Manel Pérez: “El discurs del rei també va esperonar el pànic bancari després de l’1-O”

BarcelonaManel Pérez, periodista econòmic de La Vanguardia, ha escrit el llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida (Península, 2022). L’obra és una història crítica dels detentors del poder econòmic a Catalunya, un who is who dels més influents i un repàs al seu comportament polític.

Qui eren i qui són avui els integrants de la burgesia catalana?

— D’aquella antiga burgesia de la llegenda ja no en queda gairebé res. La burgesia d’avui és una creació d’una mica abans de la Guerra Civil i, sobretot, del Pla d’Estabilització del 1959. Amb el retorn a la democràcia, aquesta burgesia i Pujol es necessiten. Pujol aplicarà la política econòmica d’aquest sector i la burgesia no qüestionarà l’acció política del president.

Quan es trenca, això?

— Quan el 1996 CiU pacta amb Aznar donar-li els vots necessaris per a la investidura, Aznar està molt disposat a fer concessions, però Pujol fa una negociació curta. I l’any 2001, el Cercle d’Economia li diu implícitament a Pujol que s’ha equivocat, que Aznar tenia una estratègia i Pujol s’ha limitat al peix al cove.

I no hi ha autocrítica?

— Sí, la fa José Manuel Lara, que presideix el Cercle d’Economia al 2007, i diu a la seva pròpia classe: no hem estat capaços d’adaptar-nos a la globalització, ni de crear grans companyies.

Hi està d’acord?

— És innegable que Madrid és una capital dopada, però Catalunya té una classe empresarial que s’estima més no fer fusions i continuar controlant la companyia.

Vostè diu que la primera idea de traslladar les seus dels bancs catalans fora de Catalunya ja la van tenir el 9-N del 2014.

— Sí, el 9-N demostra que el sobiranisme ja té una força política irresistible i Josep Oliu va a veure al ministre Luis de Guindos i li demana un canvi legal per poder aprovar la sortida de Barcelona, si calgués, a la velocitat de la llum. Guindos consulta amb Rajoy i diu que sí. Informen Fainé i, el 2015, el Sabadell reforma els estatuts i queda preparat per marxar el dia que ho necessiti.

I la Caixa per què no ho fa, encara?

— Fainé, que és un home molt sensible al que es pensa aquí, i pel mateix caràcter de La Caixa, que no és una societat per accions, pensa que l’aigua no arribarà tan lluny. Quan arriba l’octubre, el conseller delegat del banc, Gortázar, va a veure a De Guindos i es fa tot en 24 hores, a partir d’una idea de Miquel Roca: la llei deia que una entitat bancària podia canviar la seu si era dintre del mateix municipi, i van canviar aquesta expressió, dins el mateix municipi, per dintre del territori nacional.

Vostè explica que el dijous 5 d’octubre, dos dies després del discurs de Felip VI i de la vaga general, la retirada de dipòsits de La Caixa i el Sabadell ja arribava, sumada, als 14.000 milions d’euros. De qui eren, de particulars o d’empreses?

— Fonamentalment de particulars. Les empreses, entre públiques i privades, devien haver retirat al voltant de mil milions.

Els comptes mirall van tranquil·litzar els estalviadors?

— Sí, però, en realitat, eren màrqueting molt bo dels bancs. Era un placebo, perquè quan un banc fa fallida es perden tots els diners, tant si són a Múrcia com si són a Catalunya, però li van vendre a la gent una aparent tranquil·litat. El volum de diners que es van moure dels comptes mirall va ser moltes vegades superior al de les retirades de diners, hi havia pànic.

Inditex i ACS van treure els diners que tenien al Sabadell.

— Sí, i Florentino Pérez, quan va veure que el Sabadell traslladava la seu a Alacant, va tornar a posar els diners i en va posar el doble del que hi tenia. “Me has convencido y estoy tranquilo”, li va dir a Jaume Guardiola.

Diu que el rei no es va implicar a fer trucades a empreses multinacionals per traslladar seus socials fora de Catalunya. L’ARA, el 2018 va publicar que sí i un portaveu de la Casa del Rei no ho va negar.

— No qüestiono el que vau publicar. Un conseller de Seat planteja al Consell traslladar la seu i l’accionista majoritari, Volkswagen, diu que de cap manera. Ara, jo crec que el discurs del rei és una intervenció en tota regla, perquè no hi ha ni una paraula de comprensió cap a 2,3 milions de persones que han anat a votar pacíficament malgrat els cops de la policia. El discurs del rei transmet a la societat una certa idea de "no espereu de mi cap mena de conciliació". Llavors, no es pot esperar una reacció de "em quedo tranquil" per part de la societat, sinó d’inquietud molt gran. I jo crec que això esperona també aquest pànic bancari.

Per què Fainé s’emporta la Fundació La Caixa fora de Catalunya, si no estava afectada pel pànic bancari?

— La meva composició és que La Caixa no descarta que el Govern de la Generalitat prengui mesures no previstes, com ara intervenir o condicionar el funcionament de la fundació.

El Banc Sabadell i CaixaBank tornaran la seu a Catalunya?

— És difícil. Si fan algun moviment, no serà immediat, a part que el més raonable seria que fessin un trasllat a Madrid, que és la plaça financera espanyola, no Barcelona. Madrid ho deixarà de ser a poc a poc, en benefici de Londres o de Frankfurt, perquè el poder financer espanyol està en retirada, però ara encara hi és. A part que, per a La Caixa i el Sabadell, ara ja suposaria un problema. Has de recordar-li a Barcelona que te’n vas anar, li has de dir a València i Alacant que te’n vas i a la resta d’Espanya que tornes a Barcelona. La Fundació no descartaria que pugui tornar.

Isidre Fainé complirà vuitanta anys aquest estiu. Qui creu que el succeirà?

— Està a la seva mà i jo crec que no deu haver-ne parlat pràcticament amb ningú. És una incògnita molt rellevant perquè el paper del grup La Caixa per a Catalunya i per a Espanya és molt important, és un superpoder i, per tant, la societat catalana ha d’estar molt interessada en saber què passa.