La doble crisi del camp

BarcelonaTractorades a Lleida, a les Terres de l’Ebre i a mitja Espanya. El camp s’està mobilitzant en un moment de profunda crisi amb dues vessants. D’una banda, l’enfonsament dels preus en origen, que fa que els ingressos de la pagesia siguin cada cop menors. Així, mentre la producció final agrària augmenta, la renda agrícola va en descens. L’altre gran problema és la retallada prevista de les ajudes procedents de la política agrària comuna (PAC).

La proposta de la Comissió Europea preveu una retallada, malgrat que encara no es pot quantificar, ja que anirà en funció del pacte pressupostari dels caps d’estat de la Unió Europea que s’està negociant. Tot i així, el sindicat agrari COAG calcula que podria arribar a uns 925 milions d’euros anuals per a Espanya.

El problema no és només la retallada, sinó com es fa i com es reparteix. La distribució de les ajudes, malgrat que Catalunya té les competències en agricultura, depèn dels estats, i la lluita entre comunitats per aconseguir el màxim de fons està servida. “A la futura PAC hi ha un sol pla estratègic per a cada estat”, explica Oriol Anson, director general de Desenvolupament Rural de la Generalitat. Apunta que el govern espanyol ha dit que es respectaran les competències de les comunitats en l’elaboració d’aquest pla, “però no s’ha concretat com”.

A més, la proposta de la Comissió preveu un descens del 3,5% de les ajudes directes (Feaga), però la retallada més important, del 15,3%, és per als programes de desenvolupament rural (Feader) que són cofinançats pels estats. La filosofia és que els països que vulguin puguin suplir la retallada amb els seus propis fons. “És profundament injust i va contra la política de cohesió de la Unió, perquè els estats rics podran finançar més”, es queixa Anson. D’aquests fons Feader, en el període 2000-2006 Catalunya se’n va endur el 5,07% del total espanyol, del 2007 al 2013 el 3,78% i del 2014 al 2020el 4,19%.

Que la PAC perd pes dins les polítiques europees és clar. En el període 1988-1992 suposava el 55% del pressupost de la UE, mentre que per al període 2021-2027 es preveu que quedi per sota d’un terç. Per tant, cal replantejar-se també el repartiment. Joan Caball, coordinador nacional d’Unió de Pagesos, proposa mesures com el capping -posar un sostre màxim a les subvencions per limitar els fons que reben els grans terratinents- i també demana que les ajudes només les puguin rebre aquells pagesos que com a mínim un 75% dels seus ingressos vinguin de l’explotació agrària o ramadera, evitant així subvencions a persones que viuen d’altres feines que no són el camp. “Que cobrin els pagesos de debò, i no els de sofà”, sentencia Caball. Anson aposta també per limitar els drets històrics, i aplicar una tarifa plana, és a dir, un tant per hectàrea, corregint després si cal per ajudar aquells cultius menys rendibles. Això permetria rebre subvencions a sectors que ara no en tenen, com la fruita dolça i l’horta.

Preus malalts

L’altre gran problema de la pagesia és la diferència entre els preus d’origen i els preus que paga el consumidor. Per a Caball, el primer que cal és un mecanisme de transparència en els preus. COAG elabora l’IPOD (Índex de preus en origen i destinació dels aliments). L’últim, del gener, indica que el preu de venda dels aliments multiplica per 4,15 (315%) el preu que rep el pagès. Però hi ha casos molt cridaners: la patata es ven a la botiga un 635% més cara del què es paga al productor, la ceba un 620%, l’all un 554% o la taronja un 532%.

“La malaltia dels preus” és com defineix aquest fenomen el director general de Desenvolupament Rural, que considera que en la cadena de subministrament hi ha un desequilibri. “El preu que paga el consumidor és el que ha de ser -diu- però els beneficis s’han de repartir millor”. Els productors apunten directament els intermediaris i les grans cadenes de distribució. “No hi ha un sistema d’obtenció de preus prou fiable i transparent”, denuncia Caball.

Un altre aspecte que ha irritat una part de la pagesia espanyola és el nou salari mínim interprofessional (SMI) de 950 euros bruts al mes. “Té un impacte”, indica el portaveu d’Unió de Pagesos, malgrat que no està massa d’acord amb una possible rebaixa per al primer sector. El que cal, diu, és arbitrar sistemes per rebaixar els costos salarials, per exemple abaixant les cotitzacions, i afavorir d’alguna manera amb avantatges fiscals la creació de nova ocupació. També demana als ajuntaments rurals que es queixen de les dificultats dels seus pagesos que rebaixin la pressió fiscal, per exemple amb l’IBI.

LA REVOLTA DE LA PAGESIA, EN XIFRES