Blanca Sorigué: "No n'hi ha prou amb fer polítiques d'igualtat: tot comença amb l'educació"

BarcelonaBlanca Sorigué (la Pobla de Segur, 1973) és la directora general del Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB) des del 2018. En el càrrec des de fa cinc anys, en fa més de 20 que es mou en el món industrial, un sector majoritàriament masculí. Amb 30 anys ja liderava el Saló de la Logística (SIL) i és considerada un exemple de lideratge femení. Des del Consorci, Sorigué i el seu equip han engegat el BWAW, un esdeveniment que se celebrarà els dies 9 i 10 de març per potenciar les veus femenines en l'àmbit industrial i evidenciar la necessitat d'incorporar més dones al sector.

Va ser la primera dona a ocupar un alt càrrec en un entorn industrial. ¿Creu que les coses estan canviant?

— Hem avançat, però falta moltíssim. El dia que deixem de ser un titular voldrà dir que hem assolit la igualtat de gènere. El meu cas n'és un exemple: quan em van nomenar directora general, el titular va ser aquest, el fet que era la primera dona. No es va parlar de la meva vàlua professional, dels meus èxits. L'excepció era el fet que soc dona.

¿Les dones continuen sense apuntar-se a carreres tecnològiques i industrials?

— Segons els estudis, només un 25% de noies adolescents d'entre 16 i 18 anys es planteja estudiar una enginyeria, enfront del 52% de nois. Això ja és una desigualtat molt gran. Per poder canviar aquesta tendència, hem de generar curiositat i demostrar que no hi ha cap mena de limitació abans que es prengui la decisió de la carrera, és a dir, abans dels 16 anys. Entre els 9 i 12 anys els nens i les nenes s'han de poder veure exactament igual en qualsevol àmbit d'enginyeria i tecnologia.

Què poden fer les empreses per fomentar-ho?

— El Dia de la Dona està molt bé, però no es tracta que les empreses facin un anunci i ja està per quedar bé. Al Consorci no fem anuncis per quedar bé, nosaltres fem que les coses es facin i es transformin. Per tant, fa uns anys vam decidir engegar un esdeveniment empresarial per fomentar la igualtat de gènere, i d'aquí va néixer el Barcelona Woman Acceleration Week (BWAW), per donar a conèixer la gravetat de la situació de la dona al sector des d'un punt de vista empresarial i veure la realitat del món industrial.

Com és aquesta realitat?

— Bàsicament, la figura de la dona entre els directius industrials brilla per la seva absència. Segons una enquesta als nostres clients, només hi ha un 26% de dones que treballen en empreses del sector industrial.

Com es resol?

— És molt important que es parli de les professions tecnològiques des de la infància, de les carreres que anomenem STEM [ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, per les sigles en anglès]. Perquè no se'n parla a l'escola, i quan se'n comença a parlar moltes vegades ja és tard i les criatures ja tenen molts estigmes. Hi ha molts estudis que demostren que les nenes d'entre 9 i 12 anys ja decideixen inconscientment el que volen ser i assumeixen els rols familiars. Les carreres STEM són les que necessitem potenciar més perquè és cap on va el món, la gran força laboral que es necessita és digital i tecnològica, i si el 50% de la població que són les dones no estan en aquesta força laboral, acabarem pitjor que ara. No n'hi ha prou amb fer polítiques d'igualtat en les empreses, tot comença amb l'educació, tant a casa com a l'escola.

Encara falten referents?

— Calen més referents, sí, però també programes com el que fem des del Consorci, Feel the Zona Franca, que consisteix en un conveni amb escoles perquè els nens i les nenes vinguin al DFactory i vegin com treballen les empreses que tenim aquí, que són totes tècniques i científiques. Això els crea curiositat, els posem al radar aquestes carreres.

Com ha viscut vostè ser directiva en un món d'homes?

— Per sort, mai he tingut la síndrome de la impostora, sempre he pensat que m'ho havia de demostrar tot a mi mateixa, però sí que m'he sentit jutjada moltes vegades. Per l'entorn empresarial, sobretot perquè era bastant jove i ja dirigia el SIL. En un sector tan industrial i internacionalitzat com la logística jo era l'única dona, i sí que he sentit gent preguntar-se allò de "Com és possible que hagi arribat fins aquí?"

¿La conciliació és també una barrera d'entrada?

— La conciliació no existeix en segons quins càrrecs directius, això és així. Penso que és una decisió pròpia, jo no concilio entre setmana. Ho faig per decisió meva, tot i que l'empresa m'ho facilita. Soc una ferma defensora de les polítiques de conciliació, però sí que és veritat que en segons quins càrrecs, quins projectes i quines etapes, no és possible. I no passa res, però s'ha de dir. I també una altra cosa: només es parla de la conciliació quan hi ha fills, però realment la conciliació és amb un mateix. Si tens fills has de conciliar, però si no en tens, [la teva vida personal] es considera oci. Això és una discriminació. Hem de redefinir la idea de conciliació perquè sigui més igualitari.

¿Està a favor de les quotes?

— Per desgràcia encara són necessàries, sí. Però més enllà de les lleis, no canviarà res si no canvien els valors de les empreses: si no ens ho creiem, no anem enlloc.