L’empresariat independentista, a Junts: “Tenim una oportunitat d’or”

BarcelonaInvestir o no investir? Què ha de demanar Junts a canvi? La gran pregunta de les darreres setmanes a la política catalana se sent en tots els àmbits de la societat catalana i tothom hi té una resposta. L’ARA ha volgut saber com veu l’empresariat independentista el transcendental moment polític i la decisió que ha d’afrontar el partit de Carles Puigdemont, que, tal com ha avançat aquest diari, liderarà la negociació. I malgrat les diferències, entre les set veus consultades (tots influents directius i empresaris) hi predomina un prec: el d’apostar pel pragmatisme.

Només una de les veus que han participat en aquest reportatge, la de la presidenta de la Cambra Mònica Roca, ha accedit a figurar amb nom i cognoms; la resta han demanat l’anonimat. Els consultats tenen clar que Catalunya viu una rara eventualitat que li va de cara i s’ha d’aprofitar. “Crec que és una oportunitat única”, diu un directiu. “Tenim una oportunitat d’or”, refrenda una executiva, “tenim una posició negociadora de força, i això no sempre passa”, afegeix.

Si el momentum està clar, també hi ha certa unanimitat en els objectius de la negociació: beneficis econòmics tangibles que en alguns casos han estat llargament esperats. “És hora que Catalunya sigui decisiva i que els seus vots generin prosperitat en un termini de temps curt”, diu una de les fonts consultades. “La política ha de millorar la vida dels ciutadans”, apunta. Un directiu de marcat perfil independentista s’hi suma: “Crec que el que espera la gent són avenços en infraestructures, en finançament: és el moment de fer un PNB, perquè el país no està ni per a l’autodeterminació ni per a res d’això”. No és l’únic que es recorda del Partit Nacionalista Basc, ben conegut pel seu pragmatisme i capacitat negociadora: “Que truquin al PNB i preguntin com es fa, que a cada investidura i a cada pressupost, caixa-cobri”. El fundador d’una important empresa catalana se suma a aquesta visió pragmàtica: “Jo era votant de CiU, està tot dit”.

¿Què demanen aquestes veus? Hi ha diversitat d’opinions: “Cal apostar per les infraestructures, això ens permetria millorar la competitivitat”, diu un. “L’acord ha de tenir tres àmbits: inversions, infraestructures i fiscalitat”, agrega un altre. “Hem de posar el focus en infraestructures com el corredor mediterrani i l’aeroport, i el finançament”, diu l’empresària consultada.

El risc de "passar-se de frenada" 

Aquests empresaris insisteixen en una altra idea: “Igual d’important que el compliment de pactes és un mecanisme de correcció quan no s’acompleixin”, explica una directiva. “Cal lligar el que et prometen”, diu un altre dels entrevistats. I dins la seva carta als reis, aquesta majoria d’empresaris pragmàtics insisteixen en una idea: “Cal negociar fort, però deixant clar que l’objectiu és formar govern, perquè en unes noves eleccions és impossible que millori el context actual”. “Cal collar amb les peticions, però sense passar-se de frenada, sense trencar: el vot ha de ser car, però unes noves eleccions no ens portaran res de bo”. 

Si de les set fonts que han atès l’ARA quatre aposten obertament per una via pragmàtica, n’hi ha dos que també ho fan, però des d’una posició molt més de màxims. És el cas de Mònica Roca, presidenta de la Cambra: “Estem tips d’una repressió econòmica que fa massa temps que dura; les dades d’inversió en infraestructures i d’inversió a Catalunya en general parlen per si soles i et pots remuntar cinc, deu o cent anys”, explica. Roca, que apunta que no és la funció de la Cambra dir als partits el que han de fer, constata que “si es juguen bé les cartes, es pot acabar amb la repressió econòmica”. I afegeix un últim punt: “L’economia catalana està molt bé, ja la voldrien molts països, i ha aguantat el covid, la guerra, la inflació, i per això no ens hauria de fer por anar a unes eleccions: les aguantaria sense problemes”. Un altre directiu coincideix que “no seria cap drama” anar a eleccions. 

Una minoria de posicions maximalistes

Un president d’empresa se suma a les peticions maximalistes: “Hi pot haver la temptació de negociar coses puntuals, com el dèficit de finançament; si això servís per tenir la situació que tenen els bascos, doncs ja ho veuríem bé, però tota la resta, Rodalies i companyia, em sembla de segon ordre”. Aquesta veu centraria els seus esforços a afrontar el que denomina “el problema estructural de fons de manera definitiva”. El fixa així: “Que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur i tenir garanties que el que decideixin es portarà a la pràctica”. 

Hi ha una setena veu que se centra sobretot en conquestes polítiques en l’àmbit de l’autodeterminació i que no oculta el seu pessimisme: “Cal parlar d’objectius polítics, no de serveis, i dubto que en tres o quatre mesos això sigui possible”. Aquest empresari afegeix que “no hi ha res que el govern espanyol estigui en disposició d’oferir que valgui el vot de Junts”. Potser per això llança un missatge a Junts: “El primer que has de fer és no fer front comú amb ERC, que ja ha dit que vol investir Sánchez”.