castro deixarà la presidència de Cuba sense haver acomplert la reforma econòmica més important que, segons ell, necessita el país: la unificació monetària. Amb el CUP, també conegut com a peso cubà, i el CUC o peso convertible, 24 vegades més fort i paritari amb el dòlar americà, Cuba és segurament l’únic país del món amb dues monedes nacionals diferents.

Durant les últimes setmanes, als carrers del país caribeny hi han circulat tota mena de rumors sobre una imminent unificació, que van acabar provocant cues als bancs i a les cases de canvi. Amb la por d’una sobtada desaparició o devaluació del CUC, els estalviadors cubans intentaven canviar els pesos convertibles en pesos cubans o en monedes dures com l’euro o el dòlar perquè actuessin com a refugi. El clima d’intranquil·litat va arribar fins al punt que el Banc Central de Cuba es va veure obligat a fer una crida a la tranquil·litat i a desmentir que la reforma es duria a terme abans del relleu a la presidència, un dels factors que alimentava els rumors.

Arma antidòlar

El CUC va ser creat a principis dels anys 2000 com una solució d’emergència i temporal per eliminar la irrupció del dòlar als carrers de l’illa -que el govern es va veure obligat a tolerar per la complicadíssima situació econòmica del moment- però amb el temps es va acabar integrant en el dia a dia de la societat fins al punt que els cubans havien perdut de vista que la dualitat monetària no duraria per sempre.

En un inici la moneda només podia ser utilitzada per comprar béns d’importació -que l’estat, l’únic autoritzat a comprar de l’exterior, adquiria a través de la seva reserva de divises dures- i per als turistes, que introduïen divises al país i de facto pagaven els productes més cars que els locals per la paritat amb el dòlar. Amb el temps, l’estat es va veure obligat a flexibilitzar l’ús del CUC perquè cada cop n’hi havia més als carrers. Actualment fins i tot és possible pagar la meitat d’un bé en CUP i l’altra en CUC.

Els economistes cubans coincideixen que l’eliminació de la doble moneda és una necessitat urgent per fer més competitiva l’economia del país. Els efectes van molt més enllà de la inflació “invisible” i els preus artificialment inflats que provoca la paritat del CUC amb el dòlar. Aquest sistema beneficia aquelles feines que tenen algun contacte amb el turisme, amb unes propines desproporcionades si es comparen amb els sous de 720 CUP (30 dòlars o CUC) que es cobren al sector estatal. Per això és tan típic trobar-se cambrers o portamaletes que són enginyers o físics nuclears. Senzillament els surt més a compte. El desembre passat Raúl Castro alertava que la dualitat “afavoreix la injusta piràmide inversa, en què com més responsabilitat es té es rep una retribució més baixa”.

Riscos a l’horitzó

Tot i això, l’efecte més nociu que té sobre l’economia cubana és la impossibilitat de conèixer els resultats reals de les empreses estatals. Moltes d’aquestes companyies tenen taxes de canvi diferents de les cases de canvi a la seva comptabilitat. “És impossible una millora sostinguda i significativa de la productivitat mentre es funcioni amb dues monedes nacionals amb diverses taxes de canvi i un canvi oficial exageradament elevat”, opina l’economista cubà Pavel Vidal. De fet, el CUC és una moneda que té un valor fictici atorgat per l’estat. Sovint la gent fa broma amb comentaris sobre “bitllets fotocopiats” o diners de “Monopoly”.

Els economistes també coincideixen que inicialment la unificació perjudicarà la butxaca dels cubans, però a la llarga permetrà sanejar l’economia i fer possible que s’apliquin reformes econòmiques de profunditat. La por principal és entrar en una espiral inflacionària, perquè d’aquesta manera es veuria el valor real del peso cubà. Richard Feinberg, professor especialitzat en economia cubana de la Universitat de Califòrnia a San Diego, adverteix del risc de l’increment de l’atur perquè algunes empreses estatals es veuran obligades a tancar i posa en qüestió que el país estigui preparat per fer front a un problema d’inflació.

La voluntat de Castro era desplegar aquesta reforma abans de marxar per evitar maldecaps al seu successor, però les circumstàncies econòmiques i polítiques es van creuar en el camí. Durant l’últim any, Cuba ha estat sotmesa a greus dificultats econòmiques a causa dels devastadors efectes sobre el turisme de l’huracà Irma, les restriccions i limitacions de viatges impulsades per Trump -que de facto han aturat l’acostament entre els dos països- i la complicada situació de Veneçuela, que s’ha vist obligada a continuar reduint els enviaments de petroli a l’illa.

L’any passat, a més, va ser particularment dolent pel que fa a l’obertura interna. Es van impulsar mesures que limitaven o dificultaven el desenvolupament del sector privat i no es van impulsar nous projectes d’inversió estrangera. La proximitat del procés successori va provocar un tancament de files ideològic que va paralitzar l’esperit reformista dels últims anys, sosté l’historiador Rafael Rojas. Ningú va voler semblar poc revolucionari.