La banca ho nega tot

Barcelona“És un honor ser aquí”. Així iniciava aquest dimarts Isidre Fainé la seva esperada compareixença davant el Parlament de Catalunya. El president de l’entitat amb més poder de Catalunya –La Caixa– ha estat el plat fort d’una jornada en què també Jordi Gual –CaixaBank– i Josep Oliu –Banc Sabadell– s'han presentat davant els diputats en el marc de la comissió d’investigació sobre l’article 155.

Tots tres havien de comparèixer amb l’objectiu de poder aclarir com i per què van prendre la decisió de retirar les seus de les entitats que presideixen de Catalunya. I les seves intervencions es poden resumir així: van prendre la decisió de canviar l’adreça postal per raons tècniques, sense patir pressions polítiques, i mai van patir una retirada de dipòsits d’empreses públiques i administracions dependents del govern central, aleshores en mans del PP.

Els bancs ho tenien més fàcil per explicar la seva decisió. En efecte, durant la setmana posterior a l’1 d’Octubre, els clients dels bancs catalans van iniciar una forta retirada de dipòsits que aquest dimarts s'ha pogut quantificar. El Sabadell va veure com volaven 4.600 milions d’euros d’estalviadors, mentre CaixaBank visualitzava com els seus saldos disminuïen en 7.000 milions. “La sensació de no saber què passaria era generalitzada. La gent va tenir por, i quan la gent té por retira els diners del banc”, ha explicat Gual.

Tant ell com Oliu han especificat, esgrimint l’argumentari de la banca en tot aquell temps, que aquesta por era que Catalunya sortís de la Unió Europea i les entitats quedessin fora del paraigua del BCE.

Més difús ha estat el relat sobre la retirada de dipòsits d’empreses públiques i administracions dependents del PP, una exclusiva que va donar l’ARA llavors i que els màxims responsables de les entitats mai han donat per bona. “El que van publicar el Col·legi d’Economistes i el diari ARA no es correspon amb la realitat”, ha dit Gual. “Van ser sortides de dipositants privats, ho dic clar i català”, ha afegit, vehement.

El seu relat topa frontalment amb el de destacats financers consultats pel diari ARA els últims dos anys, que van viure aquells fets en primera persona o com a observadors i van confirmar el que sostenien les notícies publicades per aquest diari: que l’Estat va ordenar una retirada massiva de fons a les seves empreses i administracions, per un volum que mai va ser detallat però que va ser milmilionari.

Sensiblement diferent al de Gual ha estat el relat d’Oliu. El president del Sabadell ha afirmat que a finals de mes el saldo de fons públics havia augmentat en mil milions. Però el seu relat ha ofert matisos: “Aquesta setmana crítica pràcticament tot el que va sortir era del sector privat; això no vol dir que alguna empresa pública en pogués treure, però el saldo públic durant la setmana crítica va ser zero”.

La retirada de fons públics

Aquesta versió és compatible amb el que les fonts consultades per l’ARA apuntaven en aquell moment. Segons van relatar, tan bon punt el Sabadell va detectar la retirada massiva de fons, es va posar en contacte amb aquestes empreses i administracions i, tan bon punt el banc va canviar la seu (el dijous 5 d’octubre), els ens públics van revertir l’operació, tornant-hi els diners. “I en alguns casos, fins i tot tornaven una mica més”, van especificar aquestes veus.

La unanimitat entre bancs ha estat total a l’hora de negar que prenguessin la decisió després d’haver patit pressions polítiques. “Quan vam prendre la decisió, no vam rebre cap trucada ni pressió de ningú”, ha dit Oliu. L’ARA va publicar que aquella setmana havia parlat telefònicament amb el rei Felip VI. I ell mateix ha detallat aquest dimarts que va explicar la seva decisió a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell.

La negativa de CaixaBank ha estat també rotunda. Gual ha negat haver rebut cap pressió –“CaixaBank és una entitat absolutament professional”, ha dit–. Però sí que s'ha vist forçat a admetre que el banc es va posar en contacte amb el govern Rajoy per demanar el decret llei exprés que va facilitar que l'entitat tragués la seu de Catalunya aquell mateix divendres i que després prop de 4.000 empreses s’hi acollissin per prendre la mateixa decisió sense consultar-ho als accionistes. “L’alta direcció del banc va parlar amb l’administració”, ha afegit.

Aquesta admissió dels fets avançats per l’ARA el 5 d’octubre era poc més que obligatòria després que l’expresident del govern, Mariano Rajoy, ho hagués explicat en el seu llibre de memòries. “Era una situació d’emergència i vam parlar amb el govern”, ha admès el president del primer banc català.

Les fonts consultades per l’ARA llavors discrepaven sobre si la retirada de seus de totes les participades del grup La Caixa i de la fundació mateixa havia estat el preu fixat per l’equip de Rajoy a canvi del decret llei. Aquest dimarts, Isidre Fainé, president de La Caixa, hi ha posat una mica de llum.

La Caixa, per ajudar

“Vam fer el pas per ajudar el banc”, ha dit. El veterà financer ha afegit una peculiar explicació: “La Caixa, des dels anys 50, es deia Caixa de Catalunya i Balears”, ha explicat, per afegir que “el canvi de seu de fundació és relatiu: si hagués sigut de Barcelona i Girona, hagués anat a Girona”. La compareixença de Fainé ha servit també per saber que Catalunya concentra el 43% de la inversió de la Fundació La Caixa, que cada any destina més de 500 milions a causes socials.

Així ha acabat un excepcional exercici de transparència en un sector poc habituat a respondre a preguntes. De fet, segons ha pogut saber l'ARA per boca de fins a tres diputats membres de la comissió, alguns dels ponents d’aquest dimarts –i també el president de Planeta, José Creuheras, que no ha pogut assistir avui i que finalment se’n lliurarà– havien intentat repetidament no fer-ho o enviar subordinats a reemplaçar-los.