“Florentino Pérez va entendre que no manen els que guanyen eleccions sinó els que financen campanyes”

L’any 1984 Florentino Pérez, actual president del Reial Madrid i de la constructora ACS, es va aliar amb Miquel Roca per impulsar el Partit Reformista Democràtic, amb el qual es presentaria dos anys després a les eleccions generals. La cosa no va anar bé –la formació, de la qual Florentino era secretari general, no va arribar a l’1% dels vots–, però l’empresari tenia uns altres plans.

Fonsi Loaiza (San Fernando, Cadis, 1990) és periodista i, a banda de ser un dels ariets contra l’extrema dreta més populars a les xarxes socials, ha escrit llibres crítics amb les estructures de poder de l’estat espanyol. A Florentino Pérez, el poder del palco (2022, Akal), que ja va per la vuitena edició, relata l’ascens meteòric de l’empresari madrileny, que es va fer un nom ocupant càrrecs intermedis a l’Ajuntament de Madrid abans d’irrompre en el negoci de la construcció, i quines lliçons va treure del seu fracàs electoral: “Va ser molt intel·ligent en adonar-se que no manen els que guanyen les eleccions, sinó els que financen les campanyes i els que saben pressionar els governs”.

El seu poder s’ha anat gestant, segons Loaiza, des de la llotja del Reial Madrid, club que ha presidit durant 20 anys en dues etapes: "Ell viu de les adjudicacions públiques, i pensem que en un partit del Madrid pot haver-hi set ministres a la llotja. Ha sabut portar-se bé tant amb el PP com amb el PSOE, i els èxits del Madrid l’han fet aparèixer com un ésser superior". Loaiza també recorda que la trajectòria empresarial de Florentino va començar a enlairar-se a Catalunya, quan va adquirir la constructora Padrós, de Badalona, i el relaciona amb les adjudicacions públiques del 3%: “Ell mateix ha explicat que abans de ser president del Reial Madrid anava a tots els mítings de CiU, i comença a créixer a través d'aquestes licitacions”.

La duresa de les seves denúncies i l’exposició a les xarxes marquen el dia a dia de Loaiza –“rebo amenaces de mort de l’extrema dreta gairebé cada dia”–, i també acumula una gran quantitat de demandes –“Florentino Pérez, curiosament, no m'ha demandat mai; el rècord el tenen Rocío Monasterio i Iván Espinosa de los Monteros, i ara s’hi ha afegit Juan Carlos Girauta”–, tot i que assegura que només ha estat condemnat un cop: “Va ser per injúries a la policia, quan vaig denunciar la mort d’un manter que havia estat perseguit per la policia. És molt trist que es persegueixin tant les injúries a la policia o a la corona, i no les injúries als mestres o als metges, per posar un exemple. Es tracta d'imposar el silenci”.

Al seu últim llibre publicat, Sospitosos habituals. Corrupció a l’Estat espanyol (2024, Tigre de Paper), Loaiza carrega contra els que defineix com els pilars de l’oligarquia espanyola: la monarquia, l’Església, les forces policials, els partits polítics, l'Íbex, la justícia i els mitjans de comunicació, tot i que les topades més evidents les sol tenir amb l’extrema dreta més radical, com ara la que representa l'europarlamentari Alvise Pérez: “Alguns mitjans de comunicació han creat el caldo de cultiu perquè creixi aquest populisme cañí que en alguns aspectes ens recorda a Jesús Gil. Si ens hi fixem, Alvise va aconseguir els seus millors resultats a la costa del Sol”. De fet, a El poder del palco explica que l'expresident de l'Atlètic de Madrid també va ser un dels inspiradors i consellers de confiança de Florentino en els seus inicis.

Loaiza somiava amb ser periodista esportiu des de petit, “fins que vaig veure què hi havia rere el futbol. Quan durant la Transició els partits d’extrema dreta van perdre força, molts dels seus seguidors van trobar espai en el futbol: Lorenzo Sanz, que treballava amb Blas Piñar; José María del Nido; el mateix Javier Tebas, que ha reconegut que militava a Fuerza Nueva... No és casualitat que el futbol hagi estat un bastió de l’homofòbia i del masclisme.”